Aporia
Desprès de llegir a Lakoff,em vingueren ganes de saber més sobre la neuropolítica, i com m’havien parlat molt i bé de la filòsofa Adela Cortina, doncs vaig agenciar-me el seu darrer llibre: Neuroética y neuropolítica. Sugerencias para la educación moral, editat per Tecnos.
M’ha costat de llegir, no sé si el fet que des de segon de carrera, quan una nefasta professora de filosofía del Dret em feu odiar la materia, ja no he llegit textos filosòfics, o si que amb l’edat les neurones se m’han anquilosat, el cas és que per a mi és tot un misteri que un llibre com aquest haja superat la segona edició.
I així i tot us el recomane, per què fa que pensar sobre el concepte de llibertat, el determinisme, posa al seu lloc als neuropolítics que es venen per un plat de cigrons, et dona molta información sobre la plasticitat del cervell i com pesa molt més l’entorn i l’educació que la genética …
Com a tia caldosa m’ha interessat molt eixa part darrera del llibre que parla del valor de l’educació en valors, i la importancia del raonament en l’educació des de menuts.
Com a jurista m’ha fascinat l’apartat dedicat a la llibertat, la responsabilitat i la imputabilitat.
I damunt m’ha fet cercar al diccionari més d’una paraula, com aporia. Vaja, que l’autora no té cap interés en mastegar-nos el text i això avui en dia és tota una novetat.
Això sí, ara estic amb una lectura diametralment oposada, una novel•la que amb trenta pàgines ja em té enganxada: Les mans de la deixebla, d’Anna Moner, editat per Bromera. I que si teniu temps i ganes, el proper 28 de març teniu ocasió de conèixer de primera mà, ja que es presenta a Alzira.
Entre la meua impressió i la teua recomanació, ja no tinc excusa: la llegiré.