El Xató Pica

Molts filòsofs, no només els contractualistes, han recorregut a “l’estat de natura” o “naturalesa humana” a mode de tipus ideal weberià, partint de punts de vista per lo demés dissímils i coincidint sols en equiparar-lo a una individualitat construïda des d’una soledat impossible; si ens fixem, per agafar un exemple, en la situació original de Rawls, aquesta seria la principal crítica que aquest afrontava, i resolia, a l’hora de desenvolupar un “dret de gents”[1] o un marc per les relacions internacionals, aportant uns tipus “no ideals”, o imperfectes, per emmarcar les relacions entre Estats i col·lectivitats humanes, però no en les relacions individuals, que es mantenien basades en allò del vel de la ignorància.

Malgrat l’equitativa justícia de la teoria de Rawls, aquesta es construeix ignorant que la ètica no son en realitat decisions del tot individuals, sinó en tot cas, i en tot moment, decisions que es prenen en relació amb les altres persones, encara que, aparentment, no es vegin afectades, no formin part, o no siguin presents ni en el procés ni en l’acció resultat d’aquelles decisions; formen part de nosaltres mateixes. En definitiva, que la ètica es basa, directa i indirectament, en la relació amb les demés persones.

Per aconseguir una aproximació a un marc teòric que ens ajudi a definir com es construeixen uns mínims comuns denominadors ètics, pot ser útil un marc “no ideal” com l’anàlisi del desenvolupament dels nadons, provablement el millor exemple de “estat natural” de les persones.

Grouxo Marx, deia molt encertadament allò que “naixem a una edat molt prematura”, i en unes condicions que no ens permeten valdre’ns per nosaltres mateixes, això ens fa socials i alhora una mica “antisocials”, ja de bon principi: ens procurem aliments i cures a base d’exigir-ho, cap nadó es deixa morir de gana si té algú prou a prop per fer-se sentir.

A mesura que anem creixent, anem creant una cosmologia particular, sempre en relació amb els altres, dels qui depenem en tot moment almenys els primers 24 o 30 mesos de vida, en aquestes condicions, i en la mesura que ens anem creant una consciència, els pares o les persones cuidadores esdevenen proveïdors de benestar i aliment, configurant-se com a essers mitològics que se situen al capdamunt de la cosmologia personal de cadascuna, i per tant, incideixen a mans plenes de la configuració d’aquesta. Els vincles que s’estableixen son sentimentals, encara que es puguin marcir o evolucionar, com tots els sentiments, es transformaran en un altre sentiment, però no s’extingiran.

Aquests essers mitològics, ensenyant-nos a parlar, ens donen el marc referencial per identificar-nos a nosaltres mateixes i a allò que ens envolta: amb el comportament i el llenguatge corporal, que imitem conscient i inconscientment, ens donen les claus, pautes més que no regles, per relacionar-nos amb l’entorn, amb l’alteritat i alhora amb la nostra pròpia existència; amb els anys s’incorporen més actors a l’auca, i els vincles que es creen amb aquestes persones seran diversos i mutants com la vida mateixa, però basats purament en els sentiments durant tota la infància; poc a poc, com deia Kant “s’aprèn a raonar fent us de la pròpia raó”, i en l’aprendre a pensar per una mateixa situava la majoria d’edat de la persona, però ningú construeix la seva cosmologia, lògica i ètica de forma individual, sinó compartida i en relació amb les altres, que també en formen part.

Bon exemple d’això el trobem en els actuals intents de desenvolupament d’una intel·ligència, o consciència artificial, programada, en base a algoritmes matemàtics, per tenir la “capacitat d’aprendre” o d’autoaprenentatge. Amb experiències[2] que revelen la incapacitat de fixar uns criteris efectius, transcrits matemàticament, i que aquests filtrin la ingent quantitat d’informació disponible a internet per construir quelcom que es pugui definir com un coneixement del món; hi ha coses que no es poden reduir al llenguatge matemàtic, però que son plenament accessibles si s’és capaç d’apreciar la poesia, o entendre la filosofia, llenguatges o formes d’expressió humana en els quals també hi tenen un paper les pautes matemàtiques. Però ni tan sols la majoria dels problemes matemàtics tenen una sola solució.

La capacitat per entendre i combinar diferents llenguatges i esferes de relació, forma una part de la condició humana que encara no sabem imitar, més que biològicament, a través de la reproducció, que la ciència només controla en part (tot i que ja es pot dir que és una bona part); i per la via empírica de la proba/error.

Reproduir l’espècie, crear una persona (esser pensant, capaç de sentir i lliure d’equivocar-se), és provablement l’experiència i l’aventura més bèstia i animal que es pot tenir en vida; no cal explicar-ho aquí. Però a més, com hem dit, atorga la responsabilitat plena sobre la vida d’aquella o aquelles persones que aportes al món, i així també sobre les que l’envoltaran, i una responsabilitat sobre la vida porta adherida una responsabilitat sobre la mort.

Assumir la responsabilitat s’apropa a allò de la màxima, també kantiana “d’actuar com si de la nostra acció se n’hagués de fer sempre llei”, o com si en depengués el demà. Cal dir que, el pas a la ètica del deure, fou un d’impepinablement important en l’evolució de les idees; però és que Kant no tenia defectes, ni s’equivocava mai aparentment, o no ho contemplava en els seus plantejaments, tampoc va tenir fills.

Ningú neix ensenyat, diuen, i totes provem, ens equivoquem una i altre vegada, si un dia ho fem bé no vol dir que n’haguem après, a vegades és casualitat, la major part de les vegades ens equivoquem i ho tornarem a fer, sempre hi quant de la nostra acció n’obtinguem uns mínims resultats, que es corresponguin, ni que sigui aproximadament, amb les expectatives. Fem el que fem, i afrontem les coses de “la millor manera possible”, per “estar bé” amb nosaltres mateixes.

La gràcia del sistema d’aprenentatge humà (i del desenvolupament biològic) és que no sempre descarta els errors, la majoria de vegades insisteix, transforma i/o incorpora l’error; l’aprenentatge de les criatures incorpora aquest factor, obviament el dels pares també, mentre la missió de les primeres és créixer i la de les segones és mantenir amb vida la criatura a tota costa, incorporant aquesta prioritat a l’esfera del seu projecte personal. I se’n cometen molts, moltíssim d’errors, fins hi tot en lo més bàsic, i sobretot en allò important. I aquests s’incorporen al mètode de criança en cas d’assolir uns mínims resultats satisfatòris.

Així doncs, les criatures ni reben uns estímuls perfectes, ni poden aplicar cap criteri preestablert, imiten errors, i aprenen d’aquella manera, provant, equivocant-se i tornant repetir l’error a la acció següent, fins obtenir algun resultat satisfactori. I es relacionen (ens relacionem) amb les demés persones, petites i grans, de la mateixa manera, a base d’errors, amb la gràcia que, en un estadi previ al llenguatge, quan observen l’error en un altre, s’hi reconeixen, igualant-se en l’error o la dificultat, abans fins hi tot que en el desig o la morfologia.

Per contra, l’èxit per sobre de les expectatives, sol ser contraproduent en les dues direccions, doncs genera a la persona que l’obté la sensació, o bé de superioritat, o bé de que les demés persones podrien obtenir el mateix si seguissin el seus mètodes. Per altre banda en les persones que segueixen en la mediocritat habitual una doble sensació, bé d’enveja, i/o d’assenyalament per les pròpies mancances, que porta al sentiment d’inferioritat. I en tot cas amaga els errors que inevitablement ha comès la persona d’èxit en els seu camí, i a vegades els que cometrà.

Poder satisfer només les necessitats de la imaginació, però, és una de les característiques de la infància; a mesura que et fas gran incorporem la racionalitat a les relacions, en major o menor grau, també t’has de procurar necessitats més bàsiques, acotant l’espai que admet errors, propis i aliens. Aquests es fan més difícils d’acceptar, però els errors dels altres els humanitzen i ens igualen, talment com quan érem petits.

Del reconèixer l’altre com un igual, amb les seves virtuts, mancances i diferències, en neix el sentiment de fraternitat i aquest és el valor clau per conviure-hi i per tant construir societat, i pot molt bé ser el mínim comú denominador ètic necessari sobre el que edificar-hi una societat.

Però ni la infància creix aïllada dels estímuls d’una societat basada en l’egoisme, en la que també els sentiments estan sotmesos al càlcul dels possibles beneficis, el concepte de família esdevé un mite, i les relacions es mercantilitzen, de l’amistat, a l’amor o la criança. Els propis drets esdevenen únicament contributius, en un sentit econòmic, no obtens drets per ser persona, sinó en funció de la teva capacitat per aportar econòmicament al conjunt. Fora ecclesia nulla salus, però al menys a l’església hi podies contribuir creient, i amb això ja erets subjecte de caritat. Ara ni això.

Joan-Arnal Boy Martínez

Bibliografia

Me n’he allunyat molt però la inspiració per aquest treball la vaig extreure fa molt de l’article de Javier Bilbao, “Cómo sobrevivir en un mundo posapocalíptico con ayuda de Hobbes” de Jot Down.

• Documentació consultada a la web:

Rawls, Jonh, article “El derecho de gentes” publicat dins el llibre On Human Righs, de Stephen Schute i Susan Ilurley (Eds.), en la versió espanyola de l’obra publicada per l’Editorial Trotta. (consultat el 24/05/2018)

http://isegoria.revistas.csic.es/index.php/isegoria/article/download/182/182

La Vanguardia: algoritmes racistes i masclistes, publicat en l’edició escrita del diari el 17/03/2018: (consultada el 18/05/2018) http://www.lavanguardia.com/vida/20171024/432320320392/inteligencia-artificial-sexismo-racismo-discriminacion.html

Diari Ara: article publicat el 3/03/2018 (consultat el 18/05/2018): https://www.ara.cat/estils_i_gent/Tecnologia-excloent-maquines-discriminen_0_1886811313.html

• Guia ràpida sobre Kant: Joan Solé, “Kant, el giro copernicano en la filosofia” publicat per Bonalletra Alcompas, S.L. i Batiscafo, S.L. per la col·lecció: Descubrir la Filosofía.