El farcellet i el vestit blau

Aniré al gra, que ja queden poques hores i cal prendre decisions. Comparteixo ací algunes recomanacions de llibres per Sant Jordi. Segur que em deixo coses interessants, perquè ho faig de memòria i sense haver preparat cap llista. Que ningú no s’enfadi. Som-hi (sense cap ordre concret):

• Somnis en temps de guerra, de Ngũgĩ wa Thiong’o (RaigVerd). Un llibre d’aprenentatge constant i amb una força narrativa majúscula. La descoberta d’aquest autor i de les seves reflexions de vida fan créixer el lector. Per aprendre.
• Petita crònica, de Stefan Zweig (Edicions de la Ela Geminada). Buf! Un llamp de llibre. Quatre petits relats escrits amb una capacitat narrativa a l’abast de molt pocs escriptors. Zweig en sap molt i ho demostra amb aquesta petita crònica que és una delícia. M’obliga a llegir més Zweigs. Feu-vos aquest regal.
• Últims testimonis, de Svetlana Aleksiévitx (RaigVerd). Ja coneixem la força periodística d’Aleksiévitx. Aquesta crònica de persones o ‘novel·la de testimonis’ que construeix a ‘Últims testimonis’ és encara més colpidora que en els llibres anteriors. Sobretot perquè explica històries d’infants –explicades ara d’adults– atrapats en territori soviètic durant la Segona Guerra Mundial. En aquest llibre, Aleksiévitx ens presenta la guerra explicada no per soldats, ni polítics, ni historiadors, sinó per nens. Agafeu-vos fort.
• El navegant, de Joan-Lluís Lluís (Proa). Creativitat i ofici es condensen en aquesta novel·la d’aventures que ens proposa un dels millors narradors del país. És una proposta atractiva i molt ben tancada. Rodona. Sabeu aquells llibres que et fan qüestionar coses? Que fan preguntes? És d’aquests. Molt ben parit.
• Daha!, de Hakan Günday (Edicions del Periscopi). Novel·la contundent i crua sobre el fenomen del tràfic d’immigrants a Turquia. L’autor és una de les promeses de la literatura turca que demostra en aquest llibre la força del seu llenguatge. Qui vulgui una narració amable i calmada, que no s’hi acosti. És un llibre per a valents.
• Ulrike Meinhof, de Jutta Ditfurth (Tigre de Paper). Una vida de pel·lícula explicada amb molt d’ofici. Enganxa des del primer moment i ajuda a descobrir molts detalls i el context de les transformacions socials i polítiques del segle XX a Alemanya. Una bona biografia.
• El gen. Una història íntima, de Siddhartha Mukherjee (La Campana). Que ningú no s’espanti. El volum (dimensió) i el tema poden provocar alguna mirada de reüll i algun esbufec. Serà un error per a qui no l’agafi i el fullegi. No és un llibre per a especialistes ni per a iniciats. És una crònica espectacular de fons científic però completament connectat (i arrapat) a les nostres vides. Una aposta segura pel lector i un atreviment marca Isabel Martí.
• Fuster per a ociosos, de Joan Fuster [antologia de Xavier Aliaga] (Sembra Llibres). Un convit a descobrir el gran intel·lectual de Sueca per aquells que no el coneguin. I una proposta de repàs polièdric per aquells que l’han conegut parcialment. Pels que en són lectors àvids, un record que deixa bon gust. Bona idea de Sembra quan fa 25 anys de la mort de Fuster, la ‘xamba genètica’, i bona execució d’Aliaga.
• El tsunami, de Joan B. Culla (Pòrtic). La saviesa habitual de Culla es barreja en aquest llibre amb la mirada intel·ligent (també habitual) per a fer una magnífica panoràmica dels canvis de la política catalana dels últims anys. Per a qualsevol observador, analista o interessat de la política catalana, aquest pot ser considerat un llibre d’autoajuda. En el bon sentit. Llibre intel·ligent i sense recreació.
• Els arxius, clau de volta de la transparència, de Joan Pérez i Ventayol i Vicenç Ruiz Gómez (BonPort). Aquest ‘e-single’ de dos experts en arxivística que demostren la importància de la gestió documental en la vida quotidiana d’un país, però també en la definició de la qualitat democràtica i la bona gestió política d’un projecte d’estat independent. No és una proposta pel sector. És un llibre que ha de llegir tot bon ciutadà i que seria imprescindible que llegís tot bon governant.
• Tor, tretze cases i tres morts, de Carles Porta (La Campana). La reedició d’aquesta meravella periodística és una gran notícia per a recordar que es pot fer periodisme d’una altra manera. I que, quan una història té força i queda a les mans d’un bon comunicador, el resultat és brutal. Un clàssic de tan sols 20 anys. Hi quedareu atrapats.
• La sega, de Martí Domínguez (Proa). Els anys 40 i 50 d’un poble del Maestrat. Amb aquesta base (gens menyspreable), Domínguez construeix una història més real que el lector no voldrà creure. És la narració de la vida d’una família dividida i sacsejada per les lluites entre guerrillers i guàrdies civils. Novel·la de llengua viva.
• Incerta glòria, de Joan Sales (Club Editor). No és cap novetat i el dec haver recomanat els últims anys de manera consecutiva. Però no tinc cap inconvenient de tornar-hi. Perquè és una novel·la total. I perquè hem parlat de la pel·lícula i cal tornar al llibre. O Incerta glòria o les Cartes a Màrius Torres. Però poseu Joan Sales a les vostres vides perquè no us en penedireu mai més.
• O secessió o secessió. La paradoxa espanyola davant l’independentisme, de Josep Costa (Acontravent). El jurista i politòleg deixa escrita una obra que no pot passar per alt de ningú que tingui interès en com s’ha de fer la independència i quines són les bases jurídiques, polítiques i teòriques del moviment de secessió. Obre molt el camp de visió a l’hora de pensar en això que ens hem proposat de fer a Catalunya.
• Política de defensa i estat propi, de diversos autors (Editorial Base). Un debat urgent a Catalunya és el de la política de defensa. No és un debat tan petit i simple com dir si volem exèrcit o no. La responsabilitat d’un estat independent implica ocupar-se de la seguretat pròpia i en relació a la resta d’actors internacionals. Un llibre sòlid i amb aportacions molt interessants. Un debat necessari.
• Retorn a Killybegs, de Sorj Chalandon (Edicions de 1984). Surt l’edició de butxaca del que encara ara és per a mi la millor novel·la dels últims temps (evidentment, entre les que he llegit). Es pot saber com s’ho fa Chalandon per atrapar-te i portar-te allà on vol en aquest relat tan personal que parteix d’una commovedora història real? Sang de periodista i llengua de gran escriptor. Que ningú se’l perdi ara que es podrà portar a la butxaca.
• Catalunya Nord. La llesqueta del septentrió, d’Aleix Renyé (El Jonc). El periodista Renyé ens proposa una mirada a la situació social, cultural i política de les comarques nord-catalanes. Una mirada molt necessària per als ciutadans del sud, que sovint mirem amb prejudicis i poca precisió aquesta part del país que va caure fa gairebé 360 anys del costat de l’estat francès. Una llesqueta de coneixement.
• L’Europa que han fet fracassar, de Ramon Tremosa i Aleix Sarri (Pòrtic). Per entendre els mals d’Europa, Tremosa i Sarri repassen els problemes que hem viscut aquests últims anys, des de Grècia a la crisi dels refugiats, passant per les tensions dels estats dominants, els estats eficients i els estats endarrerits. Un repàs que ajuda a posar idees en ordre i poder fer una mirada completa de la situació del projecte europeu.
• El despertar valencià, de Víctor Maceda (Pòrtic). Per entendre l’evolució i els canvis del País Valencià, l’obra de Maceda és de gran ajuda. És una crònica d’uns anys de gran valor periodístic i que es llegeix amb bon ritme. Una anàlisi molt interessant i molt intel·ligent.
• Els gitanos catalans de França. Llengua, cultura i itineraris de la gran diàspora, d’Eugeni Casanova (Pagès Editors). Brutal. L’incombustible Casanova ens presenta en aquest llibre el resultat d’anys d’investigació i de descobertes que no poden deixar ningú indiferent. Amb un gran valor antropològic, cultural, històric i, sobretot, lingüístic. No us ha de fer por la dimensió. És un molt bon llibre. Res estrany en la trajectòria de Casanova.

Em sap greu no haver llegit encara ‘La memòria de l’arbre’, de Tina Vallès; ‘La draga’, d’Esperança Camps; ‘Quan arriba la penombra’, de Jaume Cabré; ‘Els estranys’, de Raül Garrigasait; ‘La ciutat i la casa’, de Natalia Ginzburg; ‘Professió del pare’, de Sorj Chalandon; ‘El canelobre enterrat’, de Stefan Zweig; ‘L’art de la ficció’, de James Salter; ‘Proust a Catalunya’, edició a cura de Xavier Pla; ‘Maria-Mercè Marçal. Una vida’, de Lluïsa Julià; ‘El cavaller Floïd’, de Genís Sinca…

Tres dies a la capital del Regne d’Espanya per a informar del judici contra Francesc Homs al Tribunal Suprem. He fet dotze cròniques o articles. Tot ha estat ràpid i concentrat. Espero que hagin servit per entendre què ha passat en aquest judici que pot determinar les actuacions judicials que vindran els pròxims mesos contra el procés d’independència de Catalunya. Ací les teniu:

Homs desafia el tribunal: ‘Aquest any es farà el referèndum; és la nostra determinació’ (dimecres a migdia)

La defensa d’Homs denuncia que s’està fent un judici polític (dimecres a migdia)

El fiscal manté la petició de 9 anys d’inhabilitació per Homs: ‘El govern de Catalunya va desafiar la legalitat’ (dimecres a migdia)

La defensa d’Homs desmunta les proves pericials informàtiques de la Guàrdia Civil (dimecres al matí)

L’agilitat i la fredor marquen el judici a Homs, que avui s’acaba (dimecres a la matinada)

Xoc dialèctic de Viver Pi-Sunyer i Lamarca amb el fiscal i el tribunal del Suprem (dimarts a la tarda)

Artur Mas al Suprem: ‘En democràcia, el vot de la gent és el primer; almenys per mi’ (dimarts a la tarda)

El fiscal aconsegueix suscitar dubtes sobre l’ús del padró pel 9-N (dimarts al matí)

El fiscal topa amb els primers testimonis en el judici contra Homs (dilluns a la tarda)

Homs planta cara al fiscal del Suprem: ‘Assumeixo tots els fets que m’imputa i més’ (dilluns a migdia)

Matí de contrasts dins i fora del Tribunal Suprem (dilluns a primera hora)

Amb tren cap al Suprem per a un judici d’estat (espanyol) (diumenge al vespre)

Aviat farà un any vaig escriure un article sobre la situació greu dels refugiats. Amb el títol ‘Quan els refugiats érem nosaltres‘ pretenia recordar que aquesta situació que viu avui tantíssima gent arreu del món també la van viure els nostres avis, besavis o rebesavis. I que mai sabem si la tornarem a viure nosaltres o els nostres fills o els seus fills. El text va agradar als impulsors d’una obra que preparaven els amics de l’Agrupació Coral de Matadepera, que el van adaptar perquè formés part de la seva cantata ‘Més enllà’. Cap a l’estiu de l’any passat, van presentar l’obra públicament. Podeu veure el fragment del meu text a continuació (i tot el concert si us ve de gust): (més…)

Avui desmunten l’exposició de fotografies d’Idomeni d’Oriol Bäbler al Temple Romà de Vic. Hi ha estat una mica més d’un mes i ahir vaig fer una escapada per a poder-la veure abans no la retiressin. Sé que més endavant es podrà veure en alguna altra ciutat (miraré de portar-la a Terrassa), però no em volia perdre la instal·lació en un lloc tan bonic com el Temple Romà.

Hi ha més d’una vintena de fotografies dels camps de refugiats que es van instal·lar des del 2014 en aquest poblet petitíssim grec a la frontera amb la República de Macedònia. Bäbler, jove periodista i cul inquiet, va passar-hi uns mesos mirant d’ajudar aquesta gent que fuig d’una guerra i que troba les fronteres d’Europa tancades. (més…)

Aquests dies he viscut al Palau de la Justícia, seu del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. He seguit el judici contra el 9-N que ha portat Mas, Ortega i Rigau al banc dels acusats. És una experiència apassionant. He escrit molt. I més que hauria escrit si els dies fossin més llargs. N’han sortit disset cròniques o informacions amb un punt d’anàlisi, de mirada i de relat. El judici ha quedat vist per a sentència. Ací les teniu aplegades per si teniu una estona per a llegir:

Dilluns: Amb la vènia o sense… Artur Mas planta cara al tribunal pel 9-N

Primera de dimarts: Dos inspectors amb excés de zel i el fantasma de Caridad Ramos animen el judici

Segona de dimarts: Agenjo dibuixa un escenari de pressions (amb un cop de mà del jutge del 9-N)

Tercera de dimarts: El ‘hand-off’ del 9-N centra els durs interrogatoris del fiscal a Cañada i Escalé

Quarta de dimarts: Un testimoni del judici del 9-N acusat de fer xantatge sorprèn exigint de no sortir a la televisió

Primera de dimecres: El testimoni fallit proposat per Manos Limpias i el transport de les urnes, al judici al 9-N

Segona de dimecres: Homs no s’amaga al judici del 9-N i exclama ‘quina llàstima!’ quan el fiscal no li fa preguntes

Tercera de dimecres: El CATN passa pel judici: ‘Calia forçar molt la legalitat per portar el 9-N als tribunals’

Quarta de dimecres: Xavier Trias, Joan Rigol i Miquel Buch reforcen els arguments de la defensa de Mas, Ortega i Rigau

Resum dels tres primers dies: Tram final del judici al 9-N: quins són els relats de l’acusació i la defensa?

Primera de dijous: L’acusació no aconsegueix fer contradir els voluntaris del 9-N

Segona de dijous: Dos agents de la Guàrdia Civil generen dubtes sobre les proves informàtiques del judici al 9-N

Tercera de dijous: El fiscal manté la petició d’inhabilitació per a Mas, Ortega i Rigau

Primera de divendres: Sorprenent al·legat polític del fiscal del 9-N: ‘Aquest judici també és democràcia’

Segona de divendres: ‘No ens n’amaguem; el govern volia donar veu a la voluntat popular’

Tercera de divendres: ‘El govern espanyol vol la mort política dels tres acusats’

Quarta de divendres: Artur Mas: ‘No som aquí per haver desobeït, sinó per l’èxit del 9-N’

Fa uns dies, la gran (set anys i tres quarts) estava pioca. No tenia res gros, però no es trobava bé. Eren quarts de vuit del matí i ens posàvem en marxa per anar a l’escola. Ella s’estava estirada al sofà sense esma. I vaig trucar a la seva àvia per si podia tenir-la aquell matí/migdia. Per explicar-li la situació, li vaig dir que la noieta estava toveta. Mentre jo parlava per telèfon, el petit (quatre anys i tres quarts) va apropar-se a la gran i li va palpar la cama amb una mà. Tot seguit, a cau d’orella i amb delicadesa, li va dir: ‘Sí que estàs una mica toveta.’

I si l’escoltés tot el dia? No me’n cansaria. Tan sols em canso de no escoltar-la.

Silenci més feixuc.

I si l’escoltés tota la nit? No m’adormiria. Tan sols em cansaria dormir… si no la somiés.

Sento soroll a casa. Tot és fosc. No sé si obrir els ulls o tancar-los i mirar de continuar dormint. M’espero. Quiet. Sento veus, ara. Fluix. Molt fluix. No parlen la meva llengua. No els entenc. Semblen àrabs, per la melodia que fan quan parlen. Són veus d’home. Greus però harmonioses. No parlen a batzegades. I això em calma. D’entrada m’havia espantat. Ni riuen ni criden. Ara ja gairebé no diuen res. Sento algun moviment, però ara ja poca cosa. I ara ja no els sento. Tot s’ha calmat. El silenci és complet. Tan sols el tic-tac del rellotge de la paret, que sembla que només parli quan tothom calla. I res més. M’adormo. Demà ja esbrinaré què ha passat.

Aquest matí havia de portar el cotxe a netejar. M’havien donat hora a dos quarts de vuit, a la Fupar. M’hi he presentat puntualment. Com que no és a prop de casa i s’havien de quedar el cotxe un parell d’hores, he pres l’ordinador per aprofitar l’estona en alguna cafeteria que trobés.

A un quart de vuit, els carrers de Terrassa pels que he passat començaven a notar l’actitivitat dels seus ciutadans en forma de treballadors. A banda d’una desena de cotxes, he compartit els carrers lleugerament il·luminats per un sol poruc amb dones que caminaven a pas accelerat. No he vist cap home que caminés així. (més…)

Fa temps que em capfica un problema de propocions. No és pas un problema de proporcions gegantines. Però em preocupa. Són unes proporcions d’1 a 3. Més o menys. Aproximadament. No cal ser exactes. No cal clavar-la sempre. Però m’agradaria acostar-m’hi prou. No crec que en sigui mai capaç. I no pas per manca de ganes, sinó per manca de temps. Vint-i-quatre hores per dia no donen pas per gaire. Si comptem que cal dormir (encara que sigui poquet), menjar, comprar… el temps que queda és escàs.

La qüestió és que m’agradaria llegir tres hores per cada hora que escric. O escoltar i pensar tres hores per cada hora que parlo. Fins i tot crec que encara és poc temps de lectura, d’escoltar i de pensar per cada hora d’escriure o parlar. Però cal ser realista i cal guanyar-se el pa, el vi i el bitllet de tren. I mentre em dediqui a escriure, difícilment podré respectar aquestes proporcions, que crec que serien òptimes. (més…)