BLOODY SUNDAY (no em puc creure les notícies d’avui…)
Cameron ha demanat perdó pel Bloody Sunday… pell de gallina! Veig imatges en blanc i negre -són del 30 de gener del 1972- veig gent desfilant vestida amb aquell estil anys setanta (el de quan érem petits, de la meva Primera Comunió, que va ser aquell any, crec, o d’algun casament de familiars o amics dels pares). Veig canalla. Capellans. Algun paraigua…I can’t believe the news today…
…Oh, I can’t close my eyes and make it go away… I no que no puc tancar els ulls i fer que això desaparegui. Sunday Bloody Sunday, Sunday Bloody Sunday… Pell de gallina. Escolto a you tube la mítica cançó dels U2. Al vídeo van passant imatges en blanc i negre d’aquell dia esgarrifós. La cançó és mítica perquè és bona. N’hi ha hagut d’altres de cançons dedicades a aquell dia a Derry, fetes per Christy Moore, Paul McCartney, John Lennon i Yoko Ono, Cruachan, The Wolfe Tones, Roy Jarper i segurament d’altres, però cap, cap, cap d’aquestes cançons ha arribat tan lluny com la dels U2. Perquè és bona. Segons la revista Rolling Stone és la 268ena cançó més bona de tots els temps. Suposo que per votació popular. Pell de gallina. I això que Bono, als concerts, comença deixant clar que aquesta no és una cançó rebel, this song is not a rebel song, this song is Sunday Bloody Sunday…volent dir que ells no prenen partit ni pels uns ni pels altres, però que allò que va passar a Derry aquell diumenge…allò… Allò va ser un error indefensable: diu Cameron, 38 anys després. There’s many lost but tell me who has won (hi ha moltes pèrdues, però digueu-me qui ha guanyat)… continua la cançó. Bono i els seus la van estrenar a Glasgow el 1982. Després va dir -Bono- que estava nerviós per la primera vegada que la cantarien a l’Ulster. I que si no agradava allà, no la cantarien mai més. La van cantar el 1983 a Belfast, crec, i es veu que de les tres mil persones que hi havia a la sala, unes mil es van posar dretes. Ep, que this song is not a rebel song! Però era Sunday Bloody Sunday, una de les poques coses bones que va portar aquell horrible diumenge sagnant, amb tretze morts i un ferit greu que va morir setmanes després. Set d’ells adolescents. Cinc amb un tret a l’esquena. Cap dels morts anava armat. Diumenge Sagnant, Massacre del Bogside (barri catòlic de Derry). No em puc creure el que diuen les notícies avui, avui, aquest Diumenge Sagnant, Diumenge Sagnant, Domhnach na Fola, Domhnach na Fola. Hi ha imperis que investiguen la seva història bruta i fins i tot demanen perdó pels seus errors. Però no tothom és igual. No tothom evoluciona.
El problema no és que els veïns no evolucionen sinó que fan com els crancs, van enrere… Ja em diràs, si no, què volen dir les paraules del Jaume Major Orella comparant ETA amb referèndums sobre la independència de Catalunya.