ENTRE DESITJOS I DESIDERÀTUMS

Amb un cert retard escric sobre el primer aniversari de l’ASSEMBLEA NACIONAL DE CATALUNYA.

L’ANC és una peça important és el procès d’alliberament nacional de Catalunya. També ho és CiU, la política anticatalana del PP i del PSOE i la crisi económica. Aquestes són les quatre potes que poden donar el tomb a la subordinació de Catalunya a Madrid, sempre que aconsegueixin que el poble català sigui prou valent – ens cal un punt de rauxa, ara – per suportar les envestides i avançar.

L’ANC és una associació transversal ideológica i políticament. En ella hem confluit des des de gent d’Unió fins a les CUP i potser fins i tot seria fàcil trobar-hi gent del PSC i gent d’Iniciativa. Això és molt important a un país on el partidisme molt sovint és el càncer que destrossa el patriotisme. Això és molt important a un país on hi ha una dotzena i mitja de partits independentistes barallats a matar entre ells. Això és fonamental a un país on el fraticidi és el pa nostre de cada dia.

La primera fita important de l’ANC fou transformar l’onze de setembre de l’any passat d’una diada pactista – que és com la tenia plantejada CiU amb el requeriment del pacte fiscal – en una diada independentista. Això és inqüestionable. Jo sóc militant de CDC i vaig rebre instruccions per a manifestar-me a favor del pacte fiscal. Després, quan es va veure que l’ANC, li donava la volta a l’eslògan, CiU es va haver d’adaptar i també es va sumar a la manifestació independentista. Manifestació a la que Artur Mas va cometre l’error de no assistir i encapçalar.

Des de llavors l’ANC només ha fet que crèixer i crèixer. Per a molts catalans significa a l’hora l’ambició clara de llibertat i la superació del partidisme. I ho és, però potser algun dia això s’haurà de traduir a les urnes. Vull dir, que si bé és cert que l’ANC creix i creix, també és cert que els partits polítics catalanistes continuen sent tèrbols i cainistes.  Potser un dia l’ANC els haurà de plantejar de presentar-se tots sota les seves sigles a unes eleccions que només es demani la independència o que es fotin la gran patacada electoral. Potser.

Em sorprén una mica, francament, que a aquestes alçades de la pel.lícula, el que arribi als mitjans de comunicació – jo no vaig poder ser present a l’Assemblea de Girona – és la ressolució de fer una cadena humana que abarqui tot el país. Em crida l’atenció per dues raons. La primera purament física: el país va de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó i em sembla francament complicat que de Fraga a Maò hi hagi gent a la mar fent cadena per tal d’evitar que es trenqui. I la segona política: en aquests moments ja no estem per fer jocs de focs de camp, sinó que estem per una política exigent amb tots els ets i uts, amb fets polítics i no amb collonades. Per exemple, fer una campanya seriosa per a que els impostos catalans no vagin a Madrid. Per exemple, amargar-li la existència a la virreina o als espanyolistes patris amb actuacions legals però emprenyadores. Per exemple, fent acció social allà on cal fer-la.

En fi, un dels meus grans defectes és que jo mai no vaig ser escolta, ni boy scout ni res que s’hi sembli. I això a aquest país és imperdonable perquè hi tenim una tendència brutal.  No és una broma, això. En Jordi Pujol i en Pasqual Maragall foren minyons escoltes.  I l’Artur Mas, no us ho sabria dir, però gairebé segur que també… Ah, i en Montilla va estar al PSUC, que a casa nostra, era com ser escolta però progre, ves…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!