CATIPÉN (SOBRE LA DIGNITAT)
Fa catipén. Fa tuf de colonialisme. De sí senyor turista del nord, aquí estem per servir-lo i donar-li un espectacle d’exotisme d’estar per casa, res que hagi d’espantar…Estic indignat amb aquest tuf, amb aquesta catipén. Ho estic, sobretot, amb els ciutadans de la Catalunya Nord (encara no tots) que s’han deixat convertir en patètics figurants d’un tronat paisatge folclòric: i ho constato dolgut i des de l’enamorament que pateixo sempre que em moc entre Albera i Corberes. Sort que hi ha els gitanos, que encara caminen amb el cap ben dret…
Els gitanos del barri de Sant Jaume de Perpinyà, els de Millars (que fa uns dies ens van ajudar a sortir d’un mal pas…i mai tan ben dit: la meva família i jo vam quedar encallats amb el cotxe en un dels carrers estrets de la gitanalla de Millars i van ser els mateixos habitants del barri -sobretot un xicot molt trempat- els que ens van anar guiant, amb un català molt vigorós, fins a ajudar-nos a sortir d’aquell laberint, fins i tot convidant-nos a anar en contra direcció “perquè una direcció prohibida en un carrer gitano no l’ha pas de respectar un paio!”), aquests gitanos de Perpinyà i Millars i els dels campaments d’altres pobles del Rosselló, es dediquen -la majoria- al digníssim ofici de la venda ambulant…de roba, complements, què hi sé, i saben tractar la gent. Mentrestant, molts paios del mateix tros de món es dediquen a promocionar els productes “regionals” i a fomentar una catalanitat folclòrica i rància, empeltada d’espanyolitat encara més rància, barrejant toros, tapas, sangria, sevillanas, anxoves, pantomate (sic), mel de romaní, crema cremada, Palau dels Reis de Mallorca i caragols, tot ben embolicat amb la senyera (a vegades amb cinc o sis barres, no ve d’un pam!) La llengua la tenen amagada (quan la tenen) i en canvi ensenyen la barretina i sobretot la bandera catalana fins a la nàusea (es veu que el fet que sigui també roja y gualda agrada molt als parisencs). Així trobem bars amb la vela que projecta una ombra roja i or a la vidriera i la cortina que porta als vàters també la tenen pintada amb quatre barres, les estovalles de paper igualment ben catalanes i, fins i tot -oh gran troballa!- les taules de la terrassa són grogues i estan envoltades de cadires vermelles (quatre per taula, of course!) Tot això, els primers dies que hi ets fa certa gràcia, però a la setmana ja et comença a fer fàstic -sí, sí, fàstic tanta quadribarrada!- i només desitges una mica més de dignitat i no tant provincianisme, no tant autoodi. Llavors, si tens el dia negre, penses que això es podria anar escampant a la resta de Països Catalans. O sigui, que la llengua arraconada a casa per parlar amb l’àvia, la gent perdent el cul per semblar exòtica als Parisencs i als Madrilenys (alguna cosa d’això he vist a la ciutat de València). I visca la Mediterrània, el Sud i el folclore. A tirar un carro, home!
Trobo insultant que no hagis estat capaç de veure els mestres i les famílies dels milers d’alumnes en català a les escoles, els centenars de autors editors i traductors i establiments que procuren atendre’t en català tal com hi tenen també els seus futlletons informatius. Els ferroviaris i altres funcionaris, els representants d’associacions i ajuntaments que empren habitualment el català a Catalunya Nord…
Potser has tingut el que cercaves, però tens pa a l’ull.