Enveja dels qui teniu ‘casa’
Fa uns dies, l’autora del bloc Màncush deia que quan escolta parlar del San Fermín, de certa manera se sent com a casa. I enllaçava ‘casa’ amb la web d’un poble de Navarra.
A mi em va entrar un atac d’enveja profunda: què fàcil tindre tan clar què és ‘casa’. Perquè jo no ho sé. Vaig viure huit o nou anys a Alcoi, els huit o nou següents a un poble del costat d’Alacant, huit més a València ciutat, i ara fa cinc anys que visc a Barcelona, però amb un parèntesi d’any i mig a Nova York. I a més de tot això, els meus pares s’han canviat de casa i de poble dues vegades més.
Així que aquesta enyorança que tenen de tant en tant molts dels que han immigrat per tornar a ‘casa’, jo no tinc clar de què és tracta. Perquè no sé on he de tornar. A tot arreu em sent una miqueta de fora, i mai del tot d’aquell lloc.
M’ha passat ahir i hui, molt, passejant per El Campello, Alcoi i Alacant. Tot ho conec, tot i els canvis continus que pateixen els tres indrets. Però res és ben bé ‘meu’. I supose que aquesta sensació no té una solució fàcil.
Mari’,
tu, més que ningú, pots dir que ta casa és Valência; o siga, el país valencià (o com vullgues dir-li). Això, si no vôs fer com ês moniatos que diuen que són «ciudadanos del mundo»…
Sóc dels que té casa. I quan la trobes, o quan hi arribes, sents pau. I te n’adones que et sents una mica com a casa, a tot arreu on sents aquesta pau.
Que tinguis sort!
A que quan vivies a Nova York ho tenies més clar? Jo visc fora de l’estat fa anys i m’enyore, m’enyore molt. Encara que la meua ciutat és Castelló (i una miqueta València i una miqueta Barcelona), ¨ma casa¨ és la meua llengua i a qualsevol lloc on es parle m´hi trobo…De totes maneres jo he arribat a la conclusió que m’enyore d’un lloc que no existeix, primer pensava que era per que havia canviat molt des que jo ¨falte¨ (com diu ma mare), ara comence a pensar que no ha existit mai, qeu senzillament me l’he inventat. Xiqueta, avui has tocat un tema que em fa pensar molt i molt sovint…
Vols que et digui quantes vegades m’he traslladat de casa? Doncs ni més ni menys que 12!!
Sóc una mica de BCN, una mica de Berga, de Sant Joan Despí, una altra micona de Sant Just Desvern, una mica de Cascante (Navarra, d’on perové la part de la meva família materna, jo he nascut a BCN).
O sigui que diria que estem en igualtat de condicions. La sensació de "casa" la tinc de manera intermitent, quan gustos, olors, paraules, imatges tenen el poder de transportar-me a qualsevol lloc on m’hagi sentit bé.
El cert és que he viscut a altres indrets (com ara San José, Lisboa o Palma) i viatjat molt… però em sent tant d’ací! Em sent, indefectiblement i profunda, pertànyer a València. És curiós, com enyore, estime i gaudisc la meua gent, la meua llengua, la meua cuina, les meues muntanyes, els carrers, els costums… com m’hi reconec, m’acoble, em trene…malgrat tot. Malgrat moltes, tantes coses…
Una entre tantes que estima València amb un desperat dolor….
és eixe immens capoll on es van generar les metamorfosis decisives de la infantesa i de l’adolescència.