Un altre blog

Apareix avui a la premsa, que un veí d’Alginet acudí al Jutjat de Primera Instància i Instrucció número 5 d’Alzira, i se sentí marginat pel fet que tot el judici es desenvolupà en castellà, sentint-se espentat a emprar eixa llengua, malgrat que ell el que sempre ha fet i volia fer en eixe moment, era parlar en valencià.

Per raons laborals conec de primera mà les dificultats de fer servir el valencià a l’administració de justícia, no t’ho prohibeixen (per què no poden) i a vegades inclús existeix la situació en què et dicten una resolució en valencià, el que tot el món celebrem molt, com a cosa extraordinària i insòlita en el dia a dia. Però la pura realitat és la del Tio Vicent d’Alginet, al món judicial tot gira al voltant del castellà, malgrat les moltes hores i diners que s’han emprat en fer cursos de valencià per al personal, que al remat sols valen per a sumar punts en les oposicions i concursos.

Tanmateix, la clau de la situació viscuda per Vicent Daràs no rau al meu parèixer en el fet que ell se sentira discriminat, per què cap investigació va a provar que això haja estat així, no se li negà parlar valencià. La clau, deia, esta en el detall que narra el nebot que l’acompanyà, i que quan s’oferí a traduir-li al valencià a son tio, el que li preguntaven en castellà, fou quan segons conta, la jutgessa li digué que: “Això faltava, un intèrpret per emprar el castellà”.

Clar, no estem davant un ciutadà estranger, i per tant estava sotmés al manament constitucional de saber castellà, una obligació, no un dret. Un deure que en cap altra constitució del nostre entorn, malgrat ser igualment estats plurilingües, existeix.

I és que el sotmetiment a Espanya i la seva constitució comporta això, que no pugam exercir amb llibertat els nostres drets.