Un altre blog

EL PUIG 30 D’OCTUBRE DE 2011 – ELS ENCISAMS DE MÀTRIX

Resulta extrany estar a aquesta banda, en compte d’ahí entre el públic com he estat sempre quan he pujat a la muntanyeta de la patà, però avui m’han dit que havia de dir-vos unes paraules, i com no m’han dit de que us havia de parlar, jo he pensat en parlar-vos dels encisams, més concretament dels encisams de Màtrix.

Per què jo que sóc de Carcaixent, un poble on no hi ha industria i que per tant el sector serveis és mínim, el que tinc al meu voltant és la terra i la seva gent i probablement això influeix molt en el pes de les arrels en la trajectòria que he seguit, i que és de l’únic del que puc parlar-vos en propietat.

Per què sí, a hores d’ara ocupe un càrrec que té un nom així com impactant: Coordinadora de Solidaritat Catalana per la Independència, al País Valencià, però fins fa uns mesos no havia militat mai a un partit, el que havia fet i encara faig, és el que fan milers de persones al País Valencià, militar a moltes batalles socials, a organitzacions diverses i amb gran diversitat de gent, amb la que no sempre ho compartia tot, pot ser no opinàvem el mateix de molts temes, pot ser faria molts matissos al que el del costat feia, però deixava de banda eixes diferències per què teniem un objectiu comú, i podiem treballar per ell, senzillament consensuant uns minims. I qui d’ací, no ha estat mil vegades en una situación semblant? Quantes vegades no hem posat, inclús tàcitament eixos mínims, per a poder fer una xarxa forta que permetera assolir l’objectiu?

I eixa mateixa és la base del naixement de Solidaritat, i és com creix. Sí, hi ha diferències entre els que venen d’un lloc o un altre, però existeixen eixos minims i eixe objectiu comú, res nou doncs al que estem acostumats a fer al nostre barri, al nostre poble, on ens juntem unes i altres per arribar on ens hem proposat, fent concessions i creat aliances amb aquells amb qui tenim més a compartir que a dividir. I prova d’eixa forma de treballar de Solidaritat fou l’oferta de coalició a Esquerra que ja sabeu no pogué aconseguir-se, però que estic plenament convençuda que al llarg del camí la militància i també les executives ens trobarem, i ho és la reeixida aliança amb el PSM de les Illes, que ens permetrà dur les propostes dels Països Catalans al Congrés dels diputats, si és que ens interessa fer-ho arribat el moment. I eixa ha de ser també la nostra tasca ací, unir esforços, deixar al marge els prejudicis, recuperar la terra cremada i deixar que aflore el independentisme que a hores d’ara pot ser ha triat opcions més possibilistes per comoditat.

Per què patim el tòpic de que som un país de meninfots, però jo no veig això per on em moc, jo el que he vist sempre ha estat un país ple de colles que ocupen el seu temps lliure en organitzar-se per a que al seu barri no s’instal•le una subestació elèctrica, o que lluiten per a evitar el dubtòs honor de tindre el primer camp de golf de la comarca al seu poble, per a organitzar salvems al llarg i ample del territori, que defensen el seu barri mariner, que posen en evidencia als hereus del franquisme o que volen erradicar la violència masclista, gent que abans de que aparegueren els mediatics 15-M ja omplia els carrers deValència manifestant-se contra la corrupció, o reclamant una educació pública, de qualitat i en català … Gent que recull més de mig milió de signatures reclamant la llibertat d’expressió i paguen més de mig milió d’euros de multa per eixa mateixa raó a un consell que no permet ni retransmitir en directe la dimissió del seu president, que no el nostre …

Per què eixe president és, era més bé, el d’una comunitat de veïns, no d’un país, una comunitat que és com un món paralel, fals i coincident en el temps amb el nostre País.

Per això estic convençuda que quan volen fer-nos creure que ací no hi ha independentistes, o que estem a anys llum d’aconseguir-la i no com a Catalunya, pensé que qui parla és de Màtrix, primer per que a Catalunya ja hi som, però sobretot per què precissament ací tenim la corfa dura, la nostra societat mai ha donat res per guanyat, ni res per assegurat, sempre esta en guardia i a punt per a fer xarxa davant l’enèmic, i això és un gran avantatge.

Un avantatge que no podem deixar perdre, per què com vaig escoltar fa una setmana als companys de la CUP de Barxeta, aquella gent que no fa res, i que qualifiquem de bones persones, precisament per què com no fan res no poden errar, més que bones persones son encisams, el seu impacte vital és igual a zero.

Per això, per què no volem ser i per què no som els encisams de Màtrix, paga la pena sopesar adequadament l’estratègia, l’oportunitat que tenim al davant d’unir-nos, i aprofitar-la. Pot ser nosaltres no haverem triat una cançó d’amor com a cançó de campanya, però haverem pogut triar una altra del mateix Pau, com la lletra d’Utòpics, idealistes, ingenus, i sí podriem fer nostres eixos versos que diuen:

D’acord, ens falta molta experiencia //convé sumar els esforços // i els càntics de tanta gent // però anem creixent, ens fem més forts cada dia // mai no perdem l’esperança i seguim avançant.

Així que com diría la Núria: Amunt i crits!!