de l'Horta estant

Cada matí faig ―en bicicleta― un trajecte d’uns 30 minuts entre ma casa i la universitat. Després del desdejuni, sol ser el segon plaer del dia. La primera part d’aquest recorregut transcorre per les carreteres secundàries que en l’Horta Nord anomenen les travesses. Són camins asfaltats però estrets, en què dos cotxes ―si hi coincideixen― han de passar amb compte. Un cotxe i una bicicleta ―per contra ― hi caben perfectament, i fins i tot tens temps de vore la cara que fa el conductor a eixes hores.

M’he fixat que una bona part de les persones que van al volant parlen ―a l’hora ― pel telèfon mòbil. Ja sabem (ens ho han publicitat a bastament) que parlar per telèfon pot provocar distraccions perilloses. Si un d’eixos automobilistes es descuida un segon en creuar-se amb mi, el seu vehicle acabarà amb un bony, i ell ― o ella ― potser amb un bon ensurt. Jo no. A mi, em podria eixir bastant més car. 

No es poden legislar tots i cadascun dels aspectes de la convivència en societat. Ni crec que siga desitjable. Però és que, fins i tot en aquells que sí que estan legislats (com és el cas dels mòbils i la conducció), és impossible vigilar-ne l’acompliment. Només podem confiar en la responsabilitat individual, a l’hora de garantir el respecte a unes normes bàsiques, que afecten directament el benestar i la vida dels altres.

Ara bé, fer això no és fàcil. Els humans aprenem sobretot per observació. Mirem com fan les coses els altres, i les copiem ―o no ― segons els nostres propis interessos i capacitats. I posats a observar, hi ha gent que és més visible, tant per la posició social que ocupen, com pels minuts que els dediquen els mitjans de comunicació; particularment, la televisió.

En la societat valenciana, aquests personatges visibles no encomanen precisament respecte a la llei, ni comportaments exemplars de cap tipus. Si mirem cap amunt en la jerarquia política, hi trobem tota mena de transgressions de la llei que queden totalment impunes. Omplir-se les butxaques de diners públics no és obstacle per a rebre tot el suport moral de les autoritats, ni per a encapçalar llistes electorals diverses. Insultar, amenaçar i burlar-se dels contribuents, no impedeix que un individu ocupe càrrecs d’elevada responsabilitat. Les sentències només s’acaten quan afavoreixen els interessos del poderós de torn. Si no, de nou amb diners de tots, s’impugnen i es recorren fins als límits de la sacietat i el tedi jurídics.

I ―pitjor encara assistim a tota classe de justificacions d’aquestes conductes, que ens acaben presentant els delinqüents (perdó, potser caldria dir-ne “presumptes implicats en casos de corrupció”) com a herois . Són personatges llestos, espavilats, que saben buscar-se la vida amb violent menyspreu de qualsevol norma que no els beneficie directament. Són ―en definitiva― models a imitar. 

En aquestes condicions, amb models de conducta com els que tenim al capdavant de les institucions, com volem que ningú respecte cap norma, per raonable que siga? Si no hi ha un policia al davant, amb instruccions explícites d’impedir-nos-ho, parlarem per telèfon mentre conduïm, fumarem on ens vinga de gust, llançarem les burilles a l’arena de la platja, i deixarem que els nostres gossos embruten la via pública. I tot això, sense la més mínima vergonya o càrrec de consciència. El dia que un d’aquests conductors atropellarà un ciclista, ja vorem com ho apanyem. 

Es tractarà, llavors, de negar que hem fet res mal fet, de tirar-li la culpa al ciclista. Sempre podem dir que circulava a tota velocitat, i que se’ns va tirar damunt com un posseït amb ànima de suïcida. Ja se sap que, en una terra d’oportunitats com la nostra, qui no condueix un cotxe de luxe no deu ser aigua clara!