ENTRE DESITJOS I DESIDERÀTUMS
Bloc de Tomàs-Maria Porta i Calsina
LES CAIGUDES DE JERICÓ I JERUSALEM
LES CAIGUDES DE JERICÓ I JERUSALEM.
Malgrat el meu agnosticisme, suposo que sóc bàsicament un cristià. Un cristià pecador i punyetero, entenguem-nos, però un cristià al cab i a la fi. Sóc cristià perquè vaig néixer a una família cristiana, a un país cristià i perquè vaig rebre, familiar i acadèmicament, una formació cristiana. Que després hagi estat crític amb aquesta formació, que no cregui que és pugui demostrar l’existència – o inexistència – de Déu, no desfà el que sóc essencialment. Tampoc ho fa que consideri llegendes moltes de les històries que s’expliquen a la bíblia.
He de dir, però, després d’afirmar que són llegendes, que jo la gran majoria d’aquestes, tot i que no me les crec literalment, me les estimo molt. Hi torno manta vegada, com un nen petit vol mirar una pel·lícula o escoltar una cançó que li agrada. I d’aquest món llegendari, ja des de petit, tinc una preferència molt marcada per l’antic testament que, amb independència del que ho cregui o deixi de creure, és una meravella de llibre ( com ho és el nou o l’Alcorà ).
Normalment l’època en que retorno a aquests temes és la setmana santa. La passo a Santa Coloma de Queralt i l’ambient tradicional i tradicionalista de la vila ho facilita. Durant aquestes dates m’agrada reveure les pel·lícules ja vistes mil i una vegades, veure noves pel.lícules i sèries sobre els mateixos temes, escoltar les passions de Bach, seguir la processó, anar a la vetlla pasqual, fer dejuni, en fi, retrobar – com ho faig per Nadal, però de manera més intensament religiosa -, la poesia de la religió cristiana.
Enguany, seguint la sèrie “La Bíblia” de Mark Burnett emesa per Antena 3 he parat esment en quelcom que abans m’havia passat desapercebut i que m’ha cridat molt l’atenció: les conquestes de Jericó i de Jerusalem.
Després de 300 d’esclavitud a Egipte, Javhè decideix alliberar el seu poble. Justament això és el que celebra la Pasqua jueva al mes del Nissan (març, que és el primer més del calendari jueu ). La representació que ens ha arribat d’aquesta fugida és una repetició a gran escala de la lluita de David contra Goliath. Els jueus són molt menys poderosos, estan molt menys preparats militarment que els egipcis, però com que tenen a Javhè al seu costat els egipcis sofreixen una gran derrota i una immensa humiliació. L’ensenyança moral que sembla desprendre’s d’aquesta narració és que Déu ajuda als humils i castiga els superbs.
Però la història d’Israel continua i vet aquí que després de fugir d’Egipte i de fer la travessa del desert, els jueus es topen amb els cananeus de Jericó, primer, i de Jerusalem, després. Tant als uns com als altres els hi toca el rebre pel simple fet d’estar ocupant la terra que Javhè havia promès als jueus. I val a dir que la població de Jericó és exterminada sense pietat i Jerusalem – que en cananeu significa “lloc de pau”- hi ha una batalla campal que serà el inici d’una sèrie de batalles campals que encara duren a la zona.
Qualsevol que llegeixi l’antic testament sap que és un llibre fortament nacionalista. Israel és, directament, el poble escollit. Això el col·loca en una posició de superioritat evident respecte dels altres ( cosa que no li evita el rebre amb els egipcis, els babilonis o els romans, per exemple ), cosa que òbviament ha d’anar molt bé per a llur autoestima però que també ha de fer que sentin una responsabilitat brutal.
Nosaltres, de Catalunya estant, afortunadament no tenim més remei que mirar-nos-ho tot plegat amb una visió molt provinciana. Potser sí que Déu va passar per casa nostra per primavera, però es veu que va ser al Temple de Salomó on es va quedar.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Doncs Jesucrist devia passar per Suècia, perquè si no és així no s’entén que a les pel·lícules i a les sèries aparegui sempre ros i blanc de pell, ell que en néixer a Israel havia de ser de cabell negre i bru de pell…
I Catalunya deu ser com els territoris de Palestina, a mercè del que dicten els manaires de l’Estat que els ocupa. Ja els agradaria ser lliures, ja, però de moment si hi ha gresca i cal cercar un culpable, ells tenen tots els cupons per guanyar la rifa.
Referent a la sèrie d’A3: puaf!, més del mateix: estampetes de cotó fluix amb cares beatífiques. Que NO, que no
em miro la Bíblia com si fos un best seller, i crec que si fos això a mi no m’interessaria pas. Jo no sóc la Rahola ni tinc la burreria en un faristol.El que em mou a llegir la Bíblia i no pas des d’un faristol és la història
d’una intel.ligència atravessada pel cor (per una
fletxa de pregària).
Que com és aquesta fletxa de pregària?
És una conversa d’homes i de dones amb l’AMOR.
Comença la conversa amb un diàleg paradisíac i acaba amb un crit, passant per tota mena de conceptes (ídols que amaguen l’AMOR vivent i mordent i per mordent, exigent) i cap se n’escapa de la relació.
És doncs la pregària tot un combat tremendament realista i terriblement punyent, que va de cor a cor.
Repeteixo: sobretot és exigent perquè va de cor a cor.
L’exigència no esclavitza ni avergonyeix com ho fa la imposició.
I em qüestiono si els catalans i les catalanes tenim prous collons i prous ovaris per imitar Jesús i no viure per les tradicions,sinó que per l’AMOR!
https://www.youtube.com/watch?v=18swCqwYLf4
Onze de setembre.
INDEPENDÈNCIA!