Publicat el 1 de febrer de 2014
SEMPRE
Camine cap a la mar de sempre,
cap el paisatge d’atzabeja i blau de sempre.
Esbrine les coves abissals de l’ànima de sempre.
Sempre ombra i llum.
Teixint, amb les algues del desamor,
la platja on l’esperança mor,
fruit de les besades absents.
Evoque, sobre el cel de la nit,
el que em digueren els teus llavis,
L’a intensa boira que deixaven en la meua pell,
quan ahir era sempre.
Comparteix això:
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Sense categoria per evasex | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent