La discreció
Baixava a mitja tarda Balmes avall, o per la Rambla, i quan ja distingia els cotxes que travessaven el carrer per la Gran Via vaig adonar-me que allò que començava a atabalar-me els sentits era el brogit d’una sirena. […]
Jo anava baixant i el brogit no deixava d’aproximar-se. Pocs segons després vaig adonar-me que se’n sentien dues i, just aleshores, vaig veure passar més lenta que rabent una moto de la Guàrdia Urbana. Esperava que la seguís una ambulància o algun altre cotxe d’emergència. Però no.
Darrere, un flamant Mercedes negre o d’un blau marí que ho semblava, sirena blava sobre la xapa, vidres fumats, seguit d’un altre, i d’un altre, i encara un altre, i més, entre motos i algun cotxe de la policia municipal. Vaig comptar-ne una quinzena o vint, tots Mercedes, tots blau marí ben fosc o potser negre, tots rodant de pressa, nerviosament disciplinats, alguns amb el llum blau al sostre. Tancaven la comitiva dues furgonetes, també Mercedes, també blau fort o negres, envaint més del carril que els pertocava, i més policia.
Un cap d’estat o dos acabaven de desfilar Gran Via enllà, segur. En travessar l’avinguda vaig comprovar quin dispositiu de guàrdies uniformats a cada cruïlla volia garantir la seguretat de les autoritats. Avui el telenotícies m’ha fet deduir que sí, que es tractava d’un o dos caps d’estat o algú que s’hi acostava prou: o eren el príncep Felip de les Espanyes i la seva muller, sempre de bracet, o el president hongarès, que ha vingut paradoxalment a retre homenatge als nostres Reis més que no als altres, o tots dos amb els respectius seguicis.
Però més que l’enrenou i el brogit, més que l’aparatositat i l’estridència, més que el fet xocant que seguretat i discreció, que jo imaginava complementàries, semblin estar renyides, el que més m’ha cridat l’atenció ha estat una altra escena. Un dels cotxes, al darrer quart de la comitiva, duia obert un dels vidres de darrere. Dins s’hi endevinaven dues ombres i l’home que donava a la finestra, trajo blau marí a joc amb el cotxe, que treia el colze repenjant-s’hi com qui no es vol perdre detall del que passa fora, somrient, com qui es diverteix pensant mira que l’hem feta grossa, com s’atura el món al nostre pas, com ens admira tanta plebs ufana, quin goig veure-ho de dins del cotxe.