El camp de l'Erra

Quina sensació més horrible la que tenim, encara infants, el dia que tastem un bombó i resulta que és ple de licor, de conyac, d’aiguardent de cireres, becs! Crec que s’hauria d’avisar a la capsa. Alguna cosa com “de consum no apte per a menors de divuit anys.” Perquè allò és alcohol de veritat, no? És un drama, perquè normalment els regalen les ties, les àvies, les veïnes, totes persones de provada rectitud moral, gens sospitoses de promoure el vici de l’alcohol entre les criatures…

És un drama i és un fàstic: encara ara em passa, que no goso agafar bombons de desconeguts de por de trobar-me amb una glopada amarga. Doncs, veus, això no ho avisen. No hi ha normativa. No hi ha classificació de bombons segons contingut i volum alcohòlic. Coses dels temps trasmudats que vivim. Però, sí que t’avisen d’altres coses. Aquest setembre, anant per les carreteres del nord de la península d’aquí, vaig sentir en una ràdio provincial que havien rebut “avís” de la presència del “perillós estramoni” als afores d’un poble i que la brigada municipal ja s’havia desplaçat al lloc “fatídic” a arrencar i eliminar tan temuda planta. La locutora, molt eixerida ella, va animar els seus oients a “denunciar enseguida y a controlar toda planta de estramonio” que se’ns posés al davant. Al meu poble de l’estramoni en diuen “herba taupera”, perquè la ferum de les seves arrels espanta els talps (a casa nostra, taups), animals que et poden destrossar l’hort en pocs dies.  Ara, però, toca esgarrifar-se davant de l’herba taupera, denunciar-la, eliminar-la, i tot perquè uns jovencells desinformats en van fer molt mal ús. Prohibim-la! Prohibim l’estramoni i prohibim els bombons de licor. I tots tranquils. I tots irresponsables.