29 anys de Pantanada
A aquestes hores, fa vint-i-nou anys, el meu germà i jo amb la inconsciència pròpia dels nanos, ens anàvem a comprar “xuxes” a la paradeta de Carmen, a tocar de casa. No teniem ni que baixar de la vorera, i així i tot a la mare no li feia ninguna gràcia que anàrem, havien suspès les classes per avís de riuada, però al poble ja començaven a circular els rumors de que el que estava trencant-se era el pantà de Tous.
La mare sols recordava la riuada de Sant Carles, que feu molt de mal a la capital, i que els vells sempre havien atribuït al fet d’haver canviat el caixer del riu. Pensava doncs que si el riu havia fet allò, que no podria fer un monstre com el pantà, i temia no ens donara temps de tornar a casa. Però nosaltres estavem d’allò més comboiats, veiem la vesprada lliure, i no sabiem que era allò de la riuada ni de la pantanada, de fet el que anàvem xerrant-nos en els dos-cents metres escaig des de casa a la paradeta era que si seria com el que haviem llegit al tebeo de Mortadelo i Filemón, on en una escena es veia tota l’avinguda plena d’aigua fins a dalt de les faroles, i als personatges nedant entre mig d’elles.
Poc anàvem a pensar que sí, que vindria tal toll d’aigua com al tebeo, sols que aquesta no era gens clara, sinó tota plena de fang, era una massa marronenca que ho arrastrava tot i que pujava ràpidament pel carrer, apamant la façana i els graons de l’escala fins llepar la porta del primer pis.
Així i tot, nosaltres continuavem vesquent-ho amb ulls infantils, sense la por dels majors a que els fonaments de la finca no aguantaren, ni el temor a que si no queia la paret que tancava els horts del final del carrer, l’aigua no es quedaria llepant la porta, sinó que entraria. No veiem cap perill en els colps que els cotxes feien al entropessar amb les persianes de les cotxeres, ni en els animals morts o els bidons de la fàbrica d’olives que corrien pel riu de fang. Ans al contrari, trobaven divertit veure al Sr. Pepe intentant pescar el que passava per baix del balcó, i miravem encuriosits a l’endemà als homes que s’arrimaren en una bassa neumàtica a dur-nos pa i preguntar-nos si estàvem bé.
Sols desprès ens adonarem de tot, no haviem complit anys, però cresquerem de colp, quan la mare caigué un bac i es trencà el braç a l’anar a veure com els estalvis de tota una vida de treballadora emigrant de la seva germana, s’havien perdut. De la seva planta baixa no quedà res, ni l’escaiola del sostre. Com tampoc res quedà als camps, més que fang i taronges per terra. I més fadrins encara ens ferem quan ens donaren una manta neta però vella els soldats, i sobretot quan tinguerem que anar a fer la cua de racionament per a que ens donaren una mesureta de sucre o mig paquet d’arròs, al temps que per la nit veies que havia qui s’enduia el cabàs ple a casa.
I el pitjor encara estava per vindre: la cartilla de damnificats, les declaracions a la baixa, les cues llarguísimes per a que acabaren per no donar-te la cuïna, els prèstecs … i sobretot l’any 87, amb la riuada, plovent sobre mullat i repetint-se la història, ara ja sense inocència.
Sí, va passar tot això, ho recordaré mentre visca. Però també recordaré el coratge d’alguns, la solidaritat dels pobles del costat, la temeritat amb què alguns voluntaris ajudaren gent que ni tan sols coneixien, les colles de gent desconeguda que arribaven de matí i entraven a la primera casa que trobaven per quedar-se allà tot el dia netejant fang i intentant endreçar la destrossa.
Recordaré mentre visca com va dir mon pare a ma mare, en veure com havien quedat els tallers que eren la seua vida allò de “No ens ha quedat res, xiqueta. Estem com si fórem novençans” i es posà a treballar com un novençà, però amb 4 fills…
I recordaré mentre visca la mesquinesa d’alguns “habitants de balcons”, als quals no els havia passat res de res -de res!- i s’atrevien a preguntar als voluntaris que anaven jugant-se-la en les zòdiacs per repartir pa a les cases: “En porteu d’integral?”.
També recordaré gent molt jove que anà a peu a La Pobla a comprar insulina per algun diabètic, i al boticari que no la va voler cobrar en saber que era per a un carcaixentí.
Tens raó, vam créixer 10 anys de colp. Per davant nostre va passar la cavalcada humana de glòries i misèries. No ens podrem oblidar mai. Tant és així que avui, a classe, amb estudiants que van nàixer molts anys més tard, he preguntat per què era una data a recordar el 20 d’octubre a Carcaixent, i tots i totes, inclosos els estrangers, sabien de què estàvem parlant. M’he emocionat de debò, no m’he sentit “l’auelo cebolleta” explicant batalletes. Els carcaixentins del 2011 sabien de què estàvem parlant.
Per cert, per a quan una plaça del poble amb el nom “Voluntariat del 20 d’octubre”? Propose la plaça de la biblioteca, que té un altre nom, crec.