Luis Suárez, el Barça i el penediment

Es veu que hi ha un jugador uruguaià que té les dents llargues i tot i així el Barça li va al darrere. […]

Poc o molt tothom, inevitablement, en deu estar al cas: el tal jugador es diu Luis Suárez i l’altre dia, en un partit del mundial aquest de futbol que els estats munten periòdicament, enguany al Brasil, va etzibar una queixalada a un jugador adversari. Diuen que és la tercera vegada que mossega mentre juga; vaja, que més aviat hi té tirada. Després l’autoritat competent l’ha sancionat, i sembla que de poc li ha servit per reduir el càstig primer negar la cosa, després mirar d’excusar-se dient que va ser accidental i, finalment, molt al final, demanar perdó amb poca o més desgana.

L’anècdota, lamentable, no passaria d’aquí si no fos que es veu que ja fa temps que el Barça es mira de bon ull aquest jugador. I que no se l’ha deixat de mirar. Podria ser, fins i tot, si la cosa és tal com l’expliquen els mitjans especialitzats, que el seu gest de penediment induït hi estigués fortament relacionat: noi, si no demanes perdó i dius que no ho tornaràs a fer, això del Barça t’ho hauràs de pintar a l’oli.

A mi, la veritat, qui fitxa o deixa de fitxar el Barça m’és bastant igual: en tinc prou que quan els nois surtin al camp siguin un equip i que de tant en tant, si pot ser força sovint, ens donin l’alegria de jugar bé i guanyar. M’és bastant igual, dic, sempre que amb les seves maneres els jugadors no vagin posant en entredit les actituds i els valors que, per dir-ho com correspon, han fet que el Barça sigui més que un club.

I els posa en entredit qui malbarata el crèdit aconseguit els últims anys amb el joc, és clar, però també amb la capacitat d’esdevenir una marca mundial singular (Unicef) i una imponent selecció nacional (minut 17’14”). El problema no és Luis Suárez i la seva ànsia dental, sinó la rara avidesa dels qui no veuen cap problema a fitxar-lo. I a sobre volen que ens conformem amb una pantomima de penediment.

Quant a oi

Lector, editor, dinamitzador literari i, fins i tot, botiguer. Professor de literatura i humanitats a la Universitat Ramon Llull i a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, ha estat director de la Institució de les Lletres Catalanes (2007-2012). S'ha dedicat sempre a la promoció d'activitats literàries i el foment de la lectura. Ha exercit la crítica literària i el periodisme cultural en diversos diaris i revistes i ha col·laborat en programes de ràdio i televisió. Ha participat en diversos projectes com la publicació electrònica "1991 Revista magnètica", el portal web Vilaweb Lletres o la revista trimestral "Idees Revista de temes contemporanis". Ha estat director literari d’Edicions Proa/Enciclopèdia Catalana, entre 1987 i 1998. Ha tingut cura de l’edició de l’obra poètica de Montserrat Abelló i treballa en l’àmbit de la sociologia de la literatura i de l’edició; s'ha especialitzat en tecnologies de l'escriptura i de la lectura i té en curs la tesi doctoral sota el títol "La inversió cultural: La invenció de les pantalles en l’evolució de les tecnologies de l’escriptura i de la lectura i la seva relació amb la pèrdua de significació de la cultura". Ha publicat alguns llibres per a infants i el llibre de poemes "Moments feliços".
Aquesta entrada ha esta publicada en Paraules. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*