Krahn
Sempre m’ha atret, m’ha atret de vegades fins a estremir-me, la mirada crua i descarnada, àcida, de Krahn sobre la realitat. Crua i descarnada, sí, i àcida. I tanmateix m’ha semblat veure-hi sovint, és difícil d’explicar, un fons d’humanitat -que no d’esperança en la condició humana, això sí que no-, un gest d’humanitat aparentment contradictori. […]
Diria que la contra de La Vanguardia d’avui em dóna les claus d’aquesta meva impressió. Com que em sembla fora de lloc copiar-la tota -i ho faria-, en cito només l’última resposta:
“Sí, he sufrido. Yo adoré a María de la Luz desde el primer momento en que la vi hasta el último. Pero creo que la vida la conforman las ocurrencias, buenas y malas. Si te empecinas en luchar contra esas ocurrencias, tendrás mala suerte. Repetirse “¿por qué me tuvo que pasar esto a mí?” es cerrarse. En cambio, aceptar que te pasó y asomarse a ver qué hay ahí abre posibilidades, te permite ser.”