Qüestió de proporcions
Fa temps que em capfica un problema de propocions. No és pas un problema de proporcions gegantines. Però em preocupa. Són unes proporcions d’1 a 3. Més o menys. Aproximadament. No cal ser exactes. No cal clavar-la sempre. Però m’agradaria acostar-m’hi prou. No crec que en sigui mai capaç. I no pas per manca de ganes, sinó per manca de temps. Vint-i-quatre hores per dia no donen pas per gaire. Si comptem que cal dormir (encara que sigui poquet), menjar, comprar… el temps que queda és escàs.
La qüestió és que m’agradaria llegir tres hores per cada hora que escric. O escoltar i pensar tres hores per cada hora que parlo. Fins i tot crec que encara és poc temps de lectura, d’escoltar i de pensar per cada hora d’escriure o parlar. Però cal ser realista i cal guanyar-se el pa, el vi i el bitllet de tren. I mentre em dediqui a escriure, difícilment podré respectar aquestes proporcions, que crec que serien òptimes.
Al llarg de la història, o de la humanitat (que d’això es tracta), s’han escrit obres magnífiques. Del format que siguin. I penso i lamento que no les podré llegir mai totes. Ni totes ni una ínfima part, que seria el mínim imprescindible. A més, cada lectura et porta a cinc lectures noves. Això de llegir sembla una d’aquestes cadenes perverses de les xarxes d’estil piramidal. Però una miqueta més laboriós i molt més saludable. S’ha escrit tant, deia, que no abastaré mai la part petitona que em deixaria satisfet. I, si em deixeu ser sincer, això m’angoixa una miqueta. Sento que el temps va passant i l’ambició (petita? gran?) que empaito no fa més que allunyar-se.
I mentrestant, vinga a escriure i escriure. Com ara mateix, que no paro d’esciure i, segurament, ja s’ha entès tot el que volia explicar. Però és que també enganxa això d’escriure.
Amb el vostre permís, tanco aquest aparell i obro un llibre. Fins aviat, amics.