ARA PLA!
Com aquells avis que remuguen, entre ideals perduts, fum d’ideals fumats i estossecs, i et van deixant anar aquelles sentències, aquells records de la cuina econòmica, aquelles bertranades de cafè… i a més resulta que són viatjats…
I encara resulta que també són llegits. Aquests avis, jais, iaios, padrins, vellots, granats, arrupits, són una delícia, una sort. No ens enganyem, Josep Pla era un murri. Josep Pla no era un vell empordanès malhumorat qualsevol. No. Josep Pla havia viscut, havia cafrenejat, havia menjat bé, havia begut, i dallò, també havia fet, i ho havia explicat (amb estil i adjectius). Ésclar, aquesta mena d’homes són un luxe. I si són de pagès encara més, perquè et fan adonar d’allò que tens més a la vora (en el meu cas, per exemple, això va ser fulminant) i et fan valorar allò senzill, proper, local. Al mateix temps, emperò, també et fan vibrar per les coses llunyanes i complicades. Jo -i perdoneu la personalització- mai li agrairé prou una cosa que em va donar quan jo encara era adolescent: unes ulleres! Les ulleres de mirar el món amb ganes de veure, entendre, passar-ho bé i, després, encara una altra cosa em va regalar: les ganes d’explicar-ho. I el plaer de la llengua. I el plaer. Tot. Per això li dedico aquest post especial (el Camp de l’Erra acaba de passar de les cent mil visites), ara que ha fet trenta anys de la seva primera mort.
I gràcies a tots els que visiteu el bloc (també els que hi arribeu de rebot).
Hola Ramon.
De Pla es pot anar llegint tota l´obra sencera i anar-la assaborint poc a poc, de totes maneres segurament hi ha algún d´aquests bonics volums de color vermell als quals hi tens una afinitat especial. Sense anar més lluny, ara estic llegint el volum de “Notes disperses” i és una delícia. Segurament ja s´he convertit en un dels meus preferits.
Salut.
Santi.