LA DROGA MATA

Qui són els veritables insolidaris?

He
llegit acusacions d’insolidaris contra els milers de veïns que
fa setmanes es manifesten en contra de la narcosala, és a
dir, del local perquè es punxin droga determinats addictes, que
l’Ajuntament de la capital de Catalunya pretén imposar a
l’Hospital de la Vall d’Hebron.

La
manera més eficaç de lluitar contra la droga i les
seves seqüeles no és facilitar llocs públics per a
fer-ne fàcil ús i abús. Els diners i els recursos
públics s’han d’utilitzar per a millorar la vida dels
ciutadans, no perquè acabin suïcidant-se, altrament es
cau, com a mínim, en els delictes de prevaricació i
d’inducció a la mort.

Perquè
d’això es tracta, aquests localets que reparteix l’ajuntament
ça i lla «per a que la gent no es punxi pel carrer i no
s’infectin usant xeringues ja fetes servir» són en
realitat avantsales del tanatori.

La
droga, és prou sabut de les autoritats encara que fan com que
ho ignoren, mata i destrossa l’entorn, tot allò que toca. La
que mata més i a casa nostra produeix més estralls és
l’alcohol (qualitativament i quantitativa), aquesta droga legal
de la qual totes les institucions de govern en fan propaganda a tort
i a dret: qualsevol acte oficial té com a protagonista
l’alcohol, altrament no seria un acte «com cal». Pel cap
baix més del quinze per cent de la població catalana és
addicta a l’alcohol (alcohòlics), amb tota la problemàtica
individual, familiar i social que aquest silenciat i amagat fet
comporta a la nostra societat.

L’Organització
Mundial de la Salut (OMS) afirma que l’addicció és una
malaltia greu amb tendència a la recaiguda. L’únic
tractament per a la recuperació dels malalts d’addicció
que és practicat universalment –i provat que funciona amb la
majoria de pacients– és la teràpia de grup aconduïda
pels mateixos addictes i per terapeutes que també ho són
–l’addicte, puix que es recuperi i mai més no torni a
drogar-se, ho serà tota la seva vida–.

Actualment
en tot Catalunya podríem comptar amb els dits d’una sola mà
els centres on es pot fer una recuperació com cal. El noranta
per cent són privats i, encara que en algun cas puntual
tinguin acords amb la sanitat pública, costen molts diners.
L’estada en aquests centres de recuperació s’allarga des dels
quaranta cinc dies als sis mesos, i a vegades per força més
temps; tot plegat segons la filosofia particular de cada institució.
Ací vull fer notar que en aquest camp s’hi abonen sectes molt
perilloses que s’aprofiten de la manca pública d’atenció
als drogoaddictes i dels preus prohibitius per a la majoria dels
necessitats, per així ampliar la seva xarxa de captació
d’adeptes dedicant-se als addictes (i llurs famílies).

La
hipocresia social que s’ha instal·lat al nostre sistema fa els
ulls clucs a les veritables mancances. Disfressat de fals i enganyós
progressisme l’Ajuntament barceloní fa tot l’efecte, per la
política sobre drogodependències de què fa gala,
que és en mans dels traficants de droga, siguin de Vilafranca
del Penedès o de Cali. La gran ofensiva i dedicació
obsessiva –cortina de fum, mai millor dit, per amagar problemes
força més punyents– que patrocinen les autoritats
contra el tabaquisme, per què no es fa contra les drogues més
assassines i perilloses? El tabac, reconegut que és
perjudicial, ho és sobretot per a l’usuari; quants accidents
de circulació són produïts pel consum de tabac? En
quants accidents de circulació i de treball no hi apareix la
droga (en les seves múltiples i variades formes de
presentació) pel mig?

Per
què es permet l’obertura de locals on es venen productes
derivats del cànnabis? Per què no s’informa a la
ciutadania que aquesta droga de consum tant habitual entre els més
joves és molt perillosa? Per què és fa tanta
propaganda sobre els suposats efectes benèfics d’aquesta
destructora droga i se n’afavoreix així l’ús
indiscriminat? Hi ha algun estament que té interès en
que anem drogats, sobretot els més joves? Doncs així ho
sembla.

Hi
ha droga legal (alcohol, certs fàrmacs «amb recepta»,
…) i n’hi ha d’il·legal (cocaïna, heroïna, èxtasi,
…), però tota fa molt de mal i no hi ha vacuna contra
aquesta epidèmia de l’addicció, cada cop més
estesa.

El
tema és prou greu com per omplir-ne moltes més línies,
però per concloure’l per avui, demanaria a totes les
autoritats que deixin de fer l’orni i aboquin tots els recursos que
ara malbaraten i els destinin a la prevenció i, per damunt de tot, a la creació, promoció
i manteniment de centres públics i gratuïts de rehabilitació. Tota
altra actitud és com posar pegats de fang a una canonada que
perd aigua…

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *