La paella mecànica

Arran de la mort de Margaret Thatcher, una gran quantitat de mitjans de comunicació espanyols i de tot el món s’han fet ressò d’alguns dels punts que més han caracteritzat la biografia de l’anomenada “Dama de ferro”, tant en el personal com en la política.

Els mitjans anomenats “conservadors” destaquen quasi a l’uníson l’anomenada “revolució conservadora” que Thatcher va dur a cau durant el seu govern, una cosa que a mi personalment em sona ofensiu en utilitzar una paraula tan bonica i de tan alt contingut social com és la de “revolució” per qualificar un acte que en realitat caldria qualificar de “involució”, “contra-revolució” o fins i tot “barbàrie”, pel que va suposar de sofriment social per àmplies capes de la població anglesa i per la seua pèrdua de drets i conquestes aconseguides al llarg de dècades de lluites socials.

El que ja pocs d’aquests mitjans esmenten, si no oculten deliberadament, va ser l’especial relació política i fins i tot personal que Margaret Thatcher va tindre amb l’exdictador i genocida xilè Augusto Pinochet.
Potser perquè consideren “políticament incorrecte” fer-se ressò d’aquesta aparentment “estranya” relació entre dos dirigents tan “aparentment” distints i amb antecedents polítics tan diferents com eren tots dos.

No obstant això aquesta aparentment “inexplicable” relació deixa de ser-ho si posem en escena un personatge clau que va mantindre un nexe, una significativa relació comuna amb tots dos mentre van viure, un personatge que va ser precursor d’una ideologia econòmica (i política) que ha acabat per imposar-se en gran part del planeta al llarg de les últimes quatre dècades, allò que Naomi Klein va anomenar “el capitalisme del desastre”.

Aquest personatge es deia Milton Friedman.

L’arribada de Margaret Thatcher al poder al Regne Unit l’any 1979 va significar un canvi fonamental en les relacions entre el Xile de Pinochet i Anglaterra.

Xile, arran del cop d’estat de Pinochet l’any 1973, tenia declarat un embargament per a la compra d’armes. L’arribada de Thatcher va significar l’immediat aixecament d’aquest embargament, el que li va permetre vendre entre 1980 i 1982 armament per valor de 160 milions de dolars.

Aquesta amistat o “aliança” no declarada entre Thatcher i Pinochet, iniciada el 1980, es va fer patent dos anys després amb l’ajuda i col.laboració que Xile va prestar a Gran Bretanya en la Guerra de les Malvines, ratificada en aquestes paraules que la Dama de ferro li va dirigir al dictador xilè durant la seua estada a Gran Bretanya: “És quant li devem amb la seua ajuda durant el conflicte de les Illes Falklands, per la informació que ens va proporcionar, per la comunicació i l’acollida que va donar a les nostres forces i el refugi que va prestar a alguns dels nostres soldats”.

El setembre de 1998, 16 anys després de la guerra de les Malvines, es va produir un nou episodi que tingué una gran repercussió internacional i que va seguir confirmant els duradors vincles existents entre ambdós.
Pinochet havia viatjat a una clínica privada londinenca per ser operat d’una hèrnia. El jutge Baltasar Garzón havia reclamat la seua detenció per jutjar-li per les morts de ciutadans espanyols ocorregudes a Xile durant la dictadura.

L’ordre de detenció es va fer efectiva i Pinochet va quedar retingut a Gran Bretanya.

Margaret Thatcher va fer aleshores àrdues gestions a nivell polític per aconseguir la llibertat de Pinochet. Va escriure dues vegades al llavors primer ministre britànic, Tony Blair, per demanar el seu alliberament i va realitzar gestos explícits davant la premsa en el seu suport.

La lectura d’una d’aquestes missives dirigides a Tony Blair, que va ser publicada al diari “The Times”, resulta especialment significativa al respecte. Margaret Thatcher hi posa al mateix nivell a les “dues parts” durant la dictadura, i no qualifica ni de repressió l’actuació exercida pel règim contra els seus adversaris polítics ni contra la ciutadania en general, sinó que diu que totes dues estaven “enfrontades políticament “, equiparant els “abusos”d’una i altra part (sic).

Aquesta és la carta:

“Senyor, tinc més raons que la majoria per recordar que Xile va ser un bon amic d’aquest país durant la guerra de les Malvines.

En aquesta època era president de Xile el general Pinochet. La seua intervenció va fer possible que la guerra fora més curta i que es salvaren moltes vides de ciutadans britànics.

A Xile es cometien efectivament abusos contra els drets humans per les dues parts enfrontades políticament. No obstant això, la població xilena, a través de l’elecció de successius governs democràtics, va determinar com arreglar els seus comptes amb el passat.

Essencial en aquest procés va ser el rang que es va acordar concedir al general Augusto Pinochet [senador vitalici amb passaport diplomàtic], i no correspon ni a Espanya, ni a Gran Bretanya, ni a cap altra nació interferir en el que és un assumpte intern de Xile.

En el procés de transició de Xile cap a la democràcia han hagut de fer equilibris delicats, en què estem interferint, amb el risc que això comporta.

El general Pinochet ha de ser autoritzat a tornar al seu país sense dilació. La propera setmana, Gran Bretanya rebrà un líder democràticament elegit d’un país que va envair il.legalment el territori britànic [Menem], fet que va causar la mort a 250 britànics. Seria vergonyós demanar la reconciliació en aquest cas, mentre mantenim sota arrest a algú que, durant el mateix conflicte, va fer tant per salvar les vides dels ciutadans britànics.

El saluda atentament.

Margaret Thatcher.”
 

Després de l’alliberament de Pinochet, Thatcher va expressar que “el seu retorn a Xile ha assegurat que els intents espanyols d’imposar un colonialisme judicial han estat rebutjats” ¡?

Com he esmentat anteriorment, hi va haver un nexe, un denominador comú a tots dos personatges i a la seua forma de governar sense el qual molt probablement aquesta relació tan especial no haguera existit: Milton Friedman, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia l’any 1976 i la figura més destacada de l’anomenada Escola de Chicago, grup d’economistes que considera que els mercats competitius lliures de la intervenció de l’Estat contribueixen a que el funcionament de l’economia siga més eficient.

La política econòmica que els governs occidentals aplicaven en acabar la Segona Guerra Mundial seguia els criteris dels economistes de l’escola keynesiana: l’Estat dirigeix ??l’economia, i de fet es converteix en un dels principals inversors per tal d’assegurar a la població uns béns mínims que permeten mantindre un elevat ritme de consum, que aquest anime la producció i que el creixement econòmic siga continu per tal de que es previnguen les grans recessions. Friedman va criticar durament aquestes teories i va arribar a pronosticar que la seua aplicació als Estats Units acabaria amb l’anomenat somni americà.

A diferència del keynesianisme, les teories econòmiques de l’Escola de Chicago es basaven en la reivindicació del liberalisme neoclàssic d’Adam Smith.

Sostenien que el mercat és l’única font de riquesa. Els beneficis de les empreses serien els únics generadors del creixement econòmic, que, segons ells, es produiria només quan el mercat poguera funcionar amb total llibertat.

Des d’aquest punt de vista, l’Estat no només hauria de deixar d’exercir un paper principal com a inversor, sinó que hauria d’animar als particulars a invertir: Per això caldria rebaixar els imposts, ja que retrauen la inversió i disminueixen els beneficis.

Milton Friedman va criticar també la gran grandària adquirida pel sector públic en els països occidentals, denunciant la distorsió que la intervenció estatal introdueix en el funcionament dels mercats. Va proposar desmuntar l’Estat de benestar i deixar que actuen lliurement les lleis de l’oferta i la demanda, tornant a la puresa original del sistema que va definir Adam Smith. Recuperant velles idees, volia actualitzar la teoria quantitativa de la moneda i denunciar els efectes inflacionistes de les polítiques expansives keynesianes.

La principal novetat que va aportar Friedman i la seua Escola de Chicago va radicar en la importància que donava a la influència de la massa monetària en el creixement econòmic. Considerant l’economia com una ciència empírica, Milton Friedman i Anna Schwartz, en el seu llibre “Història monetària dels Estats Units”, van tractar de demostrar que la ràpida expansió de la massa monetària és la causa de la inflació, mentre que una brusca retenció és la causa principal de les crisis més profundes. A partir d’aquesta aportació es concloïa que el paper de l’Estat en l’economia s’ha de limitar al control de la massa monetària en circulació.

El Xile d’Augusto Pinochet va ser el primer laboratori que li van brindar a Friedman i als seus “Chicago boys” per provar la certesa de les seues teories econòmiques, fins aleshores no experimentades en la realitat d’un pais sencer.

La planificació del cop d’estat a Salvador Allende es va forjar per dues vies paral.leles i diferenciades: els militars conspiraven per exterminar físicament Allende i als seus seguidors, mentre els economistes s’ocupaven de l’exterminació del seu ideari.
Quan va arribar el moment, totes dues vies van obrir un diàleg coordinat. Els Chicago Boys van enviar un resum de cinc pàgines del seu programa de mesures econòmiques a l’almirall de la Marina a càrrec del pla militar, el qual li va donar la seua aprovació.
A partir d’aquest moment els Chicago Boys van treballar a contra-rellotge per tal de tindre el programa econòmic llest el mateix dia del cop militar. I així va ser… abans del migdia del dimecres 12 de setembre de 1973, els generals de les forces armades que exercien càrrecs de govern en la nova junta militar tenien el pla que deurien seguir en la seua política econòmica sobre els seus escriptoris.

La seua bíblia econòmica, de més de cinc-centes pàgines, es va arribar a conèixer a Xile com “el totxo”.

Segons un comitè del Senat nord-americà que va investigar el cop d’estat, “els col.laboradors de la CIA van estar implicats en l’elaboració d’un pla econòmic inicial que va ser la base de les decisions més importants de la Junta durant la seua etapa inicial”. Vuit dels deu principals autors del “totxo” havien estudiat economia a la Universitat de Chicago sota les directrius i aprenentatge directe de Milton Friedman.

Les propostes que apareixen en aquest document final són un reflex calcat de les que exposa Milton Friedman en el seu llibre “Capitalisme i llibertat”: privatització, desregulació i retallada de la despesa social, és a dir, la santíssima trinitat del lliure mercat.

Els economistes xilens educats als Estats Units havien tractat d’introduir aquestes idees pacíficament, dins dels confins del debat democràtic, però havien estat rebutjades de forma aclaparadora.
Ara els Chicago Boys i els seus plans havien tornat en un clima molt més permeable al seu punt de vista radical. En aquesta nova etapa no es precisaven debats democràtics, la seua doctrina econòmica s’imposava de la mateixa manera que ho feia l’estat de setge militar.

José Piñera, que acabaria convertint-se en ministre de Treball i Mineria amb Pinochet, era en l’època del cop estudiant de post-grau a Harvard, i ja havia estat alumne de la Facultat d’Economia de la Universitat Catòlica. Es definia a si mateix com un Chicago Boy. Quan es va assabentar del cop, va tornar a casa, i segons les seues pròpies paraules “per ajudar a fundar un país nou, dedicat a la llibertat, de les cendres de l’antic (…) aquesta era l’autèntica revolució, un moviment radical, complet i sostingut cap al lliure mercat“.

Encara que el derrocament d’Allende va ser descrit universalment com un cop militar, Orlando Letelier, l’ambaixador d’Allende a Washington, ho va considerar una col.laboració conjunta entre l’exèrcit i els economistes. “Els Chicago Boys, com se’ls coneix a Xile –va escriure Letelier-, varen convèncer als generals de que podien complementar la brutalitat d’aquests amb els actius intel.lectuals que ells no tenien”.

Quan finalment es va produir, el cop de Xile va presentar tres maneres de xoc, tal com ho descriu Naomi Klein en el seu llibre “La Doctrina del Shock”. El xoc del propi cop militar va ser seguit immediatament per dues formes addicionals de xoc. Una d’elles va ser el “tractament de xoc” capitalista marca de la casa de Milton Friedman, una tècnica que centenars d’economistes llatinoamericans havien après durant les seues estades a la Universitat de Chicago i a través de les seues institucions i franquícies (com l’Universitat Catòlica de Santiago), i l’altre van ser les tècniques de xoc (privació sensorial, aplicació de drogues i altres tàctiques) aplicades a través de tortures als detinguts polítics.

El xoc del cop militar va preparar el terreny de la teràpia de xoc econòmica cuinada per Milton Friedman des de feia alguns anys a la Universitat de Chicago. D’aquest laboratori viu va emergir el primer Estat de l’Escola de Chicago i la primera victòria del capitalisme neoliberal.

El primer experiment de Milton Friedman amb el seu ideari econòmic neoliberal es va forjar sota la força d’una brutal dictadura militar, a la qual van seguir altres similars en el con sud americà durant la dècada dels 1970, en allò que es va conèixer com “Operació Còndor” .

En totes elles, en major o menor grau, es van imposar l’ideari econòmic de Friedman.

Però Milton Friedman tenia una “espineta” clavada: la seua ideologia havia aconseguit realitzar-se només sota cops militars enormement cruels, però mai de manera democràtica.
Aquesta oportunitat li va arribar a la fi d’aquesta dècada, quan a Europa una dona es va convertir en primera ministre anglesa després d’unes eleccions democràtiques: Margaret Thatcher.

Friedrich Hayek era un filòsof i economista de l’Escola Austríaca, que va rebre el Premi Nobel d’Economia en 1974. El seu ideari econòmic era molt similar al postulat per l’Escola de Chicago de Milton Friedman.
Quan Hayek va tornar d’una visita a Xile el 1981, el va fer tan impressionat dels èxits econòmics que hi havien fet els deixebles xilens de l’Escola de Chicago que immediatament es va posar en contacte amb Margaret Thatcher, amb qui mantenia una bona relació. Hayek va instar a Thatcher a utilitzar Xile com a model per a transformar l’economia keynesiana britànica.

Va ser en aquest moment quan es va començar a forjar la duradera relació ideològica entre Thatcher i Pinochet.

La primera ministra britànica estava bé familiaritzada amb el que ella mateixa va qualificar de «extraordinari èxit de l’economia xilena», que va descriure, a més, com «un impactant exemple de reforma econòmica del qual podem extreure nombroses lliçons».

Quan Hayek li va suggerir que emulara les polítiques de teràpia de xoc que Pinochet havia imposat a Xile, Thatcher es va sentir una mica incòmoda.
Li va respondre en una carta privada al febrer de 1982: «Estic segura que vostè entendrà que, a Gran Bretanya, donades les nostres institucions democràtiques i la necessitat que ací hi ha d’assolir un elevat nivell de consens, algunes de les mesures adoptades a Xile són del tot inacceptables. La nostra reforma ha de ser conforme a les nostres tradicions i a la nostra Constitució, encara que, de vegades, el procés puga semblar exasperantement lent».

La seua conclusió final era que, en una democràcia com el Regne Unit, no era possible una violenta teràpia de xoc de l’estil de la preconitzada per l’Escola de Chicago.

Per Hayek i el moviment que ell representava allò va suposar una autèntica decepció.

Com l’esmentada carta de Thatcher a Hayek havia posat de manifest, la cosa no era tan senzilla. Els dirigents electes han de preocupar-se pel que pensen els seus votants sobre del seu acompliment en el càrrec, ja que aquest es veu sotmès periòdicament a examen.

A principis de la dècada de 1980, encara amb Reagan i Thatcher al poder i amb Hayek i Friedman com influents assessors seus, no estava ni molt menys clar que un programa econòmic radical com l’impost amb tan ferotge virulència en el Con Sud poguera tan sols ser possible a Gran Bretanya o als Estats Units.

Des que va ser elegida primera ministra, Thatcher va intentar des d’el principi posar en marxa una versió anglesa del “friedmanismo”, patrocinant el que va acabar coneixent-se com «la societat de propietaris».
La seua iniciativa es va centrar en el sistema públic britànic d’habitatge (les anomenades “council estates”, habitatges municipals de lloguer), al qual Thatcher s’hi oposava ja que creia que l’Estat no havia d’exercir cap paper en el mercat de l’habitatge.

El 1982, després de tres anys com a primera ministra, el nombre de persones desocupades i la taxa d’inflació a l’Anglaterra s’havien duplicat.
Havia tractat d’enfrontar-se a un dels sindicats més poderosos del país, el dels miners del carbó, i havia fracassat.
Després d’aquests tres anys, els índexs d’aprovació de la seua tasca personal havien caigut fins a quedar en només el 25%, inferior al de qualsevol altre primer ministre britànic en tota la història dels sondejos d’opinió.

L’aprovació del conjunt del seu gabinet havia baixat fins al 18%.
A només un any de les següents eleccions generals, el thatcherisme estava a punt de tocar a la seua fi abans que haguera aconseguit els seus objectius més ambiciosos: la privatització en massa i la fallida dels grans sindicats obrers. Aquestes van ser les dures circumstàncies en què Thatcher va escriure a Hayek per informar-li molt cortesament que una transformació com la xilena era «del tot inacceptable» al Regne Unit.

La catastròfica primera legislatura de Thatcher semblava confirmar que les radicals polítiques econòmiques de l’Escola de Chicago no podien sobreviure en un sistema democràtic. Semblava que només es podien imposar a la població per la força d’un règim polític no democràtic.

Però sis setmanes després que va escriure aquella carta a Hayek, va passar una cosa que va canviar la destinació de la croada neoliberal pacífica que havia emprès Thatcher: el 2 d’abril de 1982, Argentina va envair les illes Malvines.

Per aquell temps, les Malvines no tenien una importància estratègica aparent, ni per anglesos ni per argentins. L’escriptor argentí Jorge Luis Borges va resumir de manera molt gràfica aquella disputa territorial com «una baralla entre dos calbs per una pinta».

Des del punt de vista militar aquella guerra no va tindre rellevància històrica, però no obstant això li va proporcionar a Thatcher la popularitat i la tapadora política que necessitava per instaurar, per primera vegada en la història, un programa de transformació capitalista neoliberal en una democràcia liberal occidental.

Quan es va conèixer la notícia que l’Argentina havia recuperat les Malvines, Thatcher es va ràpidament adonar que aquella era una oportunitat única per recuperar la seua credibilitat política perduda. Immediatament va adoptar una actitud churchiliana de batalla.

Des del moment mateix en què es van desplegar oficialment les tropes, Anglaterra es va veure envaïda per una cosa que un esborrany de resolució del Partit Laborista va anomenar un «esperit patrioter i militarista» que va fer que l’episodi de les Malvines fora vist per bona part de la població anglesa com l’explosió de glòria final del esvaït imperi britànic.

Thatcher va exalçar aquell «esperit de les Malvines» que s’havia apoderat del país. Ella lluitava pel seu futur polític i va triomfar espectacularment. Després de la victòria de les Malvines la primera ministra va ser aclamada com heroi de guerra i el seu àlies de «Dama de ferro» es va transformar d’insult a lloança.

Similar transformació es va produir en les seues xifres en els sondejos d’opinió. El seu índex d’aprovació personal va créixer fins a ser més del doble que abans de l’inici de la batalla: del 25% inicial es va passar al 59% del final, la qual cosa li va aplanar el camí per a la decisiva victòria que obtindria en les eleccions de l’any següent.

La contrainvasió de les Malvines per part de l’exèrcit britànic va rebre el nom en codi de “Operation Corporate” («Operació Empresa») i, tot i que es tractava d’un nom estrany per a una campanya militar, certament va resultar ser profètic.

Thatcher va emprar l’enorme popularitat que aquella victòria li havia valgut per mamprendre, precisament, el tipus de revolució corporativista la seua impossibilitat li havia manifestat a Hayek abans de la guerra.
Quan els miners del carbó van anar a la vaga el 1984, Thatcher va projectar l’enfrontament com una continuació de la guerra contra l’Argentina que requeria d’una solució similarment brutal.
En unes famoses declaracions, Thatcher va dir: «Vam haver de lluitar contra l’enemic exterior a les Malvines, i ara hem de lluitar contra l’enemic interior, que és molt més difícil de combatre però que resulta igual de perillós per a la llibertat». Després d’enquadrar als obrers britànics en la categoria de «enemic interior» (no vos sona això a PrimaveraValenciana?), Thatcher va desencadenar sobre els vaguistes tota la força de l’Estat sense cap mirament i amb tota la brutalitat.

Thatcher es va valdre de les seues victòries sobre els argentins i sobre els miners per imprimir un gran salt endavant a l’aplicació del seu programa econòmic radical.

Entre 1984 i 1988, el govern va privatitzar, entre altres empreses, British Telecom, British Gas, British Airwavs, la British Airport Authority i British Steel, i va vendre la seua participació a British Petroleum.
Thatcher havia utilitzat la seua guerra per llançar la primera subhasta massiva de privatitzacions en una democràcia occidental.

Aquesta va ser la autèntica “Operació Empresa”, la qual va tindre veritables implicacions històriques. L’exitòs maneig de la guerra de les Malvines per part de Thatcher va suposar la primera prova de que era possible aplicar un programa econòmic inspirat per l’Escola de Chicago sense necessitat de dictadures militars ni de càmeres de tortura. 

El 1982 Milton Friedman va escriure aquestes línies: «Només una crisi -real o percebuda com a tal- produeix un veritable canvi. Quan passa aquesta crisi, les accions que s’emprenen depenen de les idees existents en aquell moment. Aquesta és, al meu entendre, la nostra funció bàsica: desenvolupar alternatives a les polítiques existents i mantindre-les vives i disponibles fins que el políticament impossible es convertesca en políticament inevitable».

El Xile d’Augusto Pinochet i la Gran Bretanya de Margaret Thatcher… dos països, dos règims units per haver servit per primera vegada com laboratoris de prova de la doctrina del lliure mercat ideada per Adam Smith i adaptada al capitalisme modern per Milton Friedman (el neoliberalisme), el primer cas sota la pressió d’un brutal règim de dictadura militar i en el segon introduït de manera hàbil i populista a través d’unes eleccions democràtiques.

Patraix, València, a 9 d’abril de 2013.