Fusions i cultura

«Hi ha moltes iniciatives discretes que tenen retorn social malgrat que no impliquin guanys econòmics»

Publicat a Nació Digital: 23 de setembre de 2020

Abans de la pandèmia vivíem temps difícils per a la cultura, sempre infradotada pel que fa a les aportacions públiques, i sense una llei de mecenatge que contribueixi a facilitar les aportacions privades. En les societats occidentals, atès que el rendiment del capital pot representar una acumulació de diners molt important i fiscalment la distribució no és pas tan favorable als que tenen menys com caldria esperar, és important que la cultura es pugui beneficiar de les aportacions que poden fer empreses, bancs i persones amb molta capacitat econòmica. Caldria que l’administració incentivés això d’alguna manera, però a falta de llei de mecenatge, com diem, no s’està promovent.

Durant molts anys, el sistema de caixes públiques va proporcionar aquest finançament, sovint discrecional, a iniciatives culturals. Iniciatives grans i iniciatives molt locals i petites. Això donava aire, sens dubte, al nostre teixit associatiu i cultural. Després de la desaparició del model de caixes, només quedava una entitat que fes en part aquesta funció: CaixaBank. Continuant amb el sistema establert pel “fons de caixes” que rebia la Generalitat, els diners de CaixaBank permetien finançar tota una sèrie de projectes d’educació, benestar i cultura que no tenien accés als grans mecenes.

La imminent fusió entre Bankia i CaixaBank culmina un procés de relocalització i centralització absoluta del sistema bancari espanyol. Coincideix amb el fet que CaixaBank deixarà d’aportar aquests fons per a projectes que gestionava la Generalitat. Així doncs, s’haurà tancat totalment el cicle de col·laboracions entre el sistema bancari i l’administració catalana per a projectes petits i discrets. Això afecta especialment el sector cultural, ja que CaixaBank no té, de moment, cap convocatòria per a projectes culturals. De fet, fa anys que el sector bancari i les grans fundacions estan orientant els seus recursos cap a projectes socials que atenguin la desigualtat i la pobresa, però en detriment de la cultura. Només una entitat, la Fundació Antigues Caixes Catalanes, que depèn del BBVA, continua fent una tasca de promoció de projectes culturals, però cada vegada més en una lògica d’organització d’esdeveniments i de premis. No està pas malament, perquè l’objectiu de qui aporta diners sempre és, lògicament, que aquests tinguin visibilitat. Però la cultura necessita també aquell tipus d’aportació que permet engendrar projectes sense esperar que esdevinguin una gran eina de promoció de marca.

De fet, un estudi europeu en marxa (CHIEF), apunta que la inversió en cultura i educació cultural està cada vegada més orientada cap a grans institucions (vinculades només a “l’alta cultura”) i a projectes que tenen un retorn econòmic o que representen pràctiques culturals econòmicament autosostenibles. La cultura, però, té molts nivells d’acció. Hi ha moltes iniciatives discretes que tenen retorn social malgrat que no impliquin guanys econòmics, que aporten innovació o que simplement donen forma a la capacitat dels actors socials per a promoure iniciatives des de la base. Perdre aquest fons de CaixaBank, doncs, ens ha de posar en alerta pel que significa de final de cicle, de pèrdua total de capacitat del nostre país per orientar recursos del sector privat al sector cultural, més quan el sector públic no és solvent en aquesta matèria.