El que escolta pels forats, escolta els seus pecats.
Ma mare sempre m’ho ha dit, encara que per la desgraciada influència de “hable usted en cristiano” m’ho diu en castellà “el que escucha su mal oye”. Siga com siga, la dita em sembla perfecta, encara que plenament ineficaç per a les persones amb ganes de fussar i escodrinyar, per que el càstig no les escarmentara en absolut i reincidiran, per que pot més les ganes de saber.
El cas és que això que pot ser compartim tot el món, deixa de ser una màxima en el cas dels morts. Sols cal veure l’èxit que tenen les publicacions de llibres que recullen la correspondència o els diaris de gent reconeguda. És cert, no és el mateix llegir els diaris de Tolstoi o de Sofia (quan a més a més sembla que en eixa família tothom escrivia un diari i llegia el de l’altre, com una mena de comunicació encoberta), o les cartes de Fuster o la correspondència de Sales-Rodoreda, que llegir les cartes del teu veí.
D’acord. Però si llevem l’excusa del valor literari, no és igualment una intromissió en la intimitat? O per ser morts no la tenen ja? Per que al remat qualsevol persona escriu una carta a una altra, o escriu al seu diari, amb el convenciment que la cosa es privada, que perfectament pot negar a una tercera persona el que haja manifestat per escrit, per que confia en el secret. I per això mateixa, és un delicte violar eixa confidencialitat i secret.
Qui sap si saberes que el que escrius hui a 2, va a saber-ho 3, si ho escriuries igualment.
I li passa el mateix o pitjor.