El camp de l'Erra

Som víctimes. Som el seu públic captiu. Ens demanen perdó, alguns, per si us hem interromput. Interromput el què? Jugar amb el mòbil? Trucar a casa que treu les croquetes del congelador que ja passo a Ocata?Perdó, ens demanen alguns, per si us hem fet treure la vista dels apunts, del llibre, del  paisatge…els músics ambulants tenen un públic captiu dins els trens….

Amb tot, noto que últimament les actuacions musicals que s’ofereixen dins el tren de la costa estan pujant de nivell. Cada dia hi ha més competència i la gent s’espavila. No sé si seria adequat parlar d’oferta i demanda: dins un vagó no hi ha escapatòria. Potser per això s’agraeix que pugi el nivell. Baixar el matí amb la veu antiga, fonda, salvatge i educada d’una gitana romanesa sempre és millor que no pas el xumba, xumba d’un amplificador de terrassa de platja atapeïda amb una veu de russa amb el Por qué te vas de la Jeanette. I a la tarda, després de gaudir d’una parella d’argentins joves en tournée per Europa, amb guitarra ell i ella un vestidet que si estirava per un cap es destapava per l’altre (curt el vestit i revingudeta ella), cantant una versió més o menys moderna (si pogués ser) del “Fiesta, que fantástica esta fiesta…, etc.” d’una tal Rafaella Carrá…ara m’he perdut. Ah, sí, després d’aquesta parella estiuenca i desacomplexada, va venir molt de gust -això que explico no és inventat-, va ser molt d’agrair, l’actuació discreta, bella i suggerent, d’un vell de barba blanca i gorra escocesa (o irlandesa) amb harmònica i res més. El vell i el seu so antic em van portar cap a les planes de torba del nord, cap als penya-segats Atlàntics, cap a l’Amèrica profunda, cap a les pel.lícules de l’Oest… en fi, que la broma em va costar seixanta cèntims (que és tot el que tenia de xavalla a la butxaca).