‘a nuttata

Darrerament aquest bloc, que explica coses d’Itàlia, està tristot, jo ja ho note que el to i el tema de les entrades ha perdut força i somriures, fins i tot ha perdut ràbia (com sempre, no sé com dir-ho). 

És que al país li passa el mateix, esmorzem amb naturalitat (i cappuccino) amb notícies que fa pocs anys haurien escandalitzat i mobilitzat el país, no només hem perdut la capacitat d’indignar-nos, hem perdut la capacitat de sorprendre’ns. I jo no estic segura si allà  (del lado de allá) s’entén el que està passant ací (tampoc estic segura d’entendre-ho jo mateixa). 
Des de que va començar aquesta legislatura el parlament no ha fet res. No ha fet de parlament, fa poc, Fini, el President de la Cambra, la va tancar deu dies perquè no tenien faena. El govern legisla per decret llei i ‘ponendo la fiducia’ sobre tots els decrets. Arriben al parlament amb grups (paquets) de lleis heterogènies, on colen de tot, deixen que els parlamentaris parlen una miqueta i després algun membre del govern demana la paraula i ‘posa’ una moció de confiança sobre tot el paquet sense modificacions ni esmenes (el que fa perfectament inútil tot el debat anterior) i la majoria vota compacta, el govern no cau i fins a la pròxima. I el parlament no pot examinar projectes de llei d’iniciativa parlamentària per mancança de cobertura financera i el president de la cambra l’ha de tancar. Tècnicament és com no tindre parlament. Crec que en diuen ‘buidar la democràcia’. A cada un dels paquets la Lega Nord aconsegueix clavar alguna nova infàmia racista i a canvi voten el que diu el capo. Fa mesos que les lleis les escriuen els advocats de Berlusconi (tot i que la darrera podria haver-la escrit el seu gos).

Al nord netegen les ciutats d’emigrants, un alcalde ha proposat fitxar els musulmans, arreu estan omplint el país de creus, a Roma estan desallotjant els darrers gitanos (amb excavadores i bastonades), alguns d’ells, ciutadans italians, han acabat a un centre d’internament temporal per a emigrants sense papers. I no passa res.
Coses que fins fa quatre dies ningú hauria gosat dir al bar baix de casa ara les diuen els ministres de la república en roda de premsa o en comunicats oficials. I no passa res.
El parlament acaba de negar l’autorització que havien demanat els jutges de Nàpols per arrestar el sotssecretari d’Economia (i candidat de Berlusconi a la regió Campania) per concurs en associació mafiosa (per ser l’home del Clan dei Casalesi als palaus de Roma) i el Senat ha votat que no a una moció de l’oposició per, al menys, fer-lo dimitir. I no passa res.
Estan canviant la llei que impedia vendre els béns confiscats a la màfia, així l’Estat els podrà vendre i fer caixa i els mafiosos els podran comprar un altra volta (serà per diners) i demostrar qui mana ací. I no passa res.
Fa setmanes que córren veus d’un maldecap judiciari dels grossos que està per caure-li a Berlusconi directament del palau de justícia de Palerm. I no passarà res.  

El país se n’està anant a fer la mà i la gent està ensopida i trista, quan penses que no pot ser pitjor descobreixes que sí, que el pitjor a aquest país no té límit. La gent està, simplement, esperant a que s’acabe. Com deia un personatge de De Filippo: ha dda passà ‘a nuttata, però aquesta nuttata s’està convertint en una nit llarguíssima i pareix que no passa mai (i no pareix que puga sortir el sol). I jo ja no li trobe la gràcia a quasi res.

14 pensaments a “‘a nuttata

  1. t’entenc molt bé i em fas patir una mica, que no es pot viure en un país que et dóna disgustos a diari. Ahir estava pensant que ja seria hora que et dediqués un post per donar-te ànims, perquè poca cosa més puc fer i en la teva situació jo no sé com ho aguantaria. Costa molt d’entendre que la gent no es rebel·li. Potser és veritat que allò que no surt per televisió és com si no existís i, en ser silenciades pels ‘media’ les veus discrepants, aquestes no han pogut adquirir massa crítica.

    Em sap greu (i ja veus de què serveix aquest puto “greu”). Una abraçada ben forta.

  2. «Y, de vez en cuando, en la lectura aflora un diamante purísimo de humor, voluntario o involuntario. Poco después de mediodía (en Europa), cuando la tragedia alcanzaba su punto culminante y el mundo entero miraba hacia Nueva York con espanto, alguien en algún lugar del World Trade Center envió este mensaje desde su móvil: “¿Dónde estás? Nekko dice que podemos largarnos de la oficina cuando queramos. ¿Mantienes el plan de almorzar? Llámame si puedes”.»

  3. Jo que acostumo a seguir la “realitat” italiana des dels seus diaris acostumo (ja ho saps) a contrastar-lo amb el que dius tu i com ho dius. I no, no em sento feliç, em dol per tu i per tota Itàlia, país al que per a moltes raons,  totes elles personals i íntimes, li dec moltíssim. El que em queda la majoria de les vegades és un ai!: ai! com patirà la Maria. I em sap molt greu per tú (em temo que més per tu que per una part d’aquesta Itàlia que no reconec).

  4. El més sorprenent és això. Que la gent està indignada però a la vegada resignada a la situació actual. Encara no he parlat amb cap italià que vegi algun camí per millorar la situació actual.
    Per cert, el comentari del gos del Berlusconi m’ha ofès. El meu gos ho faria millor!!!
    Petons! M’agradaria donar-te ànims però jo també ho veig molt fosc tot plegat.
    Bon viatge.

  5. gràcies pels ànims. En realitat volia escriure una entrada explicant perquè les entrades darrerament m’ixen ploronetes i per explicar-ho m’ha eixit una entrada plorona, en fi, passarà, ‘a nuttata passarà.

  6. Dissabte vaig pensar en tu, vaig passejar amb tu, vaig recordar-te viva i roja, feliç, emprenedora,  al passeig du moll de Pollença i vaig dir el teu nom i el de F., R, X. per la boca de la savina i vaig saber com ens estimavem.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *