Escena de fanal
Mitja tarda al carrer Gran de Gràcia. Un home s’agafa amb una mà a un senyal, trajo i corbata, mirada perduda en una inexistent línia de l’horitzó. […]
L’estampa té un aire de vinyeta de l’Ibáñez, d’aquelles en què un individu sempre tocat amb barret i visiblement embriac s’estintolava en el fanal que l’il·luminava. Res en el pobre home del carrer Gran, ni un equilibri vacil·lant, ni una suor amarant els cabells, ni la deixadesa de la camisa, no indicava que anés pitof, ni al contrari.
Però la mirada estàtica, i tot el cos tan estàtic, malgrat l’hora punta, malgrat el tràfec, cridava l’atenció. Quin drama devia haver-lo aturat en un punt tan cèntric? Quin misteri hi podia descobrir la curiositat del passejant?
Carrer Gran enllà, amunt, cap a la nit, de seguida he començat a pensar en altres coses.