La paella mecànica
"València té oberts, davant seu, dos camins: l’un travessa l’horta de tarongers florits i va a perdre’s en l’estepa castellana; l’altre segueix la línia lluminosa de la costa i s’enfila pel Pirineu. Cadascun va unit a un nom gloriós: el primer és el camí del Cid; el segon, el de Jaume I. Aquell significa la historia forçada, el fet consumat; aquest el retrobament de la pròpia essència nacional" (Artur Perucho i Badia, Acció Valenciana, any 1930)
Fabra, el sentinella hispànic contra l’expansionisme català.
Va ser la setmana passada, durant una intervenció al campus de la FAES a Guadarrama, assegut al costat del mateix José María Aznar. Alberto Fabra, en un discurs realitzat en un to seriós i greu, va descriure una situació pre-apocalíptica que amenaça l’estabilitat política i social, no només de la “Comunitat” Valenciana i d’Espanya, sinó també d’Europa.
Ni més ni menys que l’expansionisme català podria apoderar-se de València i també de les Balears, gràcies al fet que compta amb partits col.laboracionistes en aquests territoris, en particular aquells dels quals es parla per formar un “tripartit”: el PSPV, EUPV i Compromís.
Una seriosa amenaça per a tots els valencians i per la unitat de la “nació espanyola” (sic), potser perquè el president Fabra considera que aquests tres partits no arribarien a governar la Generalitat pels vots dels propis valencians, sinó per una mena de conjur maligne o de provisió demoníaca.
Al remat, un complet disbarat considerant que ni EUPV ni Compromís, i moltíssim menys el PSPV, s’han manifestat mai com partits independentistes.
Però Alberto Fabra, alhora que exposava el “problema”, donava també la solució: a canvi d’un millor finançament, ell s’oferia de guaita i vigilant de la frontera del Sénia contra el “càncer” expansionista català. Ni més ni menys. Tot un sentinella de les essències hispanes contra l’amenaça catalana, tal com ho va fer fa set dècades Francisco Franco en constituir-se com un bastió d’Occident contra l’amenaça comunista que pretenia apoderar-se de l’Europa “occidental i cristiana”.
Però les paraules de Fabra, tot i sonar a un complet desvari i a una bogeria, no vénen del no-res, sinó d’un pensament ideològic que sempre ha pretès dinamitar i demonitzar qualsevol acostament que es poguera haver produït entre els territoris situats a les dues ribes del Sénia.
Perquè no va ser casualitat que Franco atacara la II República espanyola en bona part argumentant el risc de trencament de la unitat pàtria espanyola a causa dels nacionalismes basc i català.
Ni tampoc va ser casualitat que el mateix Franco trencara el front republicà des de Terol en dues parts just per Vinaròs, separant Catalunya del País Valencià.
Com tampoc va ser casualitat que a la Constitució espanyola es prohibís explícitament la federació de comunitats autònomes durant la seua redacció, pensant exclusivament en el perill que suposaria per a la unitat espanyola la unió de València i Catalunya.
Ni va ser casualitat que la Batalla de València, destinada a dividir valencians i catalans, es pagara amb fons reservats de l’Estat.
I tampoc va ser casualitat l’enorme campanya mediàtica que es va organitzar des de la Generalitat Valenciana en contra l’extensió de la cadena humana del 11-S per Vinaròs.
Per això s’entén perfectament que a hores d’ara que el moviment sobiranista en Catalunya pot portar-la a la independència, no és, per tant, cap casualitat que Alberto Fabra es constituïsca en guardià de l’occident hispànic contra l’”expansionisme” catalanista a València, continuant la tasca encetada pel mateix Francisco Franco fa quasi vuit dècades.
Patraix, València, a 8 de juliol de 2014.