de l'Horta estant

Parle del llibre de Salvador Cardús, publicat enguany per La Campana; un assaig excel·lent que desgrana, sense retòriques altisonants ni filigranes innecessàries, els elements essencials d’un procés imprescindible en la història de qualsevol poble.

Independència és un terme que sol tenir connotacions ben positives en tots els àmbits. És desitjable ser econòmicament independent, és admirable posseir un criteri independent, els jutges es preuen (en els països democràtics) de ser independents, i tothom es reivindica -en algun moment- com a persona independent de la seua família, del seu entorn o de la seua parella. En la política, tampoc no és diferent: cap poble no és respectat fins que assoleix la independència. Mirem si no els espanyols. Cada poble d’Extremadura (i imagine que d’altres regions espanyoles) té una plaça dedicada a la independència. I estic convençut que cap espanyol no voldria mai trobar el seu país en una situació de dependència d’un altre.

Cardús parla -amb la lucidesa que acostuma- de les característiques que ha de posseir un independentisme actual, per tal d’orientar-se a l’èxit: madur, ambiciós i generós. No les explicaré jo ací, perquè ell ho fa perfectament en el seu llibre. Voldria, tanmateix, fer algun comentari sobre el darrer adjectiu, generós, que l’autor reivindica. Demana generositat als líders polítics. I ho fa, com -pam amunt o avall- ho hem fet o pensat tots en algun moment, dient que cal que sacrifiquen egos i ambicions personals, en favor d’un projecte que va molt més enllà dels objectius individuals de qualsevol persona. El que més m’interessa, però, és que també parla de generositat en un altre sentit, que afecta també els qui no som líders, ni tenim una presència pública significativa; d’una generositat que tots podem practicar.

“Però, encara més -diu l’autor- generositat amb els que encara no es declaren independentistes”. Aquesta generositat és exactament el contrari del sectarisme que tant de mal ens ha fet i ens fa, i de què sovint ens queixem amargament. Aquesta generositat és la que ens ha de portar a estalviar-nos les separacions maniqueistes entre ‘amics ‘i ‘enemics’ del país; a no excloure ningú que no se’n  vulga autoexcloure, a sumar allà on puguem sumar i a multiplicar quan siga possible. Que totes les independències que s’han assolit darrerament, han passat per circumstàncies molt semblants. D’entrada, el sentiment independentista és cosa d’uns quants, després va guanyant adeptes, i el dia abans del referèndum, els independentites s’han multiplicat espectacularment. Fins i tot, els ‘independentistes de tota la vida’.

Sovint ens mirem aquest fenomen amb una miqueta de condescendència, quan no -directament- arrufem el nas pensant en tots aquests conversos d’última hora, i desqualifiquem el seu pas, per considerar-lo motivat únicament per l’interés. Crec que la generositat que reclama el professor Cardús està als antípodes d’això. Arribat el moment, els necessitarem tots. Els qui ja fa anys que s’ho creuen, els que tot just ara comencen a convèncer-se, els qui s’ho creuran a última hora, i els qui no s’ho acabaran de creure però actuaran com si s’ho cregueren. Recordem que -passats uns anys de la declaració d’independència de qualsevol país, el cent per cent dels seus ciutadans són independentistes. I les ciutadanes, també.