DIES DE RÀDIO
Som els reis del món, però sempre acabem tornant a la ràdio. Sobretot quan van mal dades. Per exemple, dins un cotxe en plena nit encallats en una espantosa carretera nevada…
O dins un tètric tren aturat en un descampat amb dos pams de neu i les portes bloquejades. O sense anar més llum, dilluns, nosaltres, en una casa sense llum, ni tele, ni telèfon mòbil. Sempre hi ha una ràdio de piles que ens farà companyia, que ens tindrà informats, que no ens deixarà penjats a mitja nit. Adéu llum, internet, twitter, facebook, messenger, blogosfera, adéu diaris electrònics, teles, tresvintiquatres, teletext….només la vella ràdio de piles aguanta. I és que la senzillesa és un mèrit! Ja va passar el 1986, amb aquella nevada inoblidable (per bé i per mal), llavors la ràdio ja va tornar a ser la reina; i ja llavors hi havia gent que la trobava antiquada. I ara, vint-i-quatre anys després, amb totes les revolucions i voltes i plasmes i iPods i iPads i e-llibres i emapequatres i iPhones i blackberries i la bateria, ai, ai, que s’acaba! Només la vella ràdio de piles aguanta. I ens té informats. I la gent de la ràdio ho deixa tot i es posa a informar. I la gent truca i diu que està malament però està bé. I els altres diuen que no saben res de no sé qui. I aquest, el perdut, truca i diu que és allà, amb dos pams de neu, escoltant la ràdio. Ben igual que fa vint-i-quatre anys. Només la ràdio aguanta. La ràdio i les velles estufes de butà, les bosses d’aigua calenta, les llars de foc, les estufes de carbó, els càmping-gas. Anem avançant, però a vegades la natura ens torna allà on érem. A les coses de sempre. Al microones apagat, a la vitroceràmica freda, als radiadors morts. Dies de ràdio a la llum de les espelmes i dels lots de pila de petaca…els ulls dels nostres fills encara brillen: aquesta setmana serà recordada.
… adonar-me’n que tenim les vides muntades al voltant d’un endoll em va entristir força. De què em va anar de no poder escoltar ni la ràdio! l’endemà piles de piles vaig comprar 😉