En aquest país, Catalunya, hi han temes que no es poden tocar, i menys opinar. I un d’ells es el de l’ensenyament. Ahir vaig escriure un post envers el document de la Conselleria, i es veu que vaig obrir la caixa dels trons… I no em refereixo en els que amb noms i cognoms i públicament van fer pales el seu desacord i que els hi agraeixo, sinó en els mails que em varen enviar amb adreces anònimes, i que em posaven a parir, dient-me que fes el favor de callà…
Estic amb desacord amb la vaga. Per què?, doncs:
Jo crec que no. I si es vol discutir des de el respecte i la serenor, aquí mi trobareu, jo sempre he dit que; discutir, es començar a solucionar el problema. Des de la desqualificació i el menyspreu de l’adversari no.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
no pel que dius, sinó perquè no em sembla el moment adient i la trobo precipitada, tot i què el conseller ha fet mèrits amb les seues improvitzacions constants i la manera de fer les coses, però tampoc m’agraden el que diuen alguns sindicats.
Pel que fa als punts que dius hi puc estar d’acord amb alguns. El primer per exemple. No estic d’acord que els directors no pintin res, sinó no hi hauria tantes ganes de canviar-los o de que no canviïn (segons el cas). El director (l’equip directiu) fa l’escola, i no crec que ningú no vulgui que la seva sigui la millor, ans al contrari, hi ha competència entre centres perquè cal tenir un alumnat mínim per garantir un nombre de professorat i poder adequar millor els grups i els horaris a més de poder diversificar l’oferta educativa.
Al segon punt dius que el fracàs escolar no es deu només al professorat. Vaja, gràcies per la part que em toca (és irònic), però no creus que l’entorn social, cultural de l’alumne en concret hi té alguna cosa a veure? Alerta, amb això no dic que el professorat no tingui la seua part de responsabilitat, però no l’única i ni la més gran. Al contrari, penso que gràcies a molt del professorat que hi ha, compromès i voluntariós, les coses no van tan malament.
Els pares podeu dir la vostra, només faltaria, de fet ja la hi dieu perquè esteu organitzats amb AMPAs, amb Consells Escolars, etc. A títol individual tothom pot opinar del que vulgui perquè (mentre no es digui el contrari) estem en un país lliure, i els usuaris d’un servei en poden tenir la seva opinió formada. De la mateixa manera que el professorat podem explicar el nostre model general de pares i mares i dir el que ens o no ens agrada. Però, és clar, si començo a generalitzar seria injust i poc precís. He trobat a pares i mares magnífics, dialogants i que hem tingut una bona entesa per a resoldre els problemes del seu fill; altres no han estat tan dialogants ni tan simpàtics i han anat amb amenaces, amb manca absoluta de respecte, etc. On rau la diferència, en el nivell cultural? no, o almenys no sempre. Tampoc en el barri o el centre, el problema de la manca de respecte per la feina d’altri és ja transversal. Els nens se n’aprofiten i així fem més gros el problema. El que vull dir és que si sempre vas dient que la culpa és del professorat, que si tomba que si gira, els alumnes que ho senten acabaran transmetent-ho als seu professorat que haurà de fer el que calgui per a què això no passi, si professorat i pares van en la mateixa direcció les coses són molt més fàcils.
Et demanes si els mètodes pedagògics i de coneixements són prou adients. Doncs existeix una bona formació continuada de la què n’he estat usuària a bastament cada curs i és, majoritàriament, de qualitat. Normalment hi ha cursos d’hivern i d’estiu que es fan al juliol i l’oferta és cada cop més àmplia i diversificada.
Per acabar, moltes de les opinions que s’expressen per part dels pares demostren una desconfiança absoluta amb el professorat sense saber la tasca que fan dins l’aula. Ho diré d’una altra manera, puc opinar sobre l’estat dels vagons de tren perquè en sóc usuària, hi viatjo i sé si estan bruts o nets o si són còmodes o no, per això vaig insistir en què em posessin una càmera de vídeo en una de les classes més poc agradables de fer (no hi havia pressupost i es va encetar un debat moral sobre la qüestió), perquè era un alumnat altament conflictiu amb problemes greus de conducta i de manca de respecte tant entre ells com, alguns cops, a la meua persona. Sort que va durar només un curs, perquè va ser una experiència horripilant (disculpa l’expressió) que no li desitjo a ningú. D’alumnat n’hi ha de tota mena, clar, com de tot, i si m’hagués quedat en aquella classe ara probablement ja no seria ensenyant o potser m’hagués afectat greument la salut.
Et convido doncs a que visquis el problema des de dins, prova d’entrar a una aula i de viure les experiències del professorat que dia a dia lluitem amb la diversitat. La veritat és que m’agradaria que els pares veiessin què fa el seu fill o filla a l’escola per a evitar malentesos. Sempre he tingut la sensació que els estudis estan allunyats del que realment passa a una aula. Són xifres, però és molt diferent veure-les que viure-les.
I ho deixo aquí per ara.
Jo si que hi estic d’acord.
– Autonomia de centres per promoure la competitivitat: la gent algun dia se n’adonarà que la sanitat i l’educació no poden ser tractats com si d’un negoci privat es tractés, però potser aquell dia ja estarem al mateix nivell de precarietat laboral que els EUA entre el professorat amb el que això comporta de cara als usuaris (alumnes i pares). Amb la sanitat a Reus ja sabem quins "beneficis" n’hem tret de la privatització amagada de l’horpital.
Com es mesurarà quisn centres compleixen els objectius i quins no: es tindrà en compte quants alumnes immigrans tenen? es tindrà en compte en aquesta competició entre centres que hi ha escoles que són barracons i n’hi ha que tenen pavelló per fer-hi esport? Perquè està clar que si volem parlar seriosament hem de tenir en compte un debat generalista que serveixi per a tothom, si no estem parlant per parlar com sembla que fan alguns hooligans com la Rahola per exemple.
Continuarem pagant entre tots a l’escola concertada en la que hi ha centres privats alguns dels quals són de l’Esglèsia Catòlica. Per a la gent que no ho sàpiga a Cat estem pagant l’escola concertada cosa que no passa enlloc més de l’estat. És que potser el dèficit de líquid de la Generalitat l’estem pagant els catalans perquè en el fons no volem enfrontar-nos amb Madrid vist com va anar la tramitació de l’estatut (això és collita meua però podria ser força plausible).
– Sobre el tema del fracàs escolar: algú ha pensat que de debó aquesta reforma el millorarà, o bé amb aquesta obsessió per crear alumnes supercompetitius i evitar la col·laboració estem creant uns psicòpates del futur a més ens estem preparant per a excloure de la societat a més gent encara?
Quines garanties em donen que s’evitarà el fracàs escolar amb aquesta reforma.
PD- No sóc mestre.
Benolgut,
Estaria bé que si amb tot això que proposes, les coses poguessin millorar. Malauradament, el que expliques, per molt que t’ho creguis amb sinceritat, és simplement mentida. Els informes de la fundació Jaume Bofill, els diversos estudis de Pedagogia Comparada, i el sentit comú que dóna l’experiència, ens indiquen que totes les propostes recollides al document de bases (gestió privada i tot el que comporta), simplement no funciona. I que això únicament serveix per acontentar la demagògia típica que fa dels servidors públics els sospitosos habituals. La veritat és que en el moment en què es va funcionaritzar l’educació arreu d’Europa, i es va aplicar el principi d’objectivitat, transparència i garantia, es va poder construir una escola pública capaç de fer progressar la societat. La gestió privada (jerarquització, opacitat, arbitrarietat) només s’adiu a aquells que es consideren superiors als altres. A més, desenganyem-nos. L’objectiu no és la millora de l’educació (de tots), sinó possibilitar un espai més de colonització d’inversors nacionals i internacionals.
Fes-te un favor. Llegeix-te la Naomi Klein, especialment quan parla de com es va degradar l’escola xilena i argentina arran de les dictadures. Van aplicar les mateixes mesures que vol aplicar en Maragall!
Una altra cosa. Els pares tenim el dret a l’educació dels nostres fills. Enlloc de la constitució ni a la Declaració dels Drets Humans s’esmenta la possibilitat d’una guarderia ni cangur gratuït mentre els pares treballem.
Ja fa anys que la pobra gent de Toyota, o de Sony, fa
esforços per millorar els seus productes. Tanmateix les claus per a la bona
gestió, l’èxit i els resultats són ben a la vora de casa, com avui acrediten
els meus companys d’ofici que es manifesten a Barcelona contra la llei de bases
de l’educació.
Vet aquí si no la recepta que tan bons resultats dóna en els
nostres instituts. És el que podriem anomenar soufflé del funcionari:
–
Cent grams de tranquil·litat. A l’hora de contractar,
cal assegurar al treballador un lloc de treball vitalici. Així no s’ha de
capficar per les cabòries de la feina, ja que de ben segur té d’altres coses en
què pensar. I és que la pau interior que dóna el tenir la vida resolta
possibilita assolir els rendiments més extrems. Fixem-nos si no en el cas del
Ronaldinho.
–
Almenys dos-cent grams d’essència de cara dura. Ho
aconseguim fent que mantingui sou i feina amb independència dels resultats
obtinguts. Per tal d’evitar problemes, malentesos i temptacions (sempre hi ha
perepunyetes), de fet ni tan sols s’ha de definir què és un resultat Amb
dos-cents grams n’hi haurà prou, però n’hi ha que en posen fins a dos quilos, o
dues tones si es vol que quedi més picant.
–
Quilo i mig de pringadura. Cal assegurar que al seu
voltant hi hagi alguns treballadors que facin (infructuosament) per esmenar les petites mancances (si es pot
considerar que ho són) com ara arribar tard a la feina sistemàticament, no
preparar materials, estar de baixa una setmana cada dos mesos i, en definitiva,
no fotre brot . Aquests són per exemple els que faran el seu treball quan està
de baixa. Això sí, han de cobrar el mateix. Són els pringats, vaja.
–
Un parell de litres de suc de drets adquirits, de
manera que per si un cas algú (per exemple la direcció, si arribés a existir)
qüestionés lleus imperfeccions com les esmentades abans, s’asseguri que no li
pugui retreure res. Cal tenir present que això podria alterar el seu equilibri
psíquic, i comportar un baixa perllongada. A més a més seria injust. Tal i com
ell mateix ens diria: “S’està cometent una gran injustícia! Jo treballo amb
tota la dedicació…. i ADEMÁ HABIAN MÁ!”
Qui pot dubtar que amb aquesta recepta s’assoleix el soufflé
més gustós. Jo, per exemple, tinc el goig, el privilegi i la fonda satisfacció de
menjar-ne generoses racions diàriament.
Aplicada per Toyota es fabricarien vehicles d’una seguretat
i unes prestacions acollonants, amb motors a reacció, trenta-dos airbags i un
litre i mig cada cent quilómetres. Sony ja faria teles en 3D, amb les que
gaudiríem, i com! de les pel·lícules d’art i assaig que passen a les tres de la
matinada. La Sagrada Família estaria acabada, i fins i tot! el TGV ja hauria
creuat Barcelona.
Quin orgull que hi hagi qui defensi aquests valors culinaris
a les nostres contrades.
Com diria el Maragall (l’altre): Visca Catalunya!
Qui jutja si un professor és bó o millor. L’arbitrarietat d’un director? El gust de cada pare? O el xiquets que són els unics que manen? O una estadística arreglada o freda?. Qui diu que una bona educació i ensenya ment és a base del compliment d’una acumulació d’un tramit burocràtic d’hores i matèries?