El camp de l'Erra

Diumenge passat a la Monumental de Barcelona hi va haver una tarda "memorable". Es van repartir orelles i cues a dojo. Orelles i cues ensangonades, fastigoses, vaja. Al carrer una gentada es manifestava contra la "barbàrie". A les graderies, una gentada tres o quatre vegades més gran, s’emocionava amb la sang. La mateixa sang que deiexen anar els bistecs "poc fets" a les taules més fines dels millors restaurants.

L’espectacle, dins i fora de la plaça, era tardofranquista (com quasi tot al nostre voltant ho torna a ser els últims temps). Era tardofranquista per la histèria -dins i fora del recinte-, per l’ànsia dels uns de voler prohibir, tant sí com no, una cosa que agrada a alguna gent (i que té el suport fins i tot de la monarquia, cosa que sempre impressiona a les persones de bona fe) i l’ànsia, encara potser més patètica, d’uns altres, d’omplir les grades (o de destacar que les grades estaven plenes, sobretot si són grades catalanes) de persones del món de la cultura, la política i el pensament. He dit el pensament. Grans patums. Fins i tot hi havia -diuen- representants de la progressia de tota la vida, gent compromesa amb el país, la vida, el medi ambient i la llibertat. Tot plegat un espectacle -no el de l’arena, que no és el cas, sinó el de la gent- d’un esnobisme que fa feredat. Un joc d’aparences, refinament, crueltat, llibertat, patriotisme, intolerància i, sobretot, d’una mala llet, que no és estrany que acabi amb grans xiscles i insults a persones, provinents de persones amigues dels animals, i amb unes altres persones -també amigues de la "gran vidassa que es tiren els toros abans d’anar a la plaça"- que acaben aplaudint, sense vergonya, homes (i, anava a dir, també dones) amb cues i orelles d’altri a les mans, en nom de l’estètica i l’art. En fi, que només la gastronomia entrant als altars de Kassel podria fer una mica d’ombra a tant i tant esnobisme. I també només la gastronomia podia fer-nos tan feliços i ajuntar -en una gran taula de germanor- amics i enemics de la corrida, davant d’un deliciós steak saignant. Us hi apunteu? 

P.S. Voldria aprofitar l’avinentesa per donar les gràcies a totes les persones que sovint, o de tant en tant, visiten aquest blog, perquè aquests dies hem passat ja de les cinc mil visites (exactament, fins ara mateix, 5043). Doncs això: moltíssimes gràcies!