El camp de l'Erra

Si escoltes les tertúlies de les ràdios dels matins dius ai la mare de Déu! El terra tremola sota els nostres peus. I tremola: l’altre dia a Canet hi va haver un terratrèmol. L’epicentre. Sempre és interressant, diuen, estar a l’epicentre d’alguna cosa i Canet, davant la costa de Canet, no tenim terra, tenim aigua. Vaivé d’onades d’aigua salada esquitxant el terra rost de les madiuxeres…

  

Ha passat Sant Jordi com una ventada. I va fer vent, a Barcelona. Un vent fred, va fer la tarda de Sant Jordi, per recordar-nos que la felicitat mai no és completa. Que sempre grinyola una frontissa, que sempre balla la pota d’una taula, que sempre tenim aquell granet, aquella pansa. Tenim una paret davant i hi ha dies que sembla que demà ja la saltarem, però de seguida ve algú i ens diu que és impossible saltar cap paret, que no sabem què hi ha a l’altra banda, que hi fa dred, calor, que plou, que glaça, que hi ha un desert de déu. Estem condemnats, doncs? Què hem fet? Ens ho mereixem? Diuen que a l’altra banda ens hi espera la baralla, la divisió, la pobresa. I a aquesta banda, ara mateix, què hi tenim? Sense el Bulli, sense la Terribas, sense el Guardiola, sense Caixa Catalunya…podria ser? Les monarquies fan figa davant els paquiderms, les democràcies fan figa davant del capital… el terra tremola sota els nostres peus.  Ni borsa, ni barça, ni barca. Perquè aquesta és una altra: estem una mica tips, senyors polítics, de les vostres metàfores marineres. Volem més claredat, volem tenir un terra sota els nostres peus. No aquesta mar alterada. I molt menys que dins el mar hi hagi l’epicentre d’un terratrèmol. No res més que un futur clar, net i al nostre gust. La tassa de cafè, una cançó, la terrasseta. És demanar massa? I els tertulians juguen al tremendisme, a la por, al cinisme. Sort que sempre hi ha valents que no tenen por de les barreres. Total!