Soques i esqueixos
“Jo só l’esqueix d’un arbre, esponerós ahir,
que als segadors feia ombra a l’hora de la sesta;
mes branques una a una va rompre la tempesta,
i el llamp fins a la terra ma roca migpartí.”
“Arbre, mon cor t’enveja. Sobre la terra impura,
com a penyora santa duré jo el teu record.
Lluitar constant i vèncer, reinar sobre l’altura
i alimentar-se i viure del cel i de llum pura…”
[…]
Tota tradició és feta de soques i esqueixos, d’arrels i d’empelts. Si una tradició és viva i operativa, podem homenatjar-la i fer-nos-en eco i ressò, o per contra revoltar-nos-hi, que és també una manera de retre-hi homenatge. El mal de situacions de discontinuïtat i del cosmopolitisme frívol és que propicien que la tradició pròpia sigui sempre una altra.
Per això deuen ser útils, també, cites com la d’aquest vespre, a les 8, al Palau Moja. Carles Duarte farà la seva tria personal de Joan Alcover (de qui és la quarteta inicial, la primera del sonet “Desolació“) i Miquel Costa i Llobera (l’autor de l’altra estrofa, penúltima de “Lo pi de formentor“), un acte gairebé de cloenda de l’exposició que l’Institut d’Estudis Baleàrics i la Institució de les Lletres Catalanes han patrocinat en ocasió del segle i mig que fa ja que van néixer tots dos poetes.