A la recta del gol

Comparteixo aquí les intervencions que vaig fer durant la xerrada organitzada per l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), dissabte passat, 18 de juliol, a Terrassa. Amb el tema “Present i futur de Catalunya al món”, l’esdeveniment, va formar part d’un cicle de xerrades dins de la setmana “Oberts al Món. També van participar en Jordi Armadans politòleg, president de la Fundació per la Pau, i Jordi Batet, membre de la sectorial Catalunya Exterior de l’ ANC.

Una vagada més, agraeixo la invitació de l’ANC, i a tots els que van participar del diàleg que es va dur a terme a l’aire lliure, a la plaça de la Torre del Palau.

Segueix el text:
Sóc periodista, brasilera, visc a Catalunya des de fa uns mesos, tot i que he vingut diverses vegades en els últims 12 anys. Ara escric un bloc anomenat “Mundo Afora”, que està vinculat al portal més gran de notícies del nord-est del Brasil, que és diu NE10 i que alhora està associat al portal més gran de notícies del país, que és diu UOL.També escric un bloc a Vilaweb anomenat La Forastera, on faig un relat de les meves experiències com a novinguda a Barcelona i on aprofito per posar en pràctica el meu català escrit. De fet, estudio català des de fa un any a internet i ara en un curs del Centre de Normalització de la Llengua. Així, demano la compreensió de tots i la paciéncia amb el meu català, doncs encara estic el nivell elemental 3.
Tinc família catalana, sóc casada amb un català, tinc fills i parents catalans. La meva relació amb Catalunya va començar al 2003, quan vaig venir a estudiar a la Universitat Autonoma de Barcelona, on vaig fer un postgrau anomenat “La Comunicació dels conflictes i la Pau”.
Coincidentement vaig tenir entre els meus professors dues figures importants del procés sobiranista: Raul Romeva, que ens va explicar la seva experiència a Bòsnia i la situació en aquell moment. I Arcadi Oliveres, que va impartir classes sobre economia global.
Al tornar al Brasil vaig començar a aplicar a la meva feina les èines de la mídia de pau. Vaig començar a escriure un bloc, on intentava donar notícies fora de l’eix comunment explotat pels mitjans. Vull dir: buscant una nova mirada que tornés d’interès periodístic fets positius que passaven desapercebuts pel sensacionalisme mediàtic.

Dit això, començo la meva presentació amb una frase d’un cantant brasiler, já mort, precisament de la meva terra, Pernambuco, que es deia Chico Science, i que cantava: “Un pas endavant i ja no ets al mateix lloc”. Per mi, aquesta frase és la que millor resumeix l’actual situació política de Catalunya, des d’un punt de vista periodístic exterior.

Per què?
Abans de totes aquestes manifestacions populars dels últims anys al carrer defensant el dret a decidir, de las estelades als balcons per tot Catalunya, del 9N i tot el que la gent ha fet fins ara, o sigui, en els últims cinc anys, poca gent coneixia al Brasil la situació política viscuda aquí.
M’explico: fins i tot entre la gent amb més coneixement i informació, incloent-hi els periodistes, la majoria no sabia que a Catalunya exisitia un fet diferencial, que aquí es parla un altre idioma, que molts catalans no es senten espanyols, i que ara volen decidir el seu futur per si mateixos.
Quan es parlava de la independència de Catalunya, molta gent confonia les coses, i sovint ho associava amb el País Basc i la violència. I fins i tot després d’algunes informacions, la gent encara es preguntava perquè els catalans volien sortir d’Espanya?
Això sovint no s’entén perque Espanya té una imatge seductora a l’exterior (al menys al Brasil): la gent és divertida, li agrada la festa, la sangria, la paella, el flamenco i les sevillanes, que són formes d’expressió artística molt admirades, el castellà, que s’ha convertit en una llengua global i és força reconeguda al continent (Brasil fa frontera amb 10 paísos i 7 d’ells tenen el castellà com a llengua oficial).
Ambtot, els fets dels últims anys han ajudat a canviar la visió dels mitjans de comunicació sobre Catalunya. I a difondre que les diferencies amb Espanya venen de lluny.
El més interessant, el que més crida l’atenció, i que és força positiu, és com Catalunya ha aconseguit, mica em mica, de forma, pacífica, fer-se un forat a l’agenda mediàtica internacional i guanyar visibilitat.
És obvi que les imatges espectaculars a les darreres diades han garantit que tot el món es fes ressò de la reivindicació d’una bona part del poble català, pel dret a decidir i la independència.
Però aconseguir posar al carrer milions de persones en nom d’una causa i que no passi cap fet violent és una cosa que crida molt l’atenció al Brasil, i crec que a tota América Llatina, doncs la història dels paísos daquell continent s’ha escrit, fins molt recentment amb molta violència. I encara avui els aldarulls i les formes de manifestació violentes estan a l’ordre del dia al carrer.
És a dir, que surtin centenars de milers de persones, diverses vegades seguides al carrer, pacificament, en nom d’una causa, és molt fort per a nosaltres. Crida molt l’atenció. I és una forma de generar mídia de pau també. Un cop que està clar que els catalans busquen una solució democràtica per al seu conflicte amb Espanya, que és de caràcter polític.
Una altra cosa que amb el pas del temps ve cridant molt l’atenció dels turistes i visitants són les estelades als balcons. I que demostra el suport popular a la independència. Molts brasilers viatjen a Catalunya i ells mateixos veuen, amb els seus propis ulls, les ciutats florides amb estelades. I això fa suscitar preguntes sobre què passa aquí. I molta gent s’adona per si mateixa de la situació i, consequentment, també la van difonent a petita escala, sobretot a les seves xarxes socials. És el cas de molts periodistes que reconeixen l’abast popular de la demanda catalana.
Des d`un punt de vista periodístic, encara hi ha un gran desafiament a vencer.
L’any passat quan estava al Brasil vaig escriure un altre bloc, a Vilaweb, anomenat “Da Catalunha para o Mundo”, en portuguès. I vaig acompanyar i noticiar de lluny tot el procès que va passar aqui fins al 9N.
També vaig escriure un article sobre el procés sobiranista que va ser publicat a un diari de l’Estat de Pernambuco , i que va ocupar una pàgina sencera (vegeu article aquí). Va cridar força l’atenció i fou reproduït a les xarxes socials.
Abans de venir a Barcelona vaig fer molts contactes amb editors brasilers proposant escriure articles des de Barcelona. I molts em van dir que si estigués a Madrid seria millor, doncs Madrid és capital d’estat i Barcelona, no. O sigui, que per ser més valorada professionalment pels mitjans brasilers i aconseguir publicar més articles hauria d’anar a viue a Madrid.
Un cop aquí a Barcelona, vaig ser convidada a la roda de premsa anual de la diada de Sant Jordi, amb periodistes internacionals, al Palau de la Generalitat. Allà jo era l’única que venia de Barcelona. Tots els demés eren corresponsals que resideixen a Madrid. Per tant, és cert que gairebé tot el que s’escriu sobre el procés per part de la premsa internacional encara té una visió des del centre peninsular.
Quan parlo això, ho dic tenint en compte una norma bàsica del periodisme, que és donar veu a tots els actors d’una mateixa história. Però veiem que la versió dels fets que passen a Catalunya encara reflecteixen la visió, el punt de vista de Madrid.
Val a dir que cridar l’atenció exterior amb un tema com aquest no és gens fácil. Es podria pensar que hi ha una complicitat de països que en el passat s’independitzaren d’altres estats. Però aquesta complicitat es pot veure facilment contrarrestada pels temors a un efecte contagi.
Cada país mira el cas català a partir de la seva pròpria realitat domèstica, els seus propis complexes i inseguretats davant provincies o territoris propis que en un futur poden reivindicar també la seva autodeterminació. I això, no agrada a ningú. Pertant, no es pot deixar de tenir en compte, que la independència mai és un assumpte còmode de tractar pels mitjans, perquè els grans mitjans de comunicació, tots, tenen les seves pròpies lleialtats nacionals. I la tendència majoritària, normalment, tendirà a posicionar-se a favor del manteniment de l’estatus quo.
Aleshores, per superar aquestes resistències, el missatge que ha de sortir de Catalunya ha de ser de molta fermesa, de molta convicció, demostrar molta determinació de que es vol, sí, l’autodeterminació.
Ambtot, Catalunya ja no és al mateix lloc, avui està un pas endavant. Jo diria, si em permeteu una metàfora futbolística brasilera, que ara Catalunya està a la recta del gol. Ara arriba el moment decisiu. Depèn de cadascú de vosaltres prendre la decisió encertada.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *