Espoliació i pacte fiscal.
Demà dimecres, si no s’imposa el tan nomenat seny, es discutirà al Parlament català, la proposta convergent de pacte fiscal, així que aquests dies la premsa en ve plena de ets i uts al respecte, amb opinions de tots els colors.
A l’edició d’ahir de “El Periòdic”, l’articulista Joaquím Coll signava l’escrit titolat: Pacte fiscal, la veritat de les mentides. Un titol molt literari, com el text en sí, on s’intentava jusificar l’injustificable i desacreditar als que malgrat ell, diuen la veritat. Era impresionant llegir açó:
“Per descomptat que ningú seriós discuteix que existeixca un dèficit fiscal català. Però és molt diferent afirmar que som víctimes d’un robatori sistemàtic, com fan els nacionalistes, que sostenir que hi ha un dèficit crònic en inversions. Els catalans no paguem més del que ens toca, sinó que rebem menys en relació amb la nostra població i del que estratègicament convé a l’economia catalana i espanyola per sortir de la crisi”.
I desprès de llegir-ho, ho relliges, i acabes traguent la llibreta i el boli per a tracsriure-ho, per què això s’ha de comentar, vege’s!!
És a dir que la gent seriosa quan diu que cada any se’n van milions d’euros a l’Estat que no retornen a l’autonomia, no pot dir que se’ns esta espoliant? Què ha de dir, que s’augmenta el “dèficit fiscal”? I amb l’eufemisme acabarem amb la realitat de que rebem menys del que ens toca? I si rebem menys, però paguem molt, no serà que paguem de més?
Per voltes que li peguen al nano, l’únic cert i segur és que a hores d’ara plantejar un pacte fiscal, un concert econòmic o com vullguen anomenar-ho, amb un estat en fallida és completament inassumible. Però si a l’anterior li sumem que la Generalitat catalana va a acollir-se al fons de liquiditat encara és més evident el buit de la proposta. Una autonomia intervinguda, demana ser rescatada a un estat intervingut, al temps que li diu que vol negociar això de la caixa … Absurd!!
És com si l’adolescent que treballa i dona el salari al pare que esta a l’atur, li diguera que no té prou amb la paga dels diumenges i que d’això n’han de parlar. Quan en realitat, el pare a la seva vegada esta diguent-li a l’àvia que els pague la hipotèca, que han estirat més el braç que la manega i si no paga ella, els embargaran.
La clau no és tant que ens deixen recaptar els nostres diners, sinó no tindre que regalar-los’els, i això sols s’aconsegueix quan u és independent. En cas contrari, la imatge que es trasllada és la de The Guardian, o com la d’un adolescent poca-solta, que no té seny ni tampoc rauxa per independitzar-se.