CHARLOT, NOSALTRES I HUGO CABRET
Un cop a la multisala vam veure que també en feien una altra, una en tres D, on hi havia força cua; era l’única pel.lícula que tenia cua. I vam fer allò que a vegades et ve de gust de fer: anar allà on va tothom, canviar de fila. Vam veure La invención de Hugo, en tres dimensions, tot i que anàvem amb la idea de veure’n una “com les del Charlot”. Els nanos s’han afeccionat a les pel.lícules del Charlot. Tot va començar veient a casa un dvd de La quimera de l’or. Va triomfar i l’hem anat veient. El petit se la sap de memòria. Un dia el gran va buscar Temps moderns i se la va mirar per internet. Els reis ens van passar tota la col.lecció de Chaplin. Vam veure The Kid, agredolça, bonica. N’hem vistes més. La meva generació miràvem “Cine mudo” a televisió española i ens ho passàvem més que bé. Ara sembla que els nens necessitin molta parafernàlia per disfrutar i no és veritat. Disfruten, com totes les generacions, amb les coses ben fetes, autèntiques… però se’ls ha de donar l’oportunitat de conèixer-les. No som militants del cine mut, però si els agrada Charlot, no és estrany que no arrufin el nas quan els proposem d’anar a veure The Artist (encara que al darrer moment canviem de cua). Al final vam veure una pel.lícula en tres D i també vam disfrutar. Hugo Cabret, un París d’hivern, nevat, una faula dins una estació i homenatge a les beceroles del cinema. Vam riure amb Harold Lloyd, cinema dins el cinema, que treu un moment el cap per allà. El petit no entén el castellà (que es veu que és l’única llengua del cinema i dels devedés, encara, i va per llarg!) potser per això és expert en gestualitat. Tot acaba lligant.