RES NO QUEDA…

poesia 81

 

 

 

 

 

Res no queda de les velles xerinoles,
els llargs àpats de franquesa eufòrica.
Èpoques on la mare s’escarrassava
en amagar, dessota les estovalles,
les màscares per dissimular tírries.

El temps ha esvaït els mots que esculpien
envans de recel, més tard infranquejables.
Resta, com a testimoni, oblidada
en algun racó d’un armari, la vaixella.
Plats i gots, l’herència cega i muda
que emmantella pensaments enverinats.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *