Hi ha títols de llibres que et queden gravats durant anys i, tot i això, no trobes mai el moment de llegir-los. Els lectors tenim manies, prejudicis, preferències, moments…
Fa uns mesos vaig veure en una lleixa de llibreria de vell un exemplar de El Don de plàcides aigües: havia arribat el moment de comprar-lo i el vaig comprar. Ara, passats els dies, les setmanes i els mesos, gairebé de cop, trobo que ja ha arribat el moment de posar-m’hi. Ara, avui, aquests dies, amb aquesta llum, qui sap si pel fred ambiental, de sobte veig que ara sí que em ve de gust un totxo rus. Xólokhov. Un premi Nobel. Un llibràs sobre els cosacs del Don. I quin llibràs. Perquè El Don de plàcides aigües és com un fresc, com un reportatge, una crònica d’unes famílies camperoles, més o menys benestants, que viuen, s’enamoren i es maten a les vores del gran riu. Hi ha una parella d’amants que és la que lliga les diferents cases, les diferents alegries i tristeses. Al principi em va costar, potser per la traducció o per les errades que sovintegen en aquesta edició un pèl antiga, però les descripcions, els paisatges, aquell vent, aquells cavalls al galop, aquelles cerimònies, aquelles passions…També s’hi veuen altres coses: el tracte a les dones, la vida militar, la crueltat de la guerra, els inicis del socialisme, els de dalt i els de baix. Després es pot recordar que Xólokhov no es va separar mai de l’ortodòxia soviètica i que va ser ben vist per l’estalinisme. I sí. Però això no vol dir que la novel.la no tingui els seus propis mèrits.
Margahayuland Infoneosia