Immòbil,
t’aferres a la pell.
Fixes la vista a l’infinit
com si marxessis a algún racó
misteriós.
De sobte, és com si volguessis compartir
algun secret
preciós.
No ho fas.
Reprens la quietud
i et submergeixes
en la tasca
-la gran tasca vital-
la supervivència.
Bella imatge:”t’aferres a la pell”. Quanta tendresa…
Aquest és el teu poema que més m’ha agradat. El veig més poema que els altres.