Però hi ha un altre concepte de l'”altre” que es refereix a aquells artistes inclassificables que, dins la modernitat occidental, han nedat contracorrent. Qualificats com a rars, singulars, heterodoxos, subversius, sovint han quedat oblidats o silenciats i alguns han estat rescatats post-mortem. Entre les causes de la seva “raresa” hi ha el gènere: dones que creaven (i creen) fora de les normes, dins un món essencialment masculí o dissenyat per homes, amb repertoris molt personals i amb una obra dispersa o incompleta, que cal cercar amb fonts documentals alternatives.
Una categoria molt propera a la “raresa” (en tant que singularitat o que no segueix el cànnon) seria la d’art brut o marginal, terme definit per Jean Dubuffet per descriure les creacions artístiques al marge de l’ortodòxia i, més concretament, l’art fet pels malalts psiquiàtrics, tot i que el terme s’ha ampliat a altres esferes: artistes autodidactes, marginats o inadaptats, persones amb discapacitats, però també es pot entendre l’art dels infants o dels ancians, o un art popular i “primitiu” (en contraposició a l’art culte), o de classes socials desfavorides, minories ètniques o col·lectius discriminats.
Hi ha diverses col·leccions d’art brut, com la Col·lecció d’Art Brut de Laussanne, la Col·lecció Naemi (National Art Exhibitions of the Mentally Ill) o el Museu d’Art Brut de Barcelona, entre d’altres, i cada cop hi ha més exposicions amb propostes plàstiques i visuals als marges que interessen un públic creixent, com hem explicat altres cops dins aquest blog. En moltes ocasions, la raó del gènere se suma a altres raons de marginalitat i fa que les artistes siguin doblement excloses.