El camp de l'Erra

Però què té aquesta llegenda que ha fet tant camí? Els descreguts diuen que és la típica història de dona repudiada, injustament, en ser acusada de posar banyes al seu home. En aquest cas concret, el criat Golo, enamorat de Genoveva de Brabant, l’acusa de ser infidel. El marit, Sígfrid de Trèveris, que és a la guerra, la fa matar (a ella i al seu fill acabat de néixer). Els encarregats de matar-la la deixen viure al bosc amb el nadó amb la condició que no en surtin mai més. Genoveva i el seu fill s’alimenten de la llet d’una cérvola, daina, cabirola… Total, que un dia el comte va de cacera i veu una daina, cabirola, cérvola que s’esmuny d’una manera que….I la segueix. I vet aquí (és molt important el “vet aquí”) que allà sota una balma hi troba un nen de sis anys i la seva Genoveva. I ho entén tot. I la perdona (si cosa hi hagués a perdonar). Però -i això crec que és el que provoca el gran llagrimeig de lectors de tots els temps- la Genoveva ha quedat tan malmesa que al final mor, poor thing! A la balma s’hi fa una capella. Ella és santa Genoveva de Brabant, una santa popularíssima que no surt al santoral. Coses de la realitat. Total, que aquesta història exemplar, romàntica, roussoniana,  ha captivat tota mena de gent. Una de les versions que quan jo era petit encara corrien era la traducció de Joaquim Ruyra de l’any 1925. Se n’han fet operetes, pel.lícules i titelles. En parla Proust a la Recerca. En parla Mercè Ibarz a La terra retirada. I ara he vist que també se la va llegir García Márquez, segons explica ell mateix a Vivir para contarla. Molta gent l’ha plorada, aquesta història mig exemplar, vella com Europa. Ara mateix no recordo, però, què es va fer d’aquell animaló lleuger i vegetarià dels boscos de les Ardenes. Potser l’haurem de tornar a llegir. Ja podeu riure, ja, però històries com aquestes creaven lectors. Érem més innocents, nosaltres. I ara què tenim?