Escolteu bé: no les tornarà a fer.

Cada any hi ha un Nadal, un estiu, una final de la Champions i, entre altres coses, una nova pel·lícula del geni de Brooklyn. Ahir, un cop acabat el partit, sortint del camp vaig notar que tocava de nou perquè el més semblant a un cinema que havia trepitjat en 349 dies era un avió on, durant el vol Atlanta – Barcelona, vaig veure quatre pel·lícules. Bé, deixem temes personals i tornem, parlem d’un director nascut l’any 1935 que ha relitzat més de setanta obres i encara li recorden que cap de les que ha fet els últims 25 anys supera Manhattan o Annie Hall, recordeu allò de Match Point és bona, però no acaba d’arribar als nivells? Eh, que sí! Només una coseta, crítics, ja sé que heu d’omplir fulls i espais radiofònics, però donem gràcies que es viu. Anem al cinema (no és obligatori), seiem i deixem d’esperar que faci la seva millor obra tocant els vuitanta anys. Simplement, passem uns bons 95 minuts allunyats de 3D o morts gratuïtes. Si us va agradar Midnight in Paris segur que aquesta també ho farà, si pel contrari sou més Melinda and Melinda o Blue Jasmine potser no tant.

Magic in the Moonlight és una petita delícia, si no la compares amb guanyadores d’Oscar, és a dir, deixem d’amargar-nos perquè qui ja ho ha fet tot, no inventi la sopa d’all. L’ambientació és perfecta, tot i que la història, no és la més original, sí divertida, entretinguda i amb moments brillants, com les escenes al cotxe. Opinió personal, espero que es comenci a prendre seriosament a Emma Stone perquè fins i tot, en els personatge més ridículs de comèdia americana resulta molt més creïble que la sobrevalorada Scarlett Johansson. El paper protagonista, Colin Firth encaixa perfectament i els primers minuts de metratge són una autèntica sorpresa.

En definitiva, tot i que aquesta és una pel·lícula menor del director (molt per sobre de To Rome with Love,la més fluixa dels últims set anys i una mica per sota de la protagonitzada per Owen Wilson, crec que l’ambientació a Paris va fer molt), si la comparem amb les alternatives que tenim a la cartellera, és una molt bona opció. Perquè una cosa és certa, si no penses en què soparàs o en el que tens a la nevera mentre ets al cinema, és que no ho estàs passant malament.

V1.1

Jo no vull anar a l’Índia – i de sobte un soroll

-Hola, què com ha anat. Ja tens pis? -va preguntat l’Enric, mig en broma.
-Què va, si aquest estava destrossat.
-Escolta i per què no busques a un altre barri.
-És que aquest m’agrada. Escolta, preparem el sopar?
-La Laura és a la dutxa, ja el tinc fet, quan surti sopem. Anem parant la taula?

El Joan mentre col·loca coberts i gots, comença a enraonar, “avui hi ha un partit de bàsquet de l’Europeu, no jugaven a les 20:45? De fet segur, que en juguen perquè em sona d’haver-ho vist al diari”. Li agradava aquest esport i havia estat abonat al Palau durant anys, però quan van començar a fer tots els partits pel 33 i coincidint amb l’inici de relació estable, va haver d’escollir entre futbol i bàsquet.

-Què, com ha anat?, t’he sentit arribar. Ah, però ira què bé, ja tenim la tenim parada i tot, carai sóc la princeseta?
-Doncs,… que tinc pis.
-Com? – els dos.
-Però si m’has dit que no t’ha agradat.
-Sí, hehe. Bé, que sí, que he anat i no sé, m’ha agradat el paio i el pis. Tot molt ben decorat i agradable, m’he sentit bé. Per cert, demà anirem a veure’l i hi ha molta roba, per si t’interessa.
-Roba? roba vella per a pintar o fer draps? te la pots quedar, eh.
-No no, es veu que vivia una noia, ha desaparegut o d’un mes per un altre i mira, ara la roba es meva.
-I no m’has portat res per a veure què tal ara?
-Uhm, demà hi anem i a veure si hi ha res que et faci, jo diria que té pinta de que sí.
-Enric, pots mirar si fan el bàsquet a cap canal?
-El Mundial, quin partit?
-És l’Europeu.
-I si l’han morta? quin mal rotllo, uf! Com saps que no se l’ha carregat el propietari perquè se la volia fer-se-la i com ella es resistí la va matar.
-I se la va menjar! Va calla, va.
-Bé, no em posaré la roba d’una morta.
-Demà al matí passo per la gestoria, signo i marxaré al pis, ja aniré posant la roba en caixes i les baixo. Li pots dir a les companyes de la feina si la volen.
-Va, que li farem una ullada, demà. Per cert, parlant de companyes, tinc una que potser t’interessa, la Laia, en té trenta-cinc. Un dia la porto a sopar, t’encantarà, és simpàtica.

Dissabte matí després de signar els papers, van anar els tres al pis i la Laura va mirar-se la roba.
-És maca la roba, oi? i és molt tu. -Va dir el Joan.
-Ostres per l’etiqueta és bona, eh. Crec que tenen botiga al Born i no és barateta.
Traient el cap per la porta de la cuina, l’Enric va dir. -Ei, has vist la nevera?, un munt d’imants a la porta de la nevera. La tia aquesta o viatjava molt o tenia molts amics.
A l’obrir la porta: -Ei, si la nevera és plena i té 10 cerveses. N’agafo una, en voleu?
-Sí passa una i la compartim, oi, Joan? -va dir la Laura.
-Ei, jo crec que aquesta nit ja dormo aquí.
-Ah, sí? Bé, t’ajudo a portar les quatre coses. -Va dir l’Enric.
-Té, Joan, la cervesa. Te la pots acabar, no en vull més. -Va allargar-li la Laura.

En mitja hora, van passar les coses del pis de la Laura i l’Enric al nou, llibres, roba, música, ultrabook, tot menys el carregador de l’iPad que se l’havia deixat a la Laura per a carregar el mòbil perquè el seu se l’havia deixat a la feina.
Era la primera vegada que passaria la nit sol des de feia mesos, tant allà com des de que va arribar i l’estava passant estirat al sofà fullejant una revista, avorrit, quan l’avorriment et fa pensar en el que no has de pensar, com quan ets la cinema i la pel·lícula es fa pesada i comences a pensar en què faràs per a sopar el dia següent: les deu, sol, estirat al sofà, no fan res a la tele. Marxo a dormir? no, no són les deu, només. Quin pal posar la tele, on és el comandament? si segur que no fan res. I demà podria anar al mercat de Sant Antoni i el pròxim dissabte fer una festa. Joder, quin pis, quin xollo, quina paia aquesta marxant sense dir res. I jo que recordo del pis de l’avia que els inquilins es van endur fins i tot, les aixetes. Quina sort. I demà tinc pa, em faré un entrepà i aniré a mirar llibres. També podria esmorzar pel barri.

De sobte un soroll a la cuina, a les onze de la nit. Desapareix el pensament interiorment. Sorpresa i per un segon por, d’un bot s’aixeca en la seva direcció. Una veu.

[Fi]
v1. 23:48 28/09/2014

Jo no vull anar a l’Índia – Un pis ple de roba

Enrotllar els auriculars que s’acabava de treure al sortir de l’autobús, el Joan tornava de la platja. Era el primer cop que hi anava des de que al Juliol va decidir deixar Dublin perquè trobava a faltar els amics i estava fart d’haver de compartir pis. Això deia ell, però tothom sabia que la raó principal era que en dos anys no s’havia fet a veure el Barça per la tele. Quan va marxar allà, ho va deixar tot (pis, amics i costums), millor dit l’havien deixat a ell i va decidir acceptar una vacant que li van oferir a la Multinacional on treballava. Al principi, li va costar, el transport públic era car i desastrós, la carn preparada per a barbacoa amb salsa fastigosa i una ciutat que li semblava de joguina. Tot això, va anar canviant. Si ha de descriure la seva estada, ho tenia clar: seure a St Stephen’s Green un o dos cops per setmana, parlar amb desconeguts sense importar classe social, sentir al setembre una frescor a la pell i xiuxiuejar “summer is over”.

Estava compartint pis amb una parella, el típic excompany de feina amb qui fas una cervesa un dia, amb el temps te n’adones que n’has fet més de les que pensaves i no saps quan va passar a ser un dels teus millors amics i ella la que de rebot també. La típica bona amiga que et presenta dones.
Feia dues setmanes que buscava pis per la zona, -estic acostumat al barri i així, us tinc a la vora- visitant-ne tres sense quedar en res. Un al matí tornant del mercat, fent el trajecte de sempre va veure un cartell nou. Va afegir el telèfon als contactes i va mirar si tenia whatsapp per estalviar-se la trucada. Negatiu, així que al arribar a la casa on feia d’okupa, després d’omplir la nevera va trucar.
– Així, avui a la tarda va bé?
– Sí, sí. Cap problema, sobre les cinc de la tarda.

Aprofitant que els divendres l’Enric i la Laura plegaven a les tres faria rissoto. Havia comprat gírgoles, parmesà, vi blanc i li quedava una mica de brou (un xic de sal, pernil i un raig d’oli, dissimularien l’afegit d’aigua). Va anar per feina al ritme de Martha Carson.

-Boníssim, Joan.- Va dir la Laura.
-Gràcies.
-Escolta, m’has de passar la recepta que ho he intentat mil cops i no hi ha manera.
El Joan va fer un gest afirmatiu aixecant-se de la cadira i fent una ganyota, va dir. -He d’anar a veure un pis d’aquí a vint minuts, si em voleu acompanyar… -sense esperar resposta.

Va arribar a l’alçada de Travessera de Dalt, tal i com havien quedat i va picar el timbre. No va haver d’esperar ni cinc segons que la porta ja era oberta, va pujar les escales fins arribar a la tercera planta, on l’esperava un home. Després de quatre comentaris -veuràs que és un pis molt ben distribuït, està molt ben cuidat, té de tot- li va començar a ensenyar el pis. Semblava que el pis tenia vida, podia ser que algú visqués allà? no, no podia ser, evidentment. Entrant a l’habitació gran:

-Em perdonaràs, però els armaris estan tots plens de roba. És roba bona, saps? S’ha de ser molt filla de puta per a marxar sense dir res. No sé que hi guanya la gent fent això, d’un mes per l’altre i al tercer sense cobrar lloguer ja hem entrat al pis. El pis és nostre i a mi ja em poden venir els mossos si volen.
El Joan el mirava sorprès pel monòleg.
-I ha dit que ha marxat l’anterior inquilina?
-Sí, s’ha esfumat, -amb veu i gestos que recordaven a Dalí parlant- marxat i sense dir res. Que si no pot pagar un mes, no passa res. Se li veia bona noia, ja li dic, vestia bé, els veïns deien que cap problema, molt dolça. Ens estranya, potser li ha passat alguna cosa i nosaltres aquí… bé, doncs que la roba se la pot quedar la teva xicota. Esteu casats?
-No tinc xicota, estic sol. -Va dir en Joan fent un somriure.
-Millor, així no tens problemes. -Sense amargar pels gestos facials que realment volia dir, “pobre infeliç. És d’aquests que busca el que no existeix”. Afegí -tot, tot, t’ho pots quedar tot, si és que la casa té de tot.
-Uhmm, la veritat és que està tot amb molt bon gust. Tot el que hi ha era d’ella?
-Sí, sí. Nosaltres vam posar el pis buit, ella ho va muntar tot i mira, ara tot és teu. Té, les claus si les vols.
-Com, ara?, m’ho hauria de pensar home.
-Mira jo no sé com van aquestes coses, si vols és teu ara. Parlo amb l’agència si et sembla una mica car.
-No, no és pel preu és que només volia veure el pis, m’ho he de pensar, ja li he dit.

I deu minuts més tard ho van segellar donant-se la mà.
Baixant les escales, van quedar que a l’endemà ell hauria de passar per l’agència a signar.
-Tinc les teves dades, eh. Així que no buidis el pis aquesta nit. -Li va dir acomiadant-se, mig en broma o això, pensava ell.

[Fi]
v1. 11:42 20/09/2014

Hola, Món!

Diuen que cap història comença amb un “era a casa i“, però no sempre és cert, tal i com es veurà en aquest bloc. Us imagineu un divendres sense plans, fent un entrepà i cervesa mirant un partit a “roja directa”, buscant una pel·lícula al disc dur o actualitzant el vostre currículum a Linkedin i que… però això serà a una altra ocasió. Avui el plan és fer la Via.