Naftalina. Quina febrada d’espanyolistes no-nacionalistes (naturalment), quina efervescència de testosterona, quina visceralitat castrense, quin tsunami de roges i grogues a tres franges, quina megamaquinària reincident, quina poca memòria, quines ganes desbocades d’idolatria, quin mal empatx de síndrome d’Estocolm, quina embafosa sortida dels guarda-robes, quina coneguda olor a naftalina, quina punyent malsofridura, quina fam canina de tocar els nassos, quin martiri de clàxons i xiulades nocturnes, com si fossin més de protesta que de victòria…
Tanta sort que no mesclen esport amb política.