I amb el somriure, la revolta.
La lletra de Llach, sempre he pensat que caldria que fora la màxima de la gent, i m’agrada veure com hi ha qui també la fa seua. Com per exemple, la gent que ens apleguem cada any a la muntanyeta de la “patà”. Vas allà, diumenge d’octubre, amb les primeres frescors de l’any i agraïnt el solet de la tardor que et calfa sense molestar, i et trobes un ambient distès, la gent escales amunt i avall, fusant per les paradetes, però sobretot fent cua davant els entrepans de llonganisses acabades de fer. I esmorces, i veus a gent que fa temps no has vist, i al que sols fa una setmana. I persegueixes a les criatures que no es cansen de pujar i baixar per la muntanya, corrent amunt i avall. I senzillament fas temps, fins els parlaments.
I quan la colla de dolçainers i tabaleters es posen a tocar, saps que allò ja va, i t’arrimes a l’explanada i observes com conforme avancen els parlaments, el rotgle va omplint-se de cares atentes.
Què és diu al Puig és important per a molta gent idependentista, per no dir per a tota, es compartisca o no. I enguany tenia un element afegit, allà a més del PSAN en funció d’amfitrió històric, estava Esquerra, estava l’MDT i estavem Solidaritat, per dir cadascú dels quatre, una mateixa idea: és temps d’anar junts per la independència, especialment, si volem que aquesta siga de la nació completa.
I dir això no va en contra de cap lluita social, com tampoc suposa abandonar-les o fer deixadesa. Però a més a més, és contradictori que ara es critique que es pose l’accent en l’espoliació econòmica, i al temps és diga que cal parlar més de les retallades i no d’independència a seques.
Sembla que hi ha qui pensa que estar enfadat contínuament, imprimeix caràcter independentista. Per la meua banda, m’agrada molt més veure gent amb un somriure contundent, amb qui poder dir allò de:
“Que vull trobar amb tu el camí dels estels
per llançar els somnis contra el temps.”