Déu ens guardi del vi dolent i del violí de l’aprenent, diu la saviesa popular. La mateixa que s’equivoca tantes vegades fent pronòstics del temps, de la salut i de la fortuna. I es contradiu molt, també; diu una cosa i la seva contrària i sempre té raó. No per popular, sinó per saviesa…
Per això, en contra d’aquesta dita, hi ha gent que defensa i defensarà sempre les virtuts de l’aprenent. Sigui amb el violí, sigui amb la llengua. L’aprenent es refia de la seva intuïció i per això troba camins nous, dreceres, guals, però també empuntega molts cops amb la mateixa arrel, amb la mateixa pedra. Etcètera. L’aprenent obre vies sabent que algunes no el duran enlloc, que es perdrà. Però és un que sap tornar de llocs remots, de terres incògnites, un que demà podria ser un virtuós. Etcètera. Penso ara en algunes primeres novel.les, en alguns primers poemes, en alguns primers contes que amb la seva gràcia ens entabanen (a nosaltres i al més pintat). Per això em fa molta gràcia aquesta dita -que com totes les dites amaga un punt de veritat-, però també em fa ràbia: no em convenç que es compari una cosa definitivament dolenta, com un mal vi, amb una que encara no és ben bé allò que pot arribar a ser. Després, hi ha gent que sempre voldria ser aprenent, gent que voldria posar-hi il.lusió a les coses (en fi!), gent que sense gota de vergonya va pel món amb aquesta feliç cara d’enfavat que té el nano pintat per Frans Hals.