Jo no vull anar a l’Índia – i de sobte un soroll

-Hola, què com ha anat. Ja tens pis? -va preguntat l’Enric, mig en broma.
-Què va, si aquest estava destrossat.
-Escolta i per què no busques a un altre barri.
-És que aquest m’agrada. Escolta, preparem el sopar?
-La Laura és a la dutxa, ja el tinc fet, quan surti sopem. Anem parant la taula?

El Joan mentre col·loca coberts i gots, comença a enraonar, “avui hi ha un partit de bàsquet de l’Europeu, no jugaven a les 20:45? De fet segur, que en juguen perquè em sona d’haver-ho vist al diari”. Li agradava aquest esport i havia estat abonat al Palau durant anys, però quan van començar a fer tots els partits pel 33 i coincidint amb l’inici de relació estable, va haver d’escollir entre futbol i bàsquet.

-Què, com ha anat?, t’he sentit arribar. Ah, però ira què bé, ja tenim la tenim parada i tot, carai sóc la princeseta?
-Doncs,… que tinc pis.
-Com? – els dos.
-Però si m’has dit que no t’ha agradat.
-Sí, hehe. Bé, que sí, que he anat i no sé, m’ha agradat el paio i el pis. Tot molt ben decorat i agradable, m’he sentit bé. Per cert, demà anirem a veure’l i hi ha molta roba, per si t’interessa.
-Roba? roba vella per a pintar o fer draps? te la pots quedar, eh.
-No no, es veu que vivia una noia, ha desaparegut o d’un mes per un altre i mira, ara la roba es meva.
-I no m’has portat res per a veure què tal ara?
-Uhm, demà hi anem i a veure si hi ha res que et faci, jo diria que té pinta de que sí.
-Enric, pots mirar si fan el bàsquet a cap canal?
-El Mundial, quin partit?
-És l’Europeu.
-I si l’han morta? quin mal rotllo, uf! Com saps que no se l’ha carregat el propietari perquè se la volia fer-se-la i com ella es resistí la va matar.
-I se la va menjar! Va calla, va.
-Bé, no em posaré la roba d’una morta.
-Demà al matí passo per la gestoria, signo i marxaré al pis, ja aniré posant la roba en caixes i les baixo. Li pots dir a les companyes de la feina si la volen.
-Va, que li farem una ullada, demà. Per cert, parlant de companyes, tinc una que potser t’interessa, la Laia, en té trenta-cinc. Un dia la porto a sopar, t’encantarà, és simpàtica.

Dissabte matí després de signar els papers, van anar els tres al pis i la Laura va mirar-se la roba.
-És maca la roba, oi? i és molt tu. -Va dir el Joan.
-Ostres per l’etiqueta és bona, eh. Crec que tenen botiga al Born i no és barateta.
Traient el cap per la porta de la cuina, l’Enric va dir. -Ei, has vist la nevera?, un munt d’imants a la porta de la nevera. La tia aquesta o viatjava molt o tenia molts amics.
A l’obrir la porta: -Ei, si la nevera és plena i té 10 cerveses. N’agafo una, en voleu?
-Sí passa una i la compartim, oi, Joan? -va dir la Laura.
-Ei, jo crec que aquesta nit ja dormo aquí.
-Ah, sí? Bé, t’ajudo a portar les quatre coses. -Va dir l’Enric.
-Té, Joan, la cervesa. Te la pots acabar, no en vull més. -Va allargar-li la Laura.

En mitja hora, van passar les coses del pis de la Laura i l’Enric al nou, llibres, roba, música, ultrabook, tot menys el carregador de l’iPad que se l’havia deixat a la Laura per a carregar el mòbil perquè el seu se l’havia deixat a la feina.
Era la primera vegada que passaria la nit sol des de feia mesos, tant allà com des de que va arribar i l’estava passant estirat al sofà fullejant una revista, avorrit, quan l’avorriment et fa pensar en el que no has de pensar, com quan ets la cinema i la pel·lícula es fa pesada i comences a pensar en què faràs per a sopar el dia següent: les deu, sol, estirat al sofà, no fan res a la tele. Marxo a dormir? no, no són les deu, només. Quin pal posar la tele, on és el comandament? si segur que no fan res. I demà podria anar al mercat de Sant Antoni i el pròxim dissabte fer una festa. Joder, quin pis, quin xollo, quina paia aquesta marxant sense dir res. I jo que recordo del pis de l’avia que els inquilins es van endur fins i tot, les aixetes. Quina sort. I demà tinc pa, em faré un entrepà i aniré a mirar llibres. També podria esmorzar pel barri.

De sobte un soroll a la cuina, a les onze de la nit. Desapareix el pensament interiorment. Sorpresa i per un segon por, d’un bot s’aixeca en la seva direcció. Una veu.

[Fi]
v1. 23:48 28/09/2014

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *