pedres

Le parole sono pietre és el títol d’un llibre de Carlo Levi, un llibre sobre Sicília, és el que li va dir a l’autor la mare d’una víctima de la màfia. Les paraules són pedres i, supose, quan tot açò s’acabarà algú estudiarà com el racisme i la intolerància van començar amb paraules, com coses que no es deien (i potser no es pensaven) fa uns anys ara formen part del sentit comú i són d’allò més normals, n’hi ha treballs sobre l’evolució del llenguatge usat pels diaris i del llenguatge corrent (quan es parlava de l’altre, de l’enemic) abans de l’extermini dels jueus o dels genocidis als Balcans. I les ciències socials porten anys esbrinant les relacions entre el llenguatge comú i el sentit comú. 

Uns jutges de Nàpols
han negat l’arrest domiciliari a una menor gitana perquè és gitana, i ho han escrit a la sentència, amb normalitat: L’appellante è pienamente inserita negli schemi tipici della cultura rom. Ed è proprio l’essere assolutamente integrata in quegli schemi di vita che rende, in uno alla mancanza di concreti processi di analisi dei propri vissuti, concreto il pericolo di recidiva (l’apel•lant està plenament inserida en els esquemes típics de la cultura gitana. I és just aquest estar plenament integrada en aquells esquemes de vida que fa (…) concret el perill de reincidència). Més avant les motivacions per no enviar-la a una comunitat (i deixar-la a la presó per menors) són, insisteixen: in considerazione della citata adesione agli schemi di vita Rom che per comune esperienza determinano nei loro aderenti il mancato rispetto delle regole (en consideració de la citada adhesió als esquemes de vida gitanos que, per comú experiència determinen en els seus adherents el mancat respecte de les regles).
Com que  és gitana, plenament gitana, es queda a la presó. El motiu d’una sentència és la raça de l’imputat, i ho escriuen.
Ja hi som.

6 pensaments a “pedres

  1. El problema dels paral·lelismes històrics és acabar pensant la realitat present  com una malformació destinada a ser corregida quan algú s’adoni que repetim horribles esquemes del passat. Una esperança agosarada: els crims nazis no van impedir pas el genocidi de Rwanda, l’expulsió dels serbis de la Krajina o les brutalitats de Srbenica. No sé perquè hauriem de creure que poden impedir que aquestes lleis racials italianes i la seva posada en pràctica no acabin en res pitjor. Bé, ja ha passat: els pogroms contra els gitanos s’han repetit i cap de les nostres meravelloses autoritats europees ha fet res per evitar-ho.  Han consentit i mirat cap a una altra banda. No anem bé i podem esperar qualsevol cosa.
    Qualsevol.