Un altre país

el bloc abans conegut com 'El meu país d'Itàlia'

mans

No hauràs oblidat res
-no és més lliure qui oblida-
però duràs les mans
plenes de llum fresquíssima.

Miquel Martí i Pol
 

M’agraden les mans, m’hi fixe molt, i m’agraden totes. Les mans grans i fortes i les xicotetes, les mans plenes d’ossos i les molsudes. Recorde moltes mans i n’enyore també moltes, algunes les podria reconèixer només tocant-les, n’estic segura.
Cortázar tenia unes mans llarguíssimes, enormes, amb dits que es movien com bestioles marines, sovint amb una cigarreta. Ja vaig explicar una volta com m’agraden les mans d’Erri de Luca, m’agrada molt mirar-les quan parla i les mou. M’agraden molt les mans dels músics i veure-les tocar. I em podria passar hores mirant les mans que tenen un ofici, les mans que fan coses amb traça. 
Mirar les mans que parlen (i a aquest país parlen molt) i les mans dels xiquets descobrint destreses i m’agraden molt les mans cansades dels vells, amb tota la vida a sobre. I les mans que escriuen. Cada volta que escolte Com un puny de Raimon veig la seua mà, alçada i oberta, que es tanca al final de la cançó
M’agrada pensar que els meus dits tenen memòries que jo ignore i que, si es perd la memòria, les mans la conserven, que no es perd mai la memòria de les mans.

Els dibuixos són dos estudis de la mà esquerra d’Erasme i un de la mà dreta escrivint, d’Hans Holbein ‘El Jove’, està al Louvre i jo l’he robat del bloc de Jesús



  1. Ai, Déu meu, me’n vaig de seguida a fer-me la manicura, que no s’hi sap mai. Potser, de pas, em faci la pedicura, no se t’acudeixi demà parlar de peus. Per cert, m’agrada la gent que ‘s’acompanya’ amb les mans quan parla i en això, tens tota la raó, els italians són tan grans que de vegades semblen excessius.

  2. Com tu, el primer que miro són les mans de les persones. M’ha arribat a l’ànima quan dius “n’enyore també moltes”, perquè jo també n’enyore moltes, enyore el seu tacte i el tinc present tots els dies de la meua vida. Realment vius al país més adequat per als que ens agraden les mans 🙂

  3. … no hi ha forma que tinga cent anys de soledat, això és clar. Ni de perdó tampoc, és clar, però què se’ns hi dóna, si estem acompanyats en la culpa.

    Mira, Marieta, que si al voltant d’una taula que t’estimares (sota un llum moníssim, art déco o paregut, per exemple) s’ajuntara un grapadet de mans diverses per a que hi exercires l’afecció: unes mans sicilianes amb accent de Roma, unes mans mexicanes amb un deler de Síria i de Jerusalem, unes mans barcelonines de Zamora (amb la manicura acabada de fer), unes mans que neven allaus d’afecte, unes mans catalanòfiles (a la manera de València) i madrilenyes. Però, compte, que hi hauria potser algú que es posaria a mirar-se’t les teues mans. O què et penses?

    Ja seria casualitat, si això succeïra, ¿’tat?

    PD: Xe, a voltes el Raimon afina i tot.

  4. Maria: aquesta vesprada m’has fet pensar en les mans de la meva estimada. No és que no m’hi fixi sovint, però avui me n’he adelitat prodigalment. Són unes mans de palmells petits i dits llargs i prims, uns dits que quan assenyalen et fan la impressió de viure en una funció de gran guinyol i que quan es bleguen i et fan un gest perquè segueixis a la seva mestressa sembla que tibin d’un fil invisible. Unes mans fetilleres, unes mans de fada sorgida d’aigües verdes i encissades que t’arrosseguen al seu món de dolçor i lleugeresa .
    Gràcies Marieta: aquest teu blog és un refugi, una pedra mil·liar que ens protegeix de la força devoradora dels dies que passen i ens fan oblidar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Sense categoria per marieta | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent