SINGAPUR, MALÀISIA i la illa de BORNEO 2017

SINGAPUR I MALÀISIA

Singapur

Escrit per Diana Vizán i il·lustrat per Eugeni Capella i Diana Vizán

14 de febrer, Salou. La primera cita de la meva vida amb Àsia: Singapur i Malàisia

Demà emprenc una nova aventura amb l’Eugeni, la meva parella. Viatgem junts a Malàisia. Seran uns vint dies, la major part dels quals els passarem a la natura, a parcs naturals: bosc i selva. I aquest cop ens acompanya el Luisito, un ornitòleg de Madrid, amic de l’Eugeni, del qual tothom que ha viatjat amb ell diu que és molt bon company de viatge.

Ens esperen molts ocells i també altres animals. Potser serà el primer cop que vegi monos en llibertat. Seran tan simpàtics com els recordo quan els veia de petita al zoo de Barcelona?

I serà la primera vegada que estigui a la selva. Hi haurà molts mosquits? M’atacaran les sangoneres? L’Eugeni, que té un humor negre, m’ha explicat unes quantes històries desagradables amb les sangoneres com a protagonistes. Suposo que es diverteix espantant-me. Tot i això, confio que la meva experiència sigui com la de la meva amiga Sonia que va passejat per la selva de Malàisia amb tranquil·litat, sense trobar aquest bitxo desagradable ni cap altre. Espero que no em passi com al meu amic Pau, que sí que li van xuclar la sang, tot i que em va confessar que anava sense cap mena de protecció i en època de pluges. Per sort, nosaltres, hi serem durant l’estació més seca i portarem tot tipus de protectors.

Aquesta vegada ja sé com és viatjar amb la meva parella, així que tindré a mà aigua, nous i barretes energètiques.

Potser us sorprendrà que, tot i que l’Eugeni em considera una coqueta – es va indignar que em fes la pedicura ahir- només porto una maleta petita que cap a la cabina de l’avió. Res de facturar i carregar un munt de bosses.

He llegit poc sobre Malàisia per què quan viatjo, m’agrada sorprendre’m. Si ja saps tot el que et trobaràs amb anterioritat, quina gràcia té?

De Singapur, com que hi serem poques hores, he llegit el que diu la guia i he parlat amb la Natàlia, una noia de Reus que hi ha viscut uns quants anys. Espero triar bé el poc que podré veure. No visitaré el «megahotel» que té una piscina immensa dalt de tot ni els centres comercials espectaculars. Perdoneu, no li trobo la gràcia. Prefereixo qualsevol indret natural, per senzill que sigui, que les sofisticades construccions artificials. Així que he triat passejar pel jardí botànic, on hi ha la col·lecció d’orquídies – la meva flor favorita- més gran del món, i fer un recorregut per les copes dels arbres.

M’encanta tornar a viatjar amb l’Eugeni, tot i que sé que no m’ho posarà fàcil. Per sort, m’agraden els reptes.

Per això, em deixaré portar per un món molt diferent al meu. Vull gaudir i aprendre. M’agrada viatjar amb el cor, els ulls i tots els sentits oberts de bat a bat. Sóc una city girl europea que tinc una cita amb Àsia per primera vegada. M’agradarà?

15 de febrer, Barcelona i Londres. D’aeroport en aeroport: ens agrada volar

Ens aixequen abans de les set, més o menys a la mateixa hora que quan anem a treballar. Hem dormit poc per què ahir vam deixar l’equipatge i la casa en ordre. Ens dutxem i el Luisito puja a esmorzar amb nosaltres. Esmorzem en un tres i no res suc de taronja natural, cafè, llet amb cacau, pa amb formatge… Després, marxem amb la furgoneta del Luisito fins a Roda de Barà. Allí l’aparquem i el Jaume, un molt bon amic, ens porta fins a l’aeroport del Prat. Ens entretenim i arribem dels últims a embarcar, just a temps.

El vol fins a Londres és molt plàcid. Arribem a la terminal tres de l’aeroport de Heathrow cap al migdia. Em sorprèn trobar-me un piano a un racó del passadís, tot i que no és el primer cop. Què hi fa aquí? El pot tocar qui vulgui? Investigo per Internet i es veu que hi ha pianos a altres aeroports i estacions del món. Això sí, no aconsegueixo saber-ne el motiu ni de qui ha estat aquesta idea artística que m’encanta. Si algú ho sabeu, si us plau, m’ho expliqueu.

Heathrow és un dels aeroports més importants del món i ofereix tot tipus de serveis. Dinem malament i car: chips and fish en una cadena impersonal. Després ens connectem i descansem durant les cinc hores d’espera fins que a les set de la tarda agafem el vol cap a Singapur, on arribarem demà a les quatre de la tarda. A la zona d’embarcament, una dona ens fa una enquesta sobre l’aeroport. El valorem positivament i li pregunto pel piano i em diu que el pot tocar qui vulgui. Abans de pujar a l’avió, l’Eugeni, que ha passat bona estona dormint estirat en un còmode sofà, ens explica que, de manera excepcional, com que volem d’un continent a un altre, durant el viatge només tindrem unes tres hores de nit. Em sento feliç.

16 de febrer, Singapur: la modernitat gegantina de coloraina

Arribem a Singapur cap a les quatre de la tarda. Agafem metro, on tothom va mirant el mòbil com es veu que passa a qualsevol ciutat del planeta. Em pregunto: la majoria d’éssers humans ja no sabem prescindir d’aquest aparell electrònic? Em fa gràcia observar la gent: els trets físics, com van vestits, etc. Són, com a Catalunya, de totes les maneres: més o menys prims, més o menys elegants… En general, m’han semblat més baixets que nosaltres i que somriuen més, potser perquè el budisme és la religió majoritària.

Quan sortim al carrer, notem la calor. El Luisito és qui la suporta pitjor dels tres. De seguida, arribem a casa de la Cherlin, una molt bona amiga de la família de l’Eugeni, ubicada a una zona rica de la ciutat. Deixem l’equipatge a l’habitació on dormirem i marxem a voltar per la ciutat amb cotxe. En poc temps, la Cherlin i el seu marit ens fan un recorregut per la zona comercial i financera de la ciutat, el més conegut de Singapur: els grans centres comercials, els hotels de luxe, els monuments en memòria de la guerra mundial, el Parlament, la residència del president del país, l’Ajuntament… Hi ha molts edificis de moltes plantes il·luminats amb llums de colors.

Parem a sopar a un restaurant on la Cherlin anava sovint de petita. No hi ha cap estranger per la zona. Mengem molt bé, fent servir dos bastonets xinesos, com fan ells. Se’n fa una mica difícil. Ens serveixen un munt de plats que quan ens els han portat pensàvem que no ens els podríem acabar i no deixem ni les restes. El que més m’agrada són unes boletes de tofu fetes amb ou. La textura, les olors, els colors, les formes i el sabor fan que el menjar asiàtic sigui molt diferent al nostre. En general, sembla més lleuger. Potser perquè no fem servir les salses picants que ens serveixen a banda.

Un cop hem sopat, la Cherlin i el seu home marxen i ens deixen en la zona del riu, la més fotografiada de la ciutat. Per aquí es veuen més estrangers, tot i que és de nit i no hi ha gaire gent. Nosaltres passegem pel passeig que segueix el riu i ens fem les típiques fotos. Singapur ens sembla molt segur i molt net. No veiem ni un policia ni sentim sirenes ni cap soroll que destorbi la pau.

Al cap de tres quars d’hora, ens tornem a trobar amb la Cherlin i el seu marit de nou i anem cap a casa seva a dormir, que se’ns ha fet l’una de la nit. Pel camí de tornada, ens expliquen que només hi ha un 4% d’atur i que l’habitatge és molt car. Per això, la majoria d’edificis de moltes plantes on hi viu molta gent estan subvencionats pel govern.

Singapur sembla una illa de seguretat enmig d’un món convuls.

17 de febrer, Singapur-Malàisia. Un dia amb una pita és un bon dia, excepte si els xinesos són de festa

Ens aixequem molt aviat: cap a dos quarts de sis del matí. Hem dormit molt poc. Estem cansats i amb són. Malgrat tot, volem aprofitar les poques hores que serem a Singapur.

Anem caminant fins al jardí botànic, que està molt a prop de la casa de la Cherlin i arribem cap a dos quarts de set.

Només entrar-hi, veiem una vintena de persones fent ioga i molta altra gent, de totes les edats, fent esport pels jardins. Quan encara brilla la lluna al cel, aquest parc immens és un recés de pau saludable enmig d’una ciutat que m’imagino en ple frenesí quan es faci de dia.

Quan encara està fosc, l’Eugeni i el Luisito miren ocells a prop d’un llac, on hi ha tortugues i un cigne negre molt bonic. Jo passejo i els hi trobo la primera mina que està caminant pel terra. Abans, ells n’havien vist una volant.

Més tard passegem pels circuits del parc i trobem altres ocells. Parlem també amb una parella de Singapur, que a ell li agrada fotografiar aus. Més tard, ens els tornem a trobar, acompanyats d’un altre amic fotògraf, mirant una pita, un ocell bonic i difícil de veure. L’Eugeni i el Luisito el veuen. Just quan anava a mirar-lo jo, vola. Em conformo amb veure una bona fotografia que acaba de fer-li el fotògraf amic de la parella, que m’explica que ha estat de vacances a Andorra i li va agradar molt. Llavors, l’Eugeni ens diu una frase que va llegir una vegada a un report d’un ornitòleg i li va agradar molt: “un dia amb pita és un bon dia”.

Contents, ens anem a la zona del jardí dedicada a les orquídies. Gaudeixo molt veient tota mena d’aquestes flors tan boniques. És la meva flor favorita! Una predilecció que he heretat de la meva mare, que en té a casa de precioses. També veiem volant dalt del cel una àliga marina, que fa feliços l’Eugeni i el Luisito, i que jo trobo molt maca.

Després dinem uns arrossos a un bar on no hi ha cap estranger. En acabar, caminem força estona fins arribar a un circuit aeri – un passeig per les copes dels arbres, segons deia la guia- força espectacular. Travessem un pont de fusta a molts metres d’alçada. Fa impressió mirar cap a baix!

Després agafem el metro fins arribar a casa de la Cherlin. Recollim l’equipatge i ens acomiadem dels amfitrions, als quals agraïm molt l’amabilitat i la generositat amb què ens han tractat.

Llavors, emprenem rumb amb autobús cap a la frontera. L’Eugeni ha llegit als reports dels ornitòlegs que en unes tres hores s’arriba de manera senzilla i ràpida des de Singapur fins a Panti, on hi ha el primer bosc de Malàisia que visitarem. En canvi, la Natàlia, la noia de Reus que ha viscut a Singapur, em va dir que es tardava força més i que era una mica caòtic creuar així la frontera.

Una mica caòtic? Travessar la frontera de Singapur fins a Malàisia és tota una aventura! Per unes hores, em vaig sentir més a prop que mai dels refugiats que travessen les fronteres d’Europa. Potser exagero, ja que les autoritats de Singapur i de Malàisia ens van tractar molt bé. Això sí, és una organització desastrosa.

Arribem amb un bus a la frontera amb Malàisia i anem cap al control de seguretat. Ens posem a una de les quaranta cues, o potser més, que hi ha. Som unes mil persones esperant. Li pregunto a un home simpàtic si cada dia és així i em diu que més o menys, tot i que depèn del funcionari que faci el control uns dies és més ràpid o més lent. Ens pregunta d’on som i en dir-li ens fa bromes sobre el Madrid i el Barça. Passem una hora fent cua. De tant en tant, se senten crits -que en un primer moment m’espanten- per què algú es vol colar.

Quan arribem al control un home jove amb un somriure ens demana el passaport amb molta amabilitat i ens deixa passar de seguida. Llavors, ens dirigim cap a la zona on paren els busos. I el miler de persones tornem a fer diferents cues. La gent va pujant als busos, que arriben cada deu minuts, més o menys. Nosaltres, tot i que una dona que s’espera amb la seva filla petita diu que el nostre bus tardarà un quart d’hora, marxem una hora després. Mentre esperem, l’Eugeni i jo desesperem i el Luisito està tan tranquil. S’està fent tard i encara hem de travessar el control de seguretat de Malàisia i fer transbord per arribar fins a Kota Tinggi. Per sort, pugem al primer bus que arriba a la nostra cua. S’ha fet fosc. Són més de les nou de la nit. Deixem enrere una multitud de persones esperant sortir d’allà. Pel camí, veiem molta gent caminant pel costat de la carretera. Suposem que s’han cansat d’esperar i han decidit creuar la frontera a peu, tot i que hi ha un bon tros. El més increïble és que milers de persones es troben cada dia amb aquest caos, ja que han de creuar la frontera per anar a treballar.

Arribem a la frontera de Malàisia i passem el control de seguretat en cinc minuts. La dona que ens atén, vestida amb un vel negre que li tapa la cara i les espatlles, és simpàtica, tot i que no somriu. Un cop travessem el control, ens anem a buscar a l’estació d’autobusos, que està allà mateix, el bus cap a Kota Tinggi. Mentre esperem que l’Eugeni tregui diners d’un caixer, se’ns apropa un home que sembla drogoaddicte. No li fen cas i al cap d’una estona, marxa. Malàisia sembla més pobre i insegura que Singapur.

Després, busquem on para el bus cap a Kota Tinggi i no trobem la parada. Preguntem a diversos policies i altra gent i tothom ens diu que no ho saben o ens donen indicacions contradictòries. Això a Singapur és impensable! Després de sentir-me durant una estona com un hàmster dins d’una gàbia donant voltes o en una novel·la de Kafka, trobem el que sembla ser la parada del bus. Hi ha força gent fent cua. Ens asseguren que som al lloc on arriba el bus cap a Kota Tinggi, tot i que hauria d’haver arribat a les nou i són les deu. Mentre esperem, compro un paquet de galetes per què se’ns ha fet l’hora de sopar anant d’aquí cap a allà i tenim gana. De sobte, sentim crits, que provenen d’un grup de joves que es barallen. Ens allunyen de la baralla per si de cas i en pocs minuts torna la calma. Cap a les deu i quart, arriba el bus i tothom hi vol pujar, tot i que és evident que no hi haurà lloc per tothom. Estic atenta i quan arriba el bus em situo de les primeres, no sé si gràcies a la meva gran experiència en transport públic o a l’instint de supervivència. Com que veig que l’Eugeni i el Luisito es queden enrere els hi prego, senyalant-los, a uns homes que tinc darrera: “Please, he is my husband” i els deixen passar. Pugem dels primers a l’autobús.

Per sort, aconseguim seient, tot i que moltíssima gent va de peu. Tardem unes quatre hores i mitja per fer un recorregut de mitja hora. Per sortir de l’estació, estem tres hores i mitja! Mirem per la finestra i veiem l’embús més gran que hem vist mai. Cotxes per tot arreu aturats. Només es mouen en la direcció contrària a la nostra. De tant en tant, algun viatger pica al timbre, que sona com un ring de telèfon molt fort, i després de parlar a crits per què el senti el conductor i l’obri les portes, baixa. Estem atònits! No donem crèdit al que està passant. Pregunto a un noi si això passa sovint i em diu que és molt excepcional. M’explica que el motiu de l’embús és que milers de xinesos es desplacen a una festa dins de la celebració de l’any xinès.

Quan, per fi, arribem a l’estació d’autobusos de Kota Tinggi són quasi les dues de la matinada. Hi ha molts locals oberts, cotxes i motos circulant i força gent. Ningú diria que és tan de nit. L’Eugeni em mostra dos hotels propers per tal que triï el que em sembli millor. En trio un i quan entrem a la recepció em sorprèn trobar fent la reserva a una família amb un nen d’uns dos anyets, que corre per la sala, despert com si fossin les dues del migdia. Molt cansats, nosaltres ens anem a dormir sense sopar. Sort que hem menjat unes nous i unes galetes durant el viatge! El Luisito marxa a sopar a un restaurant local que hem vist de camí cap a l’hotel.

El més sorprenent de tot el que ens ha passat avui és que en cap de les situacions caòtiques que hem viscut ningú s’ha queixat. Nosaltres, portats per l’ambient general, també hem acceptat el que passava. Paciència o servitud?

Malàisia Peninsular

Escrit per Diana Vizán i il·lustrat per Eugeni Capella i Diana Vizán

18 de febrer, Kota Tinggi. L’Eugeni es fa gran

Ens aixequem cap a les dotze, quan el normal seria aixecar-nos a les cinc de la matinada per anar a veure ocells. “Amor, em faig gran”, em diu l’Eugeni. La realitat és que, esgotats per l’odissea d’ahir, necessitàvem dormir. Comprem una targeta de telèfon de Malàisia i anem a dinar al restaurant de l’hotel. Som els únics comensals i dinem, amb molta tranquil·litat, arròs amb diferents ingredients i un ou ferrat. Tot està força bo.

Després, cap a tres quarts de dues, l’Eugeni i el Luisito marxen cap al Gunung Panti Forest Reseve i tornen cap a les set i mitja. Han anat amb bus i han tornat a dit. Estan convençuts que els han cobrat més del compte pels tiquets del bus. L’Eugeni ha bimbat (és la paraula que fan servir els ornitòlegs per dir que han vist un ocell per primer cop) 5 ocells, entre ells un Crimson-breasted flowerpecker: gris amb la panxeta groga i taronja i una taca vermella al cap. També han vist uns quants monos penjats pels arbres.

Mentre ells són fora, descanso – tot i que de tant en tant m’interromp una oració que prové d’una mesquita i se sent per tota la ciutat a través d’un megàfon -, parlo amb la família i els amics, escric el blog i miro les notícies per Internet. Em sorprèn la sentència del cas Noos. Me n’adono també que totes les treballadores de l’hotel porten un vel negre que els deixa la cara al descobert i vesteixen molt tapades, tot i que fa molta calor. A Malàisia l’Islam és la religió predominant.

Quan ells arriben, anem a sopar menjar local a un restaurant on no hi ha cap estranger. És curiós, ja és el tercer cop que menjo muscles, que aquí són de color verd. En acabar, l’Eugeni em porta a una bakery – una cafeteria amb dolços – d’estil occidental que creu que m’agradarà. I així és. Compro uns brioixos amb xocolata per dins, que estan molt bons.

Quan l’Eugeni i el Luisito acaben d’apuntar els ocells que han vist a la tarda i de repassar els que veuran demà, ens anem a dormir.

19 de febrer, Kota Tinggi. Un massatge tailandès em salva de l’avorriment

L’Eugeni i el Luisito marxen a les cinc del matí per segon dia consecutiu al bosc de Panti i tornen cap a les vuit del vespre, decebuts perquè no han vist el Rail-babbler, un ocell que diuen els experts que és molt fàcil de veure en aquest lloc. Això sí han vist algun esquirol, monos i una serp.

Jo m’aixeco cap a les onze, em dutxo i marxo a esmorzar-dinar a la bakery que vaig veure ahir, que es troba a uns cinc minuts caminant des de l’hotel. Sento dir-ho, kota Tinggi és una ciutat lletja, que no té res que mereixi la pena visitar. Menjo una hamburguesa de pollastre feta d’una manera curiosa: amb truita, formatge, enciam, tomàquet, ceba i cogombre i acompanyada de patates fregides, tallades com últimament està de moda per Catalunya: deixant un tros de pell. «Quin cuiner més modern!», penso. De postres, em menjo un dels brioixos de xocolata que vaig comprar ahir i per veure, aigua d’ampolla.

Quan acabo de dinar torno cap a l’hotel i vaig a fer-me un massatge tailandès, un dels serveis que ofereixen. Quan vaig estar de viatge a Nova Zelanda i Hawaii no vaig tenir l’oportunitat de fer-me cap massatge i em va quedar pendent pel proper viatge. Així que aprofito l’oportunitat. Els preus amb la moneda de Malàisia, el ringgit, cal dividir-los entre quatre i mig per passar-los a euros. I, en general tot resulta força més barat que a Catalunya. Un massatge de dues hores amb olis aromàtics costa 158 ringgits, és a dir, uns 35 euros. Quan entro a la sala de seguida em surt a rebre l’Anita. Durant el massatge m’explica que és budista per què la seva mare era tailandesa. Somriu i és molt amable. Encerta els punts que em fan mal. Té bones mans, tot i que prefereixo les de la Núria, la meva fisioterapeuta i amiga. En la meva opinió, en general, els budistes són més simpàtics que els musulmans. A la sortida, un home que s’espera fora de la sala em pregunta si treballo com a massatgista i m’ofereix diners. Li dic que no molt seriosa i marxo cap a l’habitació.

Quan arriben ells, els hi explico l’anècdota i tots tres malpensem de l’hotel. Ens anem a sopar a un restaurant local, on el menjar és força bo i variat.

20 de febrer, Kota Tinggi. L’Eugeni es fa humà

Ens aixequem a les cinc, esmorzem uns mangos i unes galetes i baixem a les cinc i mitja, l’hora que hem quedat amb el taxi -el mateix que ahir- que ens porta al bosc Panti.

El conductor és hindú i molt simpàtic. Parla anglès perfectament. Ahir els va explicar que havia viscut a Singapur i que va marxar d’allà perquè la majoria de gent està obsessionada amb guanyar molts diners. Ara és més feliç. Ens cobra 30 ringgis (uns 6 euros) per un viatge que dura mitja hora i quedem que ens vindrà a buscar a les set i quart.

El taxi ens deixa a l’entrada del bosc. Caminem uns metres fins arribar a una tanca, que ahir ja van saltar l’Eugeni i el Luisito. La saltem els tres i el Luisito es torç el turmell. Tot i que li costa caminar, decideix continuar. Va a poc a poc i necessita estar-se assegut força estona. Cada cop té més inflat el turmell i cap a les deu decideix abandonar, una mica enfadat perquè no es vol perdre cap ocell. Us he de confessar que en aquest moment, el meu amor m’ha sorprès molt gratament. No m’ha donat temps a dir res i s’ha ofert a acompanyar-lo fins a la carretera i portar-li el trípode per tal que no anés carregat coixejant, ha trucat al taxista per què el vingui a buscar i l’ha dit que li enviï un whasap quan arribi a l’hotel per dir-nos com es troba. Els que com jo heu viatjat amb ell us quedareu bocabadats. L’Eugeni s’ha fet humà!

Nosaltres continuem buscant ocells, excepte una horeta que passem tranquil·lament esperant que pari de ploure dins d’un refugi, on jo no hi volia anar per què la passarel·la per accedir-hi està tota destarotada i perquè està envoltat d’aigua bruta. De miracle, entrem i sortim de l’aixopluc sense caure a l’aigua.

Passem les dotze hores al bosc, menjant dues barretes energètiques i nous i bevent aigua. Malgrat tot, vull tornar demà. La natura em relaxa i m’agrada molt. L’Eugeni fa un bimbo. Es tracta d’un ocell espectacular per gran i per un cant molt fort: el Rhinoceros Hornbill, que té un doble bec taronja espectacular. Jo el veig a simple vista. També veiem papallones, sargantanes, formigues gegants i uns quants ocells de colors cridaners. Pel camí, també coincidim amb un grup poc nombrós d’ornitòlegs acompanyats d’un guia de Singapur. Parlem una estoneta amb ells i quan diem que som de Barcelona ens diuen que són catalans i no espanyols. Ja ens ha passat això algun cop més durant aquest viatge. Sembla que en aquesta zona del món, tan lluny de casa nostra, saben del nostre conflicte amb l’estat espanyol i ens comprenen.

Quan estem a punt de marxar, me n’adono que l’Eugeni té sang al pantaló. Una sangonera l’ha atacat a la cama esquerra. Suposem que l’atac ha estat en un moment que s’ha endinsat fora de pista. Per sort, tot i l’espectacularitat de la ferida, es troba bé i la cama no li fa mal.

Mentre esperem que arribi el taxi, veig uns quants monos macats dalt dels arbres i creuant la carretera. Pensava que no els veuria avui, així que m’alegren el dia, que ha estat una mica accidentat. Semblen ancians amb cabells blancs. Impressionen! A l’hora convinguda, arriba el taxi i marxem cap a l’hotel.

Saludem al Luisito, que ja es troba millor, i anem a sopar a un restaurant molt proper recomanat per la recepcionista, que ens agrada molt. Fan una crema de bolets, boníssima.

Quan acabem, ens anem a dormir per què som les deu de la nit passades i ens d’aixecar a les cinc. Esperem que demà al bosc sigui millor que avui.

21 de febrer, Kota Tinggi. Conec l’enemic.

Ens aixequem a les cinc, esmorzem unes quantes nous i una barreta de musli i a les cinc i mitja pugem al cotxe del nostre amic taxista que ens porta fins al bosc de Panti. Pel camí, ens explica que, de tant en tant, algun elefant creua la carretera posant en perill als conductors.

Quan arribem al bosc encara és de nit i busquem mussols sense èxit. Quan es fa de dia veiem picots, que amb les crestes i els forts colors (vermells, taronges, grocs…) són molt bonics; corbs; lloros, i altres ocells petits de molts colors. També veiem unes petjades i uns excrements molt grans enmig de la pista que no sabem a quin animal poden pertànyer: elefant? lleopard? búfal?

Surt el sol i fa molt bon dia. De sobte, sentim un Rail-babbler, l’ocell que l’Eugeni té més interès en veure en aquest bosc. Ell i el Luisito s’endinsen pel bosc a buscar-lo, però no el troben. Sí veuen unes quantes sangoneres, que aconsegueixen esquivar. Quan tornem a la pista, veiem un esquirol i ens aturem una estoneta per esmorzar. Quan estic asseguda, de sobte em veig una sangonera al mitjó, que el Luisito fa fora de seguida i, per sort, no m’arriba a fer res. No sé com ha arribat fins aquí perquè no he sortit en cap moment de la pista, que és ampla i segura. Què hi farem! Ara ja sé com és l’enemic!

Continuem caminant i veiem a la pista un centpeus, el més gran que n’he vist mai, i li fem fotos. Al cap d’una estona, fotografiem també un llangardaix que trobem a una branca d’un arbre. Més tard, veiem cinc Chestnut-rumped babbler. Un es queda quiet i l’hem vist i fotografiat durant una bona estona.

Més tard, es posa a ploure i ens refugiem al mateix aixopluc d’ahir, de difícil accés. M’enfado molt amb l’Eugeni. Li retrec que és un imprudent i que me’n torno a Salou. Mentre plou, accepto la situació – Quin remei!- i em tranquil·litzo. Ara entenc perquè selva en anglès es diu rain forest. De la mateixa manera que cada diumenge rego les plantes a casa, els núvols reguen sovint aquest jardí immens. Mentre miro la pluja, imagino que tots els ocells en lloc de mullar-se, venen a refugiar-se amb nosaltres i fem tots els bimbos.

Quan deixa de ploure, reprenem la marxa i veiem diversos ocells. També tornem a sentir al Rail-babbler. Aquest cop som l’Eugeni i jo qui ens endinsem en la selva. Tampoc el veiem. Caminem una mica més i el tornem a sentir. Aquesta vegada van a buscar-lo l’Eugeni i el Luisito i tampoc el troben. Fa ràbia quan tens l’ocell tan a prop i no el veus. Com ha dit l’Eugeni, l’hem olorat. L’hem sentit quatre cops i tres vegades l’hem buscat. És difícil veure’l – tot i que se suposa que aquí és el millor lloc del món per trobar-lo – perquè té un cant que es difon pel bosc i no es pot saber d’on prové amb exactitud.

A les set i quart, ens ve a buscar el nostre amic taxista. Durant el trajecte, ens diu que li agradaria anar de vacances a Barcelona, però que és molt car i no s’ho pot permetre. També ens comenta que li agrada molt Messi i la manera de jugar del Barça. Abans de deixar-nos, li demanem que ens recomani un restaurant i ens suggereix un xinès molt proper de l’hotel.

Quan arribem a l’habitació, l’Eugeni se n’adona que té una sangonera al peu esquerre, que ha engreixat força amb la seva sang. Es dutxa i quan torna a l’habitació veu dues sangoneres arrastrant-se per l’habitació, que suposa que han sortit de l’altra sabata, que també està tacada de sang, i llavors se n’adona que l’han picat als dos peus, tot i que al dret no li ha sortit sang. Llença al vàter les tres sangoneres i per més cops que tira de la cadena no marxen, es queden enganxades. Finalment, les mata amb unes pinces i desapareixen totes. Superat l’incident, em dutxo i marxem a sopar al restaurant xinès recomanat. Mengem unes gambes i peix, acompanyats d’arròs. El menjar està força bo i és una mica car. Això sí, un gat rondava pel local i a l’Eugeni i a mi no ens ha fet gens ni mica de gràcia.

Avui ha estat el darrer dia dels quatre que hem visitat el bosc de Panti. El primer contacte amb la selva m’ha agradat: no m’ha picat cap bitxo i he gaudit molt dels animals, de la tranquil·litat de la natura i d’una fauna, un paisatge i una sonoritat – se senten constantment sorolls dels molts animals que l’habiten – que desconeixia fins ara. Per cert, també he descobert que sóc molt bona identificant ocells. Demà marxem cap a Fraser’s Hill.

22 de febrer, Kota Tinggi-Fraser’s Hill. La maledicció del mussol

Ens aixequem a les cinc i mitja i deixem l’hotel a les sis. El Luisito ja es troba molt millor del peu. El nostre amic taxista ens porta a l’aeroport i de camí, fem parada a una zona turística i residencial de luxe amb un camp de golf. No ens hem fet rics de cop – tot i que com que l’euro és més fort que la moneda de Malàisia, una mica sí tenim aquesta sensació- sinó que busquem un mussol. L’Eugeni ha parlat amb els responsables del complex turístic i ens acompanyen a buscar l’ocell amb el típic cotxet elèctric que trasllada als golfistes. Ens diuen que n’hi ha quatre. Mirem arbres a uns quants llocs i no els trobem. Llavors, baixem del cotxet i rastregem una altra zona on ens diuen que és probable que hi siguin. El Luisito troba una àliga petita que veiem tots. Jo pregunto pel mussols a un treballador que escombra. Em diu que els ha vist fa dues hores i corro a avisar al meu amor. Ens ensenya al seu mòbil una foto del mussol que busquem feta aquest matí. Li demanem que ens acompanyi fins l’arbre on els ha vist i ho fa, tot i que insisteix que poc després de fotografiar-los han volat no sap on. No els trobem. Al cap d’uns minuts, hem de marxar a agafar l’avió que ens aproparà a Fraser’s Hill i ens quedem sense veure la família de mussols (pare, mare i dos fills). Quina peneta!

El nostre amic taxista, que s’ha divertit buscant els mussols amb nosaltres i que m’ha demanat una selfie, ens porta fins a l’aeroport. Li paguem i ens acomiadem.

Tenim temps d’esmorzar a una cafeteria propera, abans d’agafar l’avió fins a Kuala Lumpur, la capital de Malàisia. Em demano un pastís portuguès que apareix a la carta i m’encanta. És igual que els que vaig menjar a Lisboa, a Belem. Com és que serveixen pastissos portuguesos a Malàisia no ho sé. El cas és que el gaudeixo molt.

Quan hi arribem fem servir Uber per primer cop en la nostra vida, ja que els germanets de l’Eugeni ens ho han aconsellat perquè funciona millor que els taxis i és més barat. Mentre recollim les maletes que l’Eugeni i el Luisito han facturat, el meu amor demana per Internet el cotxe i de seguida ens ve a buscar i marxem cap a Fraser’s Hill. Pel camí, dinem. El conductor parla anglès molt bé i és simpàtic. El paisatge ha millorat molt: de la ciutat gens bonica hem passat a la muntanya, imponent.

Al darrer tram del trajecte, agafem una carretera estreta que és d’un carril únic. Es veu que antigament només hi havia una carretera i encara es veu el senyal que indica horari de pujada i de baixada. Ara ja hi ha dues carreteres, la vella i la nova. Una és de pujada i l’altra, de baixada.

Quan arribem a l’hotel ens acomiadem del conductor i pugem a l’habitació. La guia diu que és el millor allotjament de la zona qualitat-preu i així és. Senzill, amb encant i bé de preu. Tot i que m’agrada força, només podrem fer dues de les quatre nits que passarem a Fraser’s Hill, ja que els altres dies està ple per què el 25 i 26 de febrer fan una marató d’ocells que la guia diu que es fa al maig o al juny, així que potser enguany l’han avançat. Consisteix en trobar el màxim nombre d’espècies d’ocells durant vint-i-tres hores. Penso que pot ser emocionant participar-hi i animo al meu amor i al Luisito a formar equip amb mi. No volen. Prefereixen mirar ocells amb tranquil·litat. Llavors, deixem l’equipatge i ens anem a buscar allotjament per dues nits més. Quan el trobem, els ornitòlegs marxen a veure ocells i jo em vaig a mirar restaurants per sopar. El de l’hotel on estem allotjats és el que m’agrada més, tot i que és una mica més car que la resta. Estic de sort, ja que avui em toca a triar a mi on sopem i ja ho tinc clar. Al costat de l’hotel trobo monos passejant pels arbres i per les voreres. Un està força estona al meu costat. Em semblen molt divertits! Fraser’s Hill és un indret de muntanya preciós i fa menys calor i és molt més tranquil que les ciutats que hem vist fins ara. Després de fer un tomb, marxo cap a l’habitació a descansar.

A les vuit arriben ells i ens anem a sopar al restaurant de l’hotel, que ens agrada força, tot i que de postres triem fruita tropical i ens porten unes peces de síndria, poma i taronja.

En acabar, anem a dormir que els xics demà matinen. Jo em quedaré al llit fins a l’hora d’esmorzar. Em trobaré amb ells per dinar.

23 de febrer, Fraser’s Hill. Mirant ocells com a l’òpera

M’aixeco a les vuit i mitja per anar a esmorzar a les nou. L’Eugeni i el Luisito han marxat a les sis i mitja a veure ocells. Quan estic a punt de sortir per la porta, l’Eugeni arriba. Així que esmorzem tots tres junts. El cafè amb llet és dolent. Com enyoro els bons cafès de Catalunya, com el del Coffee Break, o d’Itàlia! A més de síndria, pa torrat amb mantega i melmelada, ens ofereixen tres tipus diferents d’un esmorzar complert. Triem el Western, un plat anglès: dues llonganisses petites, truita, mongetes i un tomàquet. Li dono la meitat del meu esmorzar a l’Eugeni, que diu que no dinarà. No em vull posar com una vaqueta i prefereixo fer totes les menjades.

En acabar, ens anem a la botiga del Durai, un guia d’ocells local, que ven de tot, a més d’organitzar sortides ornitològiques. Xarrem durant força estona amb ell. És molt simpàtic, riu molt i li proporciona informació valuosa a l’Eugeni.

Després, els nois marxen a veure ocells amb una parella de kuala Lumpur – també birdwatchers (una paraula anglesa que es tradueix literalment com a observadors d’aus) – i jo em quedo a l’hotel descansant, ja que on estem no és ben bé un poble, sinó una zona d’allotjaments turístics i serveis, sense res interessant per visitar. A més ja ho he vist tot: ajuntament, correus, la policia, els bombers, el metge…

He quedat a les dues amb ells, així que a la una baixo a dinar una cremeta de bolets al restaurant de l’hotel i al cap de no res arriben l’Eugeni i el Luisito. No dinen per què diuen que han esmorzat molt i volen aprofitar el temps.

Llavors, el Luisito es queda descansant i nosaltres dos marxem a veure ocells. Anem a un lloc concret on el Durai ens ha dit que cap a les cinc de la tarda es pot veure la Malaysian Partridge, una perdiu molt bonica amb tons blaus i taronges. Comencem a pujar per la carretera que ens porta a l’indret desitjat i a mig camí veiem el Ferruginous Flycatcher, un papamosques marronet que és bimbo. De sobte, passen amb cotxe la parella de birdwatchers de Kuala Lumpur i insisteixen que ens porten dalt. Tot i que preferim caminar, acceptem.

Dalt, em sento com si estigués a l’opera. Som al camp, tot just on comença una zona d’allotjaments turístics. La Lily i el seu home, que van vestits de camuflatge, seuen al davant. Ella, sobre una cadira plegable i ell sobre una pedra. Al darrera seiem el meu amor i jo sobre dues pedres, molt còmodes. Estem just al marge d’una carretera asfaltada i a l’altra banda, a uns sis metres, en un clariana de grava, abans que comenci el bosc espès, van apareixent ocells i esquirols. Els quatre els veiem amb els prismàtics perfectament i ells tres també els fan fotos amb les càmeres. Tinc la sensació d’estar a l’òpera – pels binocles – o al teatre. Primer veiem dos Malayan Laughingthrush, un ocell amb tons marrons, verds i blaus i un anell blanc al voltant de l’ull, i després dos Chestnut-capped, amb el mateix ull que l’altre, però amb un antifaç negre, el bec taronja i de color gris amb una mica de blanc a l’ala. Tots dos ocells són molt bonics i força grans. Són els teloners.

L’espectacle arriba al súmmum quan apareix la banda principal, formada per quatre perdius i dos esquirols que acompanyen a les estrelles de l’espectacle principal, que dura uns cinc minuts. Tots tres en fan bones fotos. De fons, se sent cantar a una coral. Les veus provenen d’una església propera. Quan les perdius s’endinsen en el bosc, comença a ploure amb força i marxem. L’Eugeni em retreu, en broma, que l’he fallat per segona vegada – l’ha primera va ser a Nova Zelanda quan em va deixar de responsable d’una zona on podia arribar un pingüí i no el vaig veure -, ja que m’havia deixat al càrrec de vigilar si apareixien les perdius mentre ell enviava un whatsap important i la parella de birdwatchers anava un moment al cotxe. Quan han aparegut, jo estava entretinguda mirant amb els prismàtics un esquirol i no les he vistes. Sort que de seguida ha aixecat el cap l’Eugeni i l’has ha vist, quan tot just arribaven. Ho sento! Tot i la meva distracció, ens ho hem passat molt bé!

Just quan pugem al cotxe, ens trobem que arriba un guia amb un grup de birdwatchers francesos, que aquest matí s’ha negat a donar-li informació sobre un ocell a l’Eugeni. Una actitud molt minoritària, ja que a la majoria de guies que trobem els agrada compartir i intercanviar informació. Els hi diem que hem vist les perdius. Ells se les han perdut. “Potser ha estat el karma”, em comenta l’Eugeni i hi estic d’acord.

De baixada, la parella amiga de birdwatchers em regalen un dolç típic de Malàisia i em diuen que els musulmans no accepten el menjar que els ofereix altra gent. Els hi pregunto per la seva religió i em diuen que són cristians i m’expliquen que a Malàisia, en general, i de manera especial a Borneo, conviuen sense problemes musulmans, cristians, hindús i budistes. Ens deixen a l’hotel i ens acomiadem. Ens conviden a visitar-los a Kuala Lumpur, si hi anem.

Ens trobem amb el Luisito a l’hotel i quan deixa de ploure, nosaltres dos marxem a veure un camí que l’Eugeni vol fer el darrer dia.

Tornem a l’hotel i ens trobem de nou amb el Luisito. Mentre fem temps per sopar, veiem com es crea del no res una boira, que al cap d’una estona es dissipa. A les set i mitja, demanem la mida gran – hi ha mitjana i petita – d’un peix amb llimona i verdura pels tres. I quan ens porten el menjar, ens sembla poc. Ens sentim una mica estafats.

Quan acabem, fem una estona de feina i ens anem a dormir. Demà m’aixecaré a les sis per veure ocells amb ells, si no plou.

24 de febrer, Fraser’s Hill. Els preparatius de la festa

Ens aixequem tots tres a les sis del matí per anar a veure ocells abans de deixar l’habitació de l’hotel a les dotze.

Anem a buscar un ocell negre que només es pot veure quan surt el sol: el malayan whistling thrush. Ens aturem al lloc on es veu, molt a prop de l’hotel. Fa boira. Mentre esperem que aparegui, sentim un mussol. Li posem el cant amb la gravadora i s’hi va apropant, tot i que no l’arribem a veure.

Llavors, s’atura el cotxe del guia amb el birdwatchers francesos, que venen a veure el mateix ocell que nosaltres. Avui es mostren més simpàtics. Suposo que valoren que hi són abans que ells als llocs. Tot i els esforços del guia, no el veien. Ens mostra, en canvi, un altre ocell menys important i marxen. Nosaltres continuem escoltant els cants i mirant. De sobte, l’Eugeni creu que potser ha vist dalt d’un arbre l’ocell que busquem, tot i que per la boira i per la foscor, no el pot identificar. No aconsegueix veure-li el bec.

Després, el Luisito marxa a esmorzar cap a l’hotel i nosaltres comencem a caminar pel costat de la carretera. L’Eugeni espera trobar-hi dos ocells: el marble wren-babbler i el black laughingthrush. No els veu, però fa altres dos bimbos: un mascle de rufous-browed flycatcher i un inesperat mascle de siberian thrush. També sentim un xivarri que semblen aughingthrush. Mirem i no trobem cap ocell. Després d’una estoneta ens adonem que el cant prové d’un pou, que es comunica amb un altre pou a través del túnel. Esperem si surten i res. De sobte comença a ploure i continuem caminant, ja que anem ben equipats amb impermeables i paraigües. Veiem dues àligues volant. Després de dues hores caminant, comença a ploure molt. Així que aturem el primer cotxe que passa i un home de Malàisia d’origen xinès molt simpàtic ens apropa fins a l’hotel, on no plou.

Llavors, com que encara falta una horeta per deixar l’hotel, ens anem a veure al nostre amic Durai, que ens explica que a Malàisia els prismàtics de la marca Leica són molt més cars que els Swarovski. Li compro unes postals d’ocells, les escric a una cafeteria propera i vaig a l’oficina de correus a enviar-les, mentre l’Eugeni parla amb ell.

Després, ens trobem amb el Luisito, que també ha fet uns quants bimbos durant el matí. Des de la terrassa del bar de l’hotel, mirem com estan preparant tot per a la gran marató d’ocells del cap de setmana. Més tard, pugem a per les maletes i ens traslladem cap al nou allotjament, una mica més car, tot i que està més lluny del centre i no té wifi. Llàstima! L’altre m’agrada més, però avui i demà no hi ha cap habitació lliure.

Un cop instal·lats, anem els tres a dinar a un restaurant proper d’estil anglès, amb unes vistes espectaculars al bosc i molt net, on també fan menjar local, que és el que hem demanat fins ara a tot arreu. Tot i que està plovent, ens fan esperar fora deu minuts fins a l’hora que obren. L’Eugeni insisteix que ens deixin entrar, però es mostren estrictes amb l’horari. En acabar, sortim a la carretera i veiem durant força estona i molt d’a prop el mascle, de color blau, i la femella, de color marró, del Large Niltava. Després, l’Eugeni marxa per un camí entre el bosc, on ens han dit que hi ha sangoneres, a buscar la Rusty-naped Pitta, un ocell molt difícil de veure. La sent cantar dos cops, però no la veu. De lluny, li sembla veure un ramat de porcs senglars, o d’algun animal semblant, i poca cosa més. Per la carretera de tornada a l’apartament, fa un bimbo: el Black-browed Barbet – els barbets sóm els ocells “hípsters”, ja que tenen uns pèls llargs a la gola i al front- i també veu altres ocells. S’ha salvat de les sangoneres!

El Luisito i jo ens quedem per la zona de l’apartament. Per fer una mica d’esport, camino ràpida durant una hora seguida molt a prop d’on ell mira ocells. Després, m’estic amb ell i xarrem uns estona amb un grup de “birdwhatchers” de Taiwan que ens diuen que estan apuntats a la marató d’ocells del cap de setmana. El Luisito els mostra una foto d’un ocell que no aconseguim identificar i es queden sorpresos. Llavors un dels “birdwhatchers” ens diu que pot ser que la taca blanca del cap sigui brut o una teranyina. Expliquem més tard a l’Eugeni aquesta hipòtesi i li sembla bona. També riem per què el Luisito diu que la guia d’ocells que té és molt dolenta i li diuen que el que l’ha fet està aquests dies en Fraser’s Hill amb motiu de la marató i que li pot donar al cap amb ella. A les sis, marxem cap a l’apartament, on des del balcó veiem un pica-soques blau. Quan arriba l’Eugeni, l’expliquem que l’hem vist dalt d’un arbre durant força estona i a prop. Li fem dentetes, ja que ell encara no l’ha vist.

Quan estem a punt de marxar a sopar, ens porten la roba que al migdia l’hem donat per rentar al responsable de l’apartament. Ens sorprèn que ens la torna molt neta, seca i perfectament doblegada cinc hores després per un preu mòdic.

Sopem on hem dinat, ja que és el restaurant més proper i està molt bé. De postres, demanem un pastís de kiwi, que està molt bo. L’Eugeni diu que li recorda a la mona.

Quan acabem de sopar, ens anem a l’apartament a dormir. L’Eugeni m’ha dit que demà potser hi serem al camp deu hores. Així que m’espera un dia dur.

25 de febrer, Fraser’s Hill. La gran marató

Ens aixequem el meu amor i jo a les sis per anar a veure ocells a primera hora del matí. El Luisito es queda dormint.

Primer, busquem un mussol dins del recinte de l’apartament, però no el trobem.

Llavors, anem al mateix lloc que ahir a buscar l’ocell negre que només es pot veure quan surt el sol: el malayan whistling thrush. Mentre esperem que aparegui, provem si veiem el mussol que vam sentir ahir, però ni tan sols el sentim.

Llavors, de sobte, com si fossin zombis, apareixen enmig de la nit una vintena de birdwatchers amb prismàtics i càmeres de fotos amb grans objectius, tothom de més edat que nosaltres, acompanyats d’un guia molt simpàtic. Es tracta de la companyia Limosa. Al cap d’uns minuts, apareixen altres fotògrafs i també el guia amb el birdwatchers francesos. Tothom estem esperant que aparegui elmalayan whistling thrush. Semblem paparazzis a la caça d’una famosa. De sobte, l’ocell apareix al costat de la carretera. És de color negre amb el bec groc i força gran. Es passeja, creuant la carretera més d’una vegada, davant de nosaltres durant un quart d’hora. Li fan moltes fotos. Quan desapareix, tothom marxa molt content.

Llavors, nosaltres tornem a recórrer la mateixa carretera d’ahir, buscant els mateixos dos ocells. Pel camí, ens passa quelcom extraordinari: anem caminant quan de sobte sentim un soroll molt fort, com d’una avioneta, i ens passa volant molt a prop un white crowned hornbill I, després, tres més. Els veiem molt bé a simple vista, tot i que també els podem observar amb els prismàtics, volant i posats a un arbre. És un ocell blanc i negre molt gran, que recorda a un dinosaure. Espectacular!

Al passar pels pous d’ahir, tornem a sentir un xivarri d’ocells. Avui, l’Eugeni porta la llanterna, així que il·lumina una de les entrades del túnel i surten una bandada de falciots. No hi ha cap laughingthrush. Dubte aclarit!

Continuem caminant una estona i parem per esmorzar. Fa un dia esplèndid. A mida que avança el matí, cada cop passen més cotxes, motos i bicicletes. Ens preguntem com cabrà tanta gent a Fraser’s Hill, un petit poble de muntanya. Tant trànsit potser espanta als ocells! Mentre esmorzem unes barretes energètiques i bevem una mica d’aigua, veig un ocell amb el cap blanc a uns arbusts, situats just davant de nosaltres. Aviso a l’Eugeni que està distret mirant el G.P.S. i fa bimbo. És un collared babbler, un ocell difícil de veure a Malàisia. També sentim el toc-toc d’un picot i l’Eugeni el troba de seguida amb els prismàtics. És marró i és bimbo.

Contents, continuem caminant i ens trobem un conductor que ha baixat del cotxe per què ha sentit cantar un ocell que vol fotografiar. Parlem una estoneta amb ell. De sobte, llença al bosc la cigarreta que s’acaba de fumar, sense assegurar-se que estigui ben apagada ni res. Ens quedem atònits!

Abans d’arribar al final de la carretera, també veiem una àliga volant i un mono. Llavors, girem i fem dit. L’Eugeni decideix que amb tant de trànsit és millor tornar al poble a dinar. Estic salvada! De seguida ens para un cotxe. Es tracta d’una família, d’origen xinès, que van a passar el cap de setmana a Fraser’s Hill. Els informen que hi ha la marató d’ocells i no en tenien notícia. La filla, que deu tenir uns vint-i-cinc anys, ens explica que ha estudiat econòmiques i que treballa per una consultoria a Kuala Lumpur, on viuen. Els expliquem que a Catalunya hi ha molt d’atur i se sorprenen. Ens diuen que a Malàisia, en canvi, necessiten que vingui gent d’altres països a treballar per què hi ha feines que ells no volen fer. Una mica com passava al nostre país abans de la crisi. També se sorprenen dels quilòmetres que hem caminat: uns nou.

Quan arribem al centre del poble, davant de l’hotel on abans estàvem allotjats, hi ha molt d’ambient: paradetes relacionades amb l’ornitologia, molts cotxes, policies, organitzadors i participants de la marató d’ocells, fotògrafs, periodistes… Sembla increïble com en unes hores un poble tranquil de muntanya s’ha convertit en el centre d’un gran esdeveniment. Passejant per les paradetes, veiem els cotxes que circulen i el tipus de gent que passeja. De seguida ens adonem que l’ornitologia a Malàisia, com a molts altres països del món, és una afició de la gent de classe alta, com el golf. L’ambient és selecte. Observo com van vestides les dones: la majoria, tot i que ben maquillades, van molt tapades i amb vel. Algunes altres, d’origen xinès o budista, vesteixen de manera occidental i les d’origen indi porten un punt al front. Els homes vesteixen semblant. La majoria tenen una mica de bigoti i tots porten el cap destapat i màniga curta. Parlem una estona amb un senyor anglès, que ha estat diverses vegades de vacances a Catalunya, i amb un estudiant asiàtic molt simpàtic que ens hem trobat a primera hora del matí i que ara ens tornem a trobar, que sap força d’ocells i que ha estat de vacances a València. Ens fem un photocall de la marató.

A l’una comença la cursa i nosaltres marxem a l’apartament. El Luisito, que té la clau, no hi és i deixem la foto que ens han fet a les paradetes davant de la porta, per què la vegi quan arribi i sàpiga que ja no som al poble. Llavors, marxem a dinar al mateix restaurant on vam dinar i sopar ahir i ens trobem al Luisito. Al cap d’una estona, ens tornem a separar. El Luisito es queda a prop de l’apartament mirant ocells i nosaltres li demanem les claus i anem a voltar. El meu amor em sorprèn: em porta al restaurant d’un hotel on recomanen a la guia anar a fer un té. És un lloc elegant i molt bonic. Un jardí, amb gronxadors i taules amb cadires, d’un estil molt anglès.

Després anem a fer el circuit pel bosc que ahir a la tarda va fer ell sol, ja que el va trobar fàcil. Pel camí cap allà, ens trobem amb unes noies que porten vel i que ens pregunten per l’ocell que estem mirant amb els prismàtics. Parlen un perfecte anglès. Estan concursant en la marató. Fa gràcia veure-les amb vel i prismàtics. Els hi diem quin ocell és i es posen molt contentes per què no el tenen. Ens trobem molts altres concursants pel camí. Ens crida l’atenció un professor amb tres alumnes d’uns deu anys, que parlen anglès entre ells. Un dels nens porta penjats uns bons Leica. Li preguntem si són seus o de l’escola i ens diu que seus. Somriu a l’Eugeni senyalant els seus Leica i menysprea, amb una ganyota, els meus Zeiss. Quin nivell! Fa goig veure tot el poble ple d’homes i dones de totes les edats i orígens diversos buscant ocells!

Arribem a l’entrada del circuit i ens endinsem a buscar la pita de nou. No la trobem, tot i que la sentim. De consol, veiem un picot nou, de colors vermellosos. A la sortida, l’Eugeni veu malament amb els prismàtics el pica-soques blau que el Luisito i jo vam veure ahir perfectament. No se’l pot apuntar. Quina peneta!

De tornada cap a l’apartament, veiem algun mono i algun altre ocell. En arribar a la porta, la foto del photocall no hi és. Ens l’han robada o fent neteja del passadís l’han llençat a la brossa. No sabem que ha passat. Era un bon record del viatge. Quina llàstima! Un cop dins, l’Eugeni surt al balcó a veure si troba el pica-soques blau i de sobte em crida content: “Amor, vine, corre, hi ha un mussolet!”. Em costa trobar-lo amb els prismàtics, tot i les indicacions pacients de l’Eugeni, ja que és petitó. Així doncs, durant força estona, gaudim observant dalt d’un arbre el collared owlet, un petit mussol marró, que l’Eugeni no havia vist mai fins ara.

Després, marxem cap a un restaurant local a prop de l’apartament, on hem quedat per sopar amb el Luisito. Sopem un menjar força bo i bevem aigua de roses. Al costat, a proposta meva – farta de menjar barretes energètiques – comprem a un supermercat un cartró de llet amb xocolata i unes galetes per esmorzar al dia següent. En acabar, tornem, amb boira, cap a l’apartament i fem les maletes, per què demà marxem a les deu del matí cap a Taman Negara.

26 de febrer, Fraser’s Hill- Taman Negara. Ens reconciliem amb els autobusos

L’Eugeni s’aixeca a les sis amb l’objectiu de veure algun mussol i la pita. Com que fa boira i vent s’espera mitja hora més per marxar. Torna a veure el tord siberià anant cap al camí on se suposa que hi ha la pita, que aquest cop no sent. Es troba amb molts participants de la marató buscant ocells i uns fotògrafs li ensenyen el collared owlet. No l’havia vist mai i a Fraser’s Hill en veu un ahir i un altre avui! Quan arriba a l’apartament se n’adona que l’han atacat dues sangoneres als peus. Pobre Eugeni, ja en van cinc!

Jo m’aixeco a les nou i em dutxo, em rento el cabell i esmorzo un got de llet amb xocolata i galetes amb tranquil·litat. Mentrestant, el Luisito mira ocells al balcó. M’ensenya un javan cuckooshrike, un ocell grisós.

A les deu, ens està esperant baix el taxi que ens porta cap a l’estació d’autobusos de Raub. Baixant de la muntanya per la carretera, veiem un grup d’ornitòlegs mirant un ocell i l’Eugeni fa parar al taxista. El Luisito també baixa del cotxe. Miren amb els prismàtics i veuen un cucut violeta. Fan bimbo. Mentre els esperem, li comento al taxista que estan bojos pels ocells i riem.

A Raub, agafem un autobús cap a Kuala Lipis. Mentre l’esperem, dinem a un restaurant proper i en mitja horeta agafem un altre bus cap a Jerantut, on ens estem esperant dues hores. Jo menjo un gelat i actualitzo el blog. L’Eugeni s’envia missatges a través del mòbil amb el Dave, el seu amic americà amb qui hem quedat al final del viatge, i el Luisito, mira la guia d’ocells. Llavors, agafem un altre autobús cap a el Parc Nacional de Taman Nagara. Els autobusos són més barats, més nets i més puntuals que els Plana, la companyia de transport que opera a Salou. Es nota que estem envoltats de selva: fa molta calor!

Arribem a Kuala Tahan cap a les sis de la tarda. És el poble més proper al Parc Nacional Taman Nagara, un lloc molt turístic. Hi ha més turistes que a les altres zones on hem estat, on n’hem vist ben pocs. Ens allotgem al Teresek View Motel, triat per mi perquè la guia diu que és un dels més nets del lloc. I així és, senzill i net. Tenim sort i ens donen l’habitació que demano, la 19, que segons la guia és la que té millors vistes. I és cert, ja que l’habitació del Luisito les té pitjors. Això sí, la dutxa i el vàter comparteixen el mateix espai, com ja ens ha passat a anteriors allotjaments, i això m’incomoda.

Després, fem un tomb pel poble i veiem un esquirol que corre, com si es tractés d’un equilibrista, per un cable de l’electricitat, d’un pal a un altre. Més tard, anem a sopar als restaurants flotants del riu. Em relaxa molt sentir el moviment de l’aigua mentre mengem.

Quan acabem, tornem a l’hotel i em connecto una estona, mentre ells fan feina – repassen els llistats amb tots els ocells que volen veure els sis dies que passarem aquí -. Després, ens anem a dormir. Demà, ells matinaran per anar a la selva i jo dormiré fins tard.

27 de febrer. Taman Negara. Fem amics

L’Eugeni s’aixeca a les sis i mitja, ja que a les set ha quedat amb el Luisito per anar a veure ocells al Parc Nacional. Per arribar-hi, han de creuar el riu en barca, un recorregut de menys d’un minut. Plou una mica, tot i que ha plogut fort durant la nit. Quedem a les dotze i quart a un restaurant del riu per dinar.

M’aixeco a les deu. Em dutxo i vaig a dinar a un bar que hi ha davant de l’hotel. Hi ha un home assegut amb la cambrera i em pregunta si sóc italiana. Li dic que catalana i s’emociona senyalant la samarreta del Barça que porta. Em parla força estona de futbol: de Messi, del joc tan bonic i d’equip que fa el Barcelona, que si el Real Madrid no és un tot sinó figures individuals, etc. Em pregunta quantes vegades he anat al Camp Nou i se sorprèn molt quan li dic que no hi he estat mai – he obviat que hi vaig anar a un concert d’U2 -. Em diu que un dia anirà ell. Quan marxa, esmorzo amb tranquil·litat: faig uns quants glops d’un cafè fastigós i menjo unes torrades amb melmelada i mantega i una safateta de fruita molt bona.

Comença a ploure molt i em refugio a l’entrada de l’hotel. Llavors, m’arriba un whatsap de l’Eugeni que em diu que es troben molt bé a un aguait i que no tenen gana. Em temo que dinaré soleta, tot i que li pregunto si es manté com havíem quedat i no contesta.

Quan para de ploure, vaig a buscar el restaurant on hem quedat i com que no el trobo dino al mateix lloc on vam sopar ahir. Fora de l’hotel no tinc connexió, així que no em puc comunicar amb l’Eugeni, que és l’únic que té internet sense wifi. Em demano la mida petita (també hi ha mitjana i gran) de dos plats: un, d’arròs amb pollastre i verduretes i l’altre, de tofu amb ous. És molt de menjar! Pregunto si és la mida petita i em confirmen que sí. Tot està molt bo.

Després de dinar, vaig cap a l’hotel i rebo un whatsap de l’Eugeni – una hora després que li preguntés – dient que no vindran a dinar. Sort que he fet la meva! Actualitzo el blog i pujo a l’habitació a fer la migdiada, ja que fa molt de sol. Em desperto mitja hora abans que arribin – el meu amor m’ha dit que hi seran a l’hotel cap a les set – i surto a fer un tomb pel poble, que és molt petit. He de preguntar l’horari d’autobusos per anar a Jerantut, una ciutat a una hora de distància, ja que és el lloc més proper on hi ha caixer automàtic i necessitem treure diners per aquests dies. Tot i que potser ens arriba amb el que tenim.

Arriben a les set en punt, acompanyats del Dom, un birdwatcher anglès, i l’Anna, una biòloga valenciana. El Dom porta molt de temps viatjant per Malàisia i ha estat molts cops al Parc i el coneix molt bé. L’Anna, que quan parlem ens adonem que coneix al Cristian, un amic nostre de Catalunya – Què petit és el món!-, porta una setmana i també ha recorregut força tros del Parc. Ens anem a sopar amb ells en un bar que serveixen menjar local molt bo i en acabar marxem a buscar mussols i tapirs. M’expliquen que al Parc Nacional han vist molts ocells, un paó asiàtic i cérvols. Avui han fet 40 espècies diferents i l’Eugeni ha fet 9 bimbos. Ens anem a dormir, sense trobar res més que una cigala enorme al sostre de l’entrada de l’hotel.

28 de febrer. Taman Negara. Mirant ocells amb comoditat

L’Eugeni s’aixeca a les sis per anar a veure ocells pel poble amb el Dom, el Luisito i l’Anna. Han quedat a les sis i mitja a l’entrada de l’hotel on ens allotgem tots. Jo em quedo dormint fins a les vuit. A les nou, tornen a l’hotel i ens acomiadem de l’Anna, que a les deu agafa un bus i marxa de Taman Negara cap a una altra zona de Malàisia.

Cap a dos quarts de deu, anem a esmorzar a un restaurant local proper a la carretera principal. Quan dic restaurant res té a veure amb el nostre concepte d’aquest tipus d’establiments. Es tracta d’una carpa gran amb taules i cadires i la cuina. Esmorzo pancakes amb xocolata, un plàtan i el millor cafè amb llet que he begut fins ara, tot i que res a veure amb els nostres.

Quan acabem, creuem el riu amb la barqueta i ens passem tot el dia fins que es fa fosc mirant ocells per unes passarel·les de fusta. Cap mosquit i cap sangonera. Em sembla que, per sort, fins ara estem fent una selva molt light.

Veiem molts ocells. Alguns, molt bonics. Uns quants els puc veure perfectament amb el telescopi. Alguns els veig a simple vista i d’altres, amb els prismàtics. També veiem un llangardaix enorme passejant per la gespa i papallones de diversos colors i mides.

A l’hora de dinar, com que ells no tenen intenció de menjar, m’apropo al centre del parc, que es troba a cinc minuts d’on som, on hi ha una botiga i un restaurant. Com que el restaurant és molt car, compro un sandvitx a molt bon preu, el darrer que queda, i un regalet per l’Àlex, el meu nebodet.

Quan surto de la botiga, veig un ocell enorme sobre una barana d’una casa. Deixo l’entrepà, que està dins d’un recipient de plàstic, i corro a fotografiar l’ocell amb el mòbil per què ells el puguin identificar. De sobte, vola i em pren el sandvitx, obre el plàstic, el llença i es menja l’entrepà. Avui em quedo sense dinar! De consol, li faig una foto.

Quan els hi mostro la foto, el Dom ens diu que és un ocell salvatge que els responsables del Parc van trobar ferit fa temps i que ara, tot i que ja està curat, s’ha quedat pel centre del Parc en lloc de marxar cap a la selva.

Després, ens trobem amb tres noies de Donosti, doctores, que estan viatjant vint dies per Malàisia i que ja ens vam trobar ahir. M’expliquen que van sovint de vacances a Salou i Cambrils i riem.

Comença a ploure i tots sis ens refugiem a un refugi del centre. Quan la pluja para, creuem en barca cap al poble. Les noies marxen cap al seu hotel i nosaltres parem a fer un cafè perquè torna a ploure. Quan para la pluja, anem a buscar ocells pel poble durant una hora i mitja i arribem fins a un llac petit on hi ha gent pescant.

De tornada cap a l’hotel, torna a ploure i anem a sopar al restaurant de davant. Quan acabem, l’Eugeni es queda apuntant els 10 bimbos que ha fet avui i les 60 espècies diferents d’ocells que hem vist i preparant el dia de demà. Mentrestant, actualitzo el blog. Cap a les onze de la nit ens anem a dormir.

1 de març, Taman Negara. Canopy interruptus

Sona el despertador a dos quarts de set per què hem quedat a les set a l’entrada de l’hotel amb el Dom i el Luisito. Dubto si anar amb ells o quedar-me dormint fins més tard. Finalment, m’aixeco i vaig amb ells a esmorzar al restaurant proper de la carretera, on també hi vam anar ahir. Esmorzo un cafè amb llet dolent i compro una espècie de rosquilles a una botiga del davant. Estan bones. Ells esmorzen un plat d’arròs amb pollastre perquè després no dinaran.

Una mica abans de les vuit, creuem el riu amb la barqueta. Mirem ocells pel Parc Nacional i ens trobem al grup de Limosa i els birdwatcher francesos que ens van trobar a Fraser’s Hill. Ens saludem i continuem buscant ocells.

Cap a la una, l’Eugeni es comença a posar nerviós perquè encara no ha fet cap bimbo. Jo estic contenta perquè, tot i que hem vist pocs ocells, hem vist un cérvol i una família de porcs senglars. Fa núvol i es veuen més ocells quan fa sol. Vaig a dinar i el Luisito, que vol un cafè, m’acompanya fins al centre del parc, que està a un cinc minuts d’on som i només cal seguir el camí empedrat per trobar-lo. Vaig a la botiga i avui no hi ha sandvitx, així que m’agafo un tros gran de pastís de plàtan que ahir em va recomanar el Dom. Ve també dins d’un recipient de plàstic. Luisito es pren el cafè i tornem caminant cap a on s’han quedat mirant ocells l’Eugeni i el Dom. De sobte, un mono petit ve cap a mi amb la intenció de prendre’m el pastís. Sort que el Luisito l’espanta, sinó em quedo per segon dia consecutiu sense dinar per què m’ha robat el menjar un animal. Una noia de Taiwan, que em diu que és professora de biologia, em demana fer-li una foto al pastís que ha vist que es volia menjar el mono. Quan acaba de fotografiar-lo, veiem que el mono ve cap a nosaltres un altre cop i marxem corrents. Per sort, el deixem enrere i quan ens trobem amb ells, els hi expliquen l’anècdota i l’Eugeni i jo compartim el pastís.

A la tarda, decidim anar a mirar ocells pel canopy, l’atracció més turística del Parc. Es tracta de set ponts que pengen del tronc d’arbres enormes i que ens permeten fer un passeig a l’alçada de la copa dels arbres, que a la selva són molt alts. És impressionant! Per arribar-hi, hi ha una pujada considerable. Així que quan som dalt estem acalorats. Descansem una mica i trèiem l’entrada per recórrer el canopy. Al Luisito li fa una mica de por, tot i que ho porta molt bé. La resta, ens divertim. El meu amor i jo ens fem un petó dalt d’un dels ponts. L’Eugeni està molt content per què ha fet dos bimbos. Jo gaudeixo molt d’un experiència única. De sobte, quan hem travessat cinc ponts es posa a ploure i un treballador ens crida que sortim del canopy perquè el tanquen, així que marxem.

Caminem per la selva amb paraigües fins a refugiar-nos en un aguait on veiem diversos ocells. Parlem amb el Dom dels indígenes d’aquesta selva. Hi ha excursió per anar a veure’ls en barca i no sé que fer. Ens explica que amb aquestes excursions turístiques guanyen diners, tot i que han interromput la vida natural, autèntica, que portaven abans. Em sembla una llàstima persones convertides en atracció turística, així que decideixo no anar a veure’ls. El Dom també ens explica que diuen per Taman Negara que quan un indígena es posa malalt, l’enterren de mig cos cap a avall fins que es mori. I que es comenta que una vegada un dels organitzadors de la visita turística va rescatar un malalt, el va portar al metge i quan es va curar el va tornar al poblat i no el van voler acceptar. Quan para de ploure tornem a buscar ocells per les passarel·les i el Dom fa el cinquè cafè del dia.

Ja fosc, a dos quarts de vuit, agafem la barqueta per tornar al poble. Hem estat dotze hores al Parc Natural i hem vist 63 espècies diferents i l’Eugeni ha fet 7 bimbos.

Estem cansats i tenim gana així que dinem a un restaurant nou situat dalt amb vistes al riu. Mentre ens serveixen el menjar, fem feina. Durant el sopar ens adonem que el riu ha crescut força i els restaurants flotants s’han allunyat de la ribera uns vint metres. Les passarel·les que els connecten amb terra ferma ja no serveixen! Uns nois joves estiren les cordes que els amarren per tal que no marxin més lluny. Algunes motos i cotxes aparcats al costat del riu també s’han inundat. El Dom ens explica que això passa molt sovint i no entenem com és que no busquen una solució definitiva al problema. És clar, que Salou també s’inunda quan plou! També ens diu que fa dos anys va caure una tempesta molt gran i els restaurants flotants van anar a la deriva pel riu i van queda molt malmesos.

2 de març, Taman Negara. Sopar multicultural

L’Eugeni s’aixeca a les sis i mitja per què ha quedat amb el Dom i el Luisito per esmorzar a les set al poble, abans de marxar cap al Parc Nacional.

Jo em quedo al llit i abans de creuar el riu, l’Eugeni em porta unes rosquilles a l’habitació. És un amor!

M’aixeco a les deu i porto la roba a la bugaderia. El preu va a pes i em diuen que la puc passar a buscar demà a primera hora de la tarda. Després em connecto una estona, em rento el cabell i faig un tomb pel poble.

A la una, vaig a dinar a un restaurant que m’aconsella el recepcionista de l’hotel. Em sembla curiós que a la recepció i fent la neteja només treballen homes. No n’he vist cap dona treballant des del moment que ens hem allotjat! Es tracta d’un restaurant molt petit, amb només tres taules, situat a prop de la carretera principal. Menjo un arròs fregit amb pollastre i verduretes molt bo, mentre veig passant als nens i nenes que acaben de sortir de l’escola. Tot just quan acabo de dinar, comença a ploure fort. Per sort, porto paraigües i sóc a dos minuts de l’hotel.

Quan arribo a l’habitació, menjo un plàtan i faig la migdiada, fins que a les quatre em truquen a la porta per fer la neteja. Així que deixo lliure l’habitació i baixo a l’entrada de l’hotel. El recepcionista em diu que avui, de manera excepcional, cuinarà per uns amics i pels hostes que es vulguin apuntar. Em comenta que farà menjar indi autèntic, que res té a veure amb el menjar per turistes, de pitjor qualitat, que ofereixen als restaurants del poble i del riu. Li dic que, si pot, per favor, el meu plat el faci poc picant – La frase que segurament més cops hem repetit els tres durant el viatge és «Not spicy, please» – i em diu que d’acord. Llavors, m’hi apunto de seguida, tot i que sovint et serveixen el menjar picant encara que prèviament t’assegurin que el faran sense espècies. Què hi farem!

Em connecto una estona per informar-me de l’actualitat del meu país i quan estic enviant-me whatsaps amb la meva amiga Lluïsa, de sobte em saluda un senyor que porta una guia d’ocells a les mans. M’acomiado d’ella i guardo el mòbil. Conversem durant força estona. Es diu Ben, viu a Kuala Lumpur i es dedica a organitzar viatges de turisme sostenible. M’explica que és originari de l’Índia i cristià. Em resulta curiós que a Malàisia les persones mantenen el seu origen, encara que faci sis generacions que hi viuen, com és el cas del Ben. Parla una llengua de l’Índia, l’idioma de Malàisia, el tailandès i l’anglès de forma habitual. Està casat amb una tailandesa budista i té dos fills. M’ensenya fotos de la seva família i em diu que als sis fills els eduquen d’acord amb les dues religions i en totes les llengües que ells parlen. I sobretot, els volen transmetre l’amor per la natura, que diu que és el més important.

Llavors, arriba el Dom, que ha estat al Parc preparant una marató d’ocells que se celebra aquest cap de setmana – Sembla que aquest sigui l’esport de moda a Malàisia! – i s’uneix a la conversa. Es coneixen de vista. En resum, tots tres estem d’acord que s’han de conservar els pocs paradisos naturals, com Taman Negara o la selva amazònica, que queden al planeta i que estan en perill a conseqüència del canvi climàtic – El Ben i el Dom es mostren estranyats que enguany plogui tant al març, per exemple – i el turisme massiu.

Al cap d’una estona arriben l’Eugeni, que s’incorpora a la conversa, i el Luisito, que com que no sap anglès, puja a l’habitació. El Ben parta amb molta vehemència i en el moment que el Dom exposa un punt de vista diferent al seu, que no contrari, es discuteixen. Em sap greu per què la conversa sobre els indígenes em sembla interessant i crec que tots dos tenen raó. El Ben, idealista, opina que els indígenes s’han de protegir i no han d’evolucionar, ja que són una part important de l’ecosistema. El Dom, en canvi, més realista, creu que això ja és impossible perquè els diners han arribat als indígenes i, per exemple, ja no cacen per alimentar-se, sinó per guanyar diners. Arribats a aquest punt, el Ben s’indigna i diu que això és rotundament fals, que ell tracta amb indígenes i mai l’han demanat diners. Ens explica que fa temps els xinesos es van començar a casar amb dones indígenes per tenir fills i adquirir així el permís per caçar animals, propietat dels indígenes. Se les saben totes aquests xinesos!

Llavors, el Dom marxa enfadat i tot just arriba el sopar. El Dom, el Luisito i jo compartim el menjar, not spicy, d’una de les dues taules que hem ajuntat i el Ben seu amb un taxista indi i una parella de Singapur. Durant tot el sopar, nosaltres mengem en silenci i el Ben no para de dir que el menjar, la dansa…, és a dir, tot el que és indi és millor. Em sembla que a Malàisia els grups d’altres cultures desconeixen el que és la integració i el respecte pel país d’acollida, tot i que trobo bé que conservin la seva cultura. Per què el Ben no se’n va a viure a l’Índia? Quan acabem de sopar me n’adono que no n’he fet cap foto.

Llavors, el Dom li diu a l’Eugeni que un amic seu ens ofereix un safari amb una mica de descompte per aquesta nit. Jo em mostro reticent, ja que aquest matí passejant he vist les paradetes que ofereixen safaris i m’han semblat una mica un engany. L’Eugeni, en canvi, està entusiasmat amb la idea i, com que m’insisteix que hi vagi, acabo acceptant la proposta. Ens abriguem i marxem tots quatre de safari amb una parella d’alemanys. Després d’una hora i mitja amb cotxe per carreteres envoltades de bosc, no hem vist els famosos gats lleopards, ni els esquirols voladors ni cap altre mamífer, tot i que el guia anava il·luminant el camp, tros a tros, amb la llanterna. Només trobem uns quants ocells, que ja tenim molt vistos. L’Eugeni reconeix que ha estat un fracàs.

Cansats, ens anem a dormir, que demà tornem a matinar per anar al Parc Nacional per darrer dia. L’Eugeni m’explica que ha estat bona idea quedar-me al poble perquè el Parc estava ple de sangoneres i de fang i ha plogut durant molta estona. Avui han vist 30 espècies diferents d’ocells i ell ha fet 2 bimbos.

 

 

3 de març, Taman Negara. Un atac massiu de sangoneres

Ens aixequem a les sis i mitja perquè hem quedat amb el Luisito i el Dom per esmorzar a les set al poble, abans de marxar cap al Parc Nacional. L’Eugeni i jo esmorzem en una parada petita que porta una dona que em diu que demà al vespre balla allà mateix dansa tradicional. Llàstima que ja no hi serem. S’apropen moltes dones a comprar menjar per emportar. Demanem dos sucs de taronja, torrades amb mantega i melmelada i una mena de bunyols farcits, de formatge uns i altres de pinya, segons ens han dit, tot i que no ho podem assegurar. De totes maneres, estan força bons. El Luisito i el Dom prefereixen salat i mengen al restaurant més gran de la mateixa zona, on de bon matí fan arròs, pollastre, ous, etc.

Quan acabem, ens acomiadem del Dom i marxem cap al riu a agafar la barqueta que ens porta al Parc Nacional. El riu ha crescut molt i el paisatge res té a veure amb el del primer dia. Ara no es pot passejar vora del riu, ja que l’aigua arriba fins a una muralla.

Quan veig com està de crescut dubto si quedar-me o anar-hi perquè ahir va ploure molt i segur que hi ha moltes sangoneres. L’Eugeni m’anima a continuar amb ells i pujo a la barca.

Comencem a caminar per unes passarel·les, que s’han fet malbé per la forta pluja i estan plenes de fulles i branques. De seguida comença un atac continuat de sangoneres, sobretot a l’Eugeni i menys al Luisito. De sobte, quan portem un quart d’hora caminant, més o menys, veig una, fina com un fideu, que es cola per la meva bota de muntanya del peu esquerra i desapareix. Serà cabrona! Crido l’Eugeni i junts revisem els dos mitjons que porto i la bota i no la veiem, tot i que trèiem la plantilla. De totes maneres, a mi no m’enganya, l’he vist perfectament com es colava per la bota. Decideixo desertar. L’Eugeni s’enfada una mica. Suposo que no l’agrada perdre efectius. Malgrat tot, m’acompanya fins al centre del Parc. Necessito algú que em cobreixi en la retirada!

A prop de les oficines, ja en zona urbanitzada, sec sobre uns esgraons de fusta i reviso les meves botes. La sangonera ha de ser-hi. De sobte, veig un puntet negre a la sabata i allà està la molt astuta amagada. L’agafo amb força amb les mans i la llanço contra el terra de fusta. Observo com es mou. Suposo, que fora del seu entorn vegetal, morirà.

Marxo a agafar la barca i quan sóc enmig del riu, me n’adono que m’he deixat els prismàtics on he segut.

Li explico al barquer i em torna a l’altra banda del riu gratis. Trobo els prismàtics al lloc on els he deixat oblidats. Quina sort! Si els arribo a perdre, l’Eugeni no em parla mai més! És un dir.

Feliç, torno al poble. Descanso una estona a l’habitació i actualitzo el blog. Després vaig a dinar al mateix lloc que ahir. Demano una truita vegetal, que està molt bona. Quan acabo, a una paradeta del mateix carrer compro uns quants trossets de síndria. Torno a veure als escolars que acaben de sortir de l’escola, que està molt a prop.

Regresso a l’hotel i dormo una estoneta. Quan m’aixeco, vaig a recollir la roba a la bugaderia, que està al mateix carrer. Ha quedat molt neta. Faig la maleta perquè demà marxem.

Quan acabo, vaig a veure el riu, que continua crescut, i vaig a fer una xocolata calenta, tot i la calor, al restaurant de davant de l’hotel. No està gaire bona. Com enyoro la xocolata desfeta que faig a casa! Es nota que comença el cap de setmana: es veu més gent pel poble que la resta de dies.

Torno a l’habitació i em sorprèn veure un llangardaix força gran a la paret. No tinc temps de fotografiar-lo!

A les set, arriben l’Eugeni i el Luisito del Parc. Han vist 26 espècies diferents d’ocells i l’Eugeni ha fet 1 bimbo.

Marxem a sopar al restaurant de davant de l’hotel i ens trobem al Dom, que ens diu que aquesta nit compartirà hotel amb el Durai, el nostre amic guia de Fraser’s Hill. Li donem records per ell. Sopem tots junts.

A la taula del costat, parlen català. M’aixeco i els saludo. Són un grup d’amics de Barcelona i rodalies, estudiants de Medicina que han acabat el MIR i ho celebren viatjant dos mesos pel món. Al cap d’una estona, s’hi afegeix un noi basc que parla molt bé català per què ha estudiat molts anys a Girona. Abans, ell ha estat parlant amb l’Eugeni al Parc.

Quan acabem, tornem a l’hotel i, com cada nit, juguen la partida de cartes. Em fa gràcia un nen que juga amb els grans molt concentrat. Enyoro fer la partideta amb la Dolli, la mare de l’Eugeni. Demà al matí marxem de kuala Tahan, el poble més proper al Parc Nacional de Taman Negara.

4 de març, Taman Negara – Bukit Tinggi. La Malàisia francesa

L’Eugeni s’aixeca a les sis per què mitja hora més tard ha quedat amb el Luisito per veure ocells. Jo em quedo dormint fins a les vuit. Reviso l’habitació per tal que no ens deixem res i tanco la maleta. Llavors, em vaig a esmorzar al restaurant de davant de l’hotel. Demano l’opció que ofereix un pancake amb xocolata, cafè amb llet – per dir-li d’alguna manera – i una safateta de fruita. Al cap d’una estona, arriben l’Eugeni i el Luisito, contents per què han fet un bimbo.

Esmorzem plegats i quan acabem recollim les maletes i anem a buscar l’autocar cap a Jerantut. Aquest cop, el trajecte és més llarg que d’anada, ja que el conductor agafa diverses carreteres secundàries en lloc de la principal. Triguem una hora i mitja i d’anada van trigar uns quaranta minuts. Què hi farem!

Quan arribem a l’estació d’autobusos, l’Eugeni intenta aclarir, sense aconseguir-ho, quina és la millor opció per anar a Bukit Tinggi. Agafem autobús fins a Chenderoh, el destí que l’aconsellen dues persones de tres a qui pregunta. A més, l’Eugeni ha preguntat també al conductor de l’autobús que va cap a Mentakab, l’altra opció, i també l’ha aconsellat anar a Chenderoh.

Pugem a l’autobús i només som nosaltres tres i una dona amb vel. A les dotze marxa sense cap més passatger. Durant el trajecte, el bus fa bots i sona música en la seva llengua, que m’agrada força.

A Chenderoh ens hem d’esperar una hora, així que dinem un arròs amb pollastre, una sopeta vegetal i un suc de taronja en un restaurant molt proper a l’estació d’autobusos. Tot està molt bo. Després agafem un autobús, que va força ple, cap a Bentong, que surt set minuts abans de l’hora anunciada. Sorprenent!

Quan arribem a Bentong, ens espera el Dave, un birdwatcher nord-americà amic de l’Eugeni, amb cotxe i anem cap al jardí japonès de Bukit Tinggi. Falta tres quarts d’hora per tancar i ens estem unes dues hores. Veiem força ocells i monos.

Quan sortim del jardí, trobem la porta tancada i el Luisito veu que no hi ha cap cadenat i podem sortir. Agafem el cotxe i a la sortida dels jardí la barrera està baixada. L’Eugeni i el Luisito la pugen amb les mans i passem.

Llavors, com que aquesta nit és l’última que serem junts fins d’aquí a un mes, l”Eugeni em té preparada una sorpresa. Es tracta de l’allotjament: Colmar Tropicale. La veritat és que em sorprèn molt. És un resort tematitzat com un poble francès. Em recorda als hotels de Port Aventura. L’habitació és molt espaiosa, amb vistes a la muntanya, una bona dutxa i molt neta. Què bé!

Havíem de sopar tots dos junts i acabem sopant amb el Luisito, el Dave i l’Adrian, un birdwatcher que té casa a Bukit Tinggi, amb la seva dona, que avui fa anys. Ens ensenya fotos de la casa, dissenyada per ells, ja que tots dos són arquitectes. Són d’origen xinès. Les dues dones riem per què ens hem quedat sense un merescut sopar romàntic. Som conscients que la prioritat de les nostres parelles és la passió pels ocells.

Quan acabem de sopar quedem amb l’Adrian per demà a les sis i mitja anar al jardí japonès a veure un faisà que, de tot el món, només es pot veure en aquest indret. La seva dona diu que es quedarà a casa dormint. Suposo que ja ha vist molts cops el faisà. Jo, com que no l’he vist mai, matinaré.

Quan ens anem a dormir, piquen a la porta i és el Daniel, un fotògraf d’ocells holandès de pare andalús, que farà la part del viatge de Borneo amb l’Eugeni i el Dave. Ens saluda i marxa.

L’Eugeni i jo ens enfadem una mica per què a mi em desagrada que ell i el Luisito no tenen criteri a l’hora de demanar menjar a un restaurant i demanen el mateix que l’altra gent – el Luisito sovint ho fa sense gaire educació i posant en un compromís a la persona local -, en aquest cas l’Adrian i la seva dona, amb el risc que no els hi agradi, com algun cop els hi ha passat. L’Eugeni em diu que el menjar no l’importa gens i que es reserva el criteri pels ocells. I potser té raó.

Abans de tancar els ulls, ja contents, l’Eugeni em diu que avui hem vist 30 espècies noves i ell ha fet 2 bimbos.

5 de març, Bukit Tinggi. El faisà del jardí japonès

Ens aixequem a les cinc i quart de la matinada, ja que hem quedat a les sis i quart amb el Luisito, el Dave i el Daniel i a les sis i mitja amb l’Adrian, per què ens porti a l’indret concret dels jardí japonès on es pot veure el mountain peacock-pheasant, un faisà gris blavós i marró amb plomes turqueses a la cua.

Abans de sortir de casa, faig la millor dutxa de tot el viatge! Amb puntualitat anglesa, ens trobem amb l’Adrian a la porta del complex turístic i quan arribem al jardí japonès – encara tancat al públic -, aparquem a l’entrada i ens trobem amb uns amics seus que també volen veure el faisà. Caminem una estoneta, encara fosc i amb boira, fins arribar al lloc indicat. Es tracta d’un aguait des d’on, com que l’Adrian tira cucs per la zona, sovint es pot veure el faisà, que acostuma a aparèixer entre les set i les vuit del matí. És el mateix sistema que amb les perdius de Fraser’s Hill. Tinc la sensació d’estar en un teatre. I així és, cap a les set i mitja apareixen dos faisans (mascle i femella) i dues perdius. «Això de veure les dues espècies d’ocells al mateix temps passa molt poques vegades!» ens diu l’Adrian, emocionat. L’Eugeni i el Dave estan molt contents, ja que fan dos bimbos difícils de cop. Jo gaudeixo molt per què durant força estona podem veure els dos faisans – un amb blau turquesa a la cua, que m’encanta-; les perdius; un ocell amb molt de taronja, i un esquirol amb ratlles blanques molt bonic que també ronda per l’escenari. Mentre gaudim de l’espectacle, van arribant altres birdwatchers i fotògrafs. Un lloc petit i amagat del bosc sembla les Rambles de Barcelona! Nosaltres hem estat els primers i, per tant, en gaudim més. Alguns dels birdwatchers i fotògrafs no paren de parlar molt fort. Així que li recordo a l’Eugeni – que de vegades em renya si parlo un moment mentre mirem ocells, tot i fer-ho amb veu molt baixa – que jo em comporto millor, i riu. Mentre som allà, l’Eugeni fa un altre bimbo. Així que ens anem molt contents a esmorzar a l’hotel, un servei que està inclòs amb l’allotjament. Patia per què les probabilitats d’arribar abans de les deu i mitja, quan s’acaba l’esmorzar, semblaven mínimes. Per sort, ha estat un matí rodó!

L’esmorzar és bufet lliure i tots els nois prefereixen arrasar amb el menjar fins atipar-se per després poder observar ocells sense parar per dinar. Mengen salat i dolç: salsitxes de Frankfurt, truita, formatge, magdalenes, arròs amb pollastre, rosquilles, torrades amb mantega i melmelada, cereals amb llet, té, etc. Jo no comparteixo la mateixa filosofia. Prefereixo menjar només una mica més del normal i emportar-me uns dolços per dinar com a millor opció realista, ja que menjar calent serà impossible, que és el que jo realment voldria. Sóc minoria!

Després d’esmorzar, pugem a l’habitació i el meu amor i jo ens acomiadem en la intimitat, ja que passarem la resta del dia amb gent. Fem les maletes i junt amb el Luisito, el Dave i el Daniel, que han compartit una habitació entre els tres, abandonem l’hotel.

Passem unes hores buscant ocells pels voltants del complex turístic. Jo m’entretenc observant una sessió de fotos d’un casament. Després tornem a anar al jardí japonès, ja que és un bon lloc per veure ocells i tenim l’entrada gratis amb l’allotjament.

Quan tot just arribem, es posa a ploure. Així que passem l’estona mirant ocells i refugiant-nos de la pluja en funció del temps. Em creuo amb un monjo budista, vestit de color granat i amb la típica toga de colar taronja. Ens mirem i ens dediquem un somriure des del cor. Després, amb l’Eugeni, ens divertim observant uns quants monos. També parlem amb una dona iraniana que ens explica que s’ha convertit de l’islam al protestantisme, ja que no li agrada el tracte que reben les dones al seu país d’origen, i que ara treballa al sector turístic a Malàisia, on viu amb la seva família. Ens diu, amb cara molt trista, que l’any passat va morir la seva mare i no la va poder anar a visitar quan estava malalta ni va poder assistir a l’enterrament, ja que és juga la vida si torna a l’Iran. Ens entristeix la seva història!

Com que no deixa de ploure, decidim marxar cap a l’aeroport, que està força lluny i potser trobem trànsit. Al pàrquing ens trobem al Daniel, que l’havíem perdut al anar amb cotxes diferents cap al jardí.

Llavors l’Eugeni, el Luisito i jo anem amb el cotxe del Dave i el Daniel amb el seu cotxe. Partim junts cap a l’aeroport. De camí, perdem al Daniel i des del cotxe veiem al cel les famoses torres Petronas, imponents.

A les set, més o menys, ens deixen a la nostra terminal. Abans d’acomiadar-nos, el meu amor em diu que avui hem vist 24 espècies noves i que ha fet 3 bimbos.

A les nou volen cap a Borneo per continuar el viatge. El Luisito i jo ens anem a la Priority Pass – la zona de luxe de l’aeroport amb wifi, menjar, dutxes… – amb la targeta per entrar gratis que, molt generosament, m’ha regalat l’Eugeni. I ens hi estem còmodament. M’he posat el despertador del mòbil a les vuit del matí, ja que volem cap a Singapur a l’una i vint-i-cinc.

Abans de dormir-me, rebo un whatsap de l’Eugeni que diu que el Dave i ell han pujat a l’avió i el Daniel, no. Esperem que estigui sa i estalvi.

6 de març, Malàisia – Singapur. El camí de regrés

M’aixeco a les vuit, per aprofitar les darreres hores de comoditat del “Priority Pass”. Em dutxo i esmorzo. El Luisito em comenta que ell no ha dormit en tota la nit. Els seients no són gaire còmodes. Malgrat tot, he dormit força bé i forces hores.

Cap a les onze del matí, amb temps de sobres, anem a facturar, passar el control de seguretat i embarcar.

El vol de Air Asia surt a l’hora prevista, l’una i quart, i cap a les dues arribem a l’aeroport de Singapur. Ha estat un vol molt tranquil.

Quan passem el control, al Luisito li fan obrir la motxilla per revisar el telescopi. En principi, sembla que es pensin que pugui ser un arma o un objecte perillós. Els ensenyem la guia d’ocells i els expliquem que és per veure bé els animals des de la distància. Es mostren divertits i ens deixen passar.

Gasto els diners que em queden, dinant i comprant un petit regalet pels nebots de l’Eugeni, i passem la tarda connectats i descansant, sense més. Changi és un aeroport de luxe, no m’estranya que cada any Skytrax, el portal especialitzat en transport aeri, li concedeixi el World Airport Awards, el premi més prestigiós de la indústria del sector, d’acord amb l’opinió d’uns 14 milions de passatgers de 105 països.

A les onze de la nit, agafem vol cap a Londres.

7 de març, Londres-Barcelona. Ja sóc a casa!

Arribem a Europa. El vol de Singapur a Londres amb British Airways ha durat unes dotze hores i ha estat molt tranquil. Al baixar de l’avió, una noia hindú ens pregunta si som espanyols i ens diu que ella viu a Salou. Tot i viure a la mateixa ciutat, ens acabem de conèixer. El món és un mocador!

El control a l’aeroport de Londres és molt exhaustiu i el vol fins a Barcelona sense cap incidència. Torno a trobar el piano que pot tocar qui vulgui. Una iniciativa creativa que m’encanta!

Quan esperem les maletes al Prat, tornem a trobar la salouenca d’origen hindú i, un cop m’acomiado del Luisito – un home de poques paraules -, que marxa cap a Madrid, anem juntes a buscar l’autocar Plana que surt a les dotze i vint i a les dues ens deixa a Salou. Es diu Mandeep i m’explica que fa més de deu anys que viu a Salou i que està casada amb un hindú i té dos fills catalans. La seva germana viu a Singapur i els seus pares a l’Índia. Ha viatjat sola a Singapur vint dies per què el seu pare feia setanta anys i anava a celebrar l’aniversari amb la filla que viu a Singapur. Ha estat una sorpresa trobar-se també amb la filla que viu a Salou. Em sembla una història bonica!

Acabat el viatge, arribo a la mateixa conclusió que quan vaig tornar del viatge que vam fer a les Illes Cook, Nova Zelanda i Hawaii. M’ha agradat molt conèixer una miqueta Malàisia, un país asiàtic. De totes formes, prefereixo l’estil de vida europeu i la dieta mediterrània. Com he trobat a faltar el nostre menjar i els dinars boníssims de la meva mare i dels pares de l’Eugeni!

Malauradament, sembla que el nostre petit continent també tendeix, com passa a la resta del món, cap a la poca qualitat dels serveis, precarització laboral, gran diferència entre rics i pobres, etc.

A Malàisia no hi ha atur, sinó que hi va gent d’altres països a treballar. Tampoc he vist cap persona demanant al carrer, tot i que no he visitat la capital. I ens hem trobat amb força gent que semblaven de classe mitjana.

El que més m’ha impressionat ha estat les situació de les dones. I ara que demà és vuit de març, em sento més conscient que mai de la bona educació que he rebut per part dels meus pares. Des de petita, m’han tractat com una persona que mereix ser respectada i que és capaç de pensar i decidir per si mateixa. Se m’encongia el cor cada cop – per sort, no massa freqüent – que veia les dones cobertes de cap a peus amb una tela de teixit rígid de color negre, excepte una petita escletxa als ulls. Amb la calor que feia! Potser són felices, tot i que a mi em semblaven mortes en vida. Què injust! Cada cop que veia una dona així, em venien unes ganes boges de treure-li el burca i posar-se’l a l’home amb màniga curta amb qui anava, a veure si li agradava anar vestit així.

Malàisia és un país on conviuen moltes cultures i religions diferents, tot i que predominen els musulmans, que, en general, són força respectuosos amb les dones, si es compara amb altres països de l’entorn: la majoria de dones van amb texans i el vel, condueixen, treballen fora de casa, parlen anglès bé, etc. Amb tot, les dones budistes, cristianes, hindús i d’origen xinès o sense religió, amb les quals he pogut parlar al llarg del viatge, m’han comentat – i baixaven el to de veu al parlar d’aquest tema – que les dones són poc respectades per la majoria musulmana, millor dit, per la interpretació masclista que alguns fan d’aquesta religió. No vaig poder parlar d’aquest tema amb cap noia musulmana, tot i que m’hagués agradat molt fer-ho.

Trobaré a faltar el meu amor durant el mes que estarà a Borneo. Això sí, seré feliç per què podré dormir molt, gaudir de la soledat i per què ell està fent allò que més l’apassiona: mirar ocells pel món.

——————————-

Borneo

Escrit i il·lustrat per Eugeni Capella

5 de març, Miri. Arribada sense el Daniel

El viatge a Borneo no ha començat amb bon peu. Després de deixar la Diana i en Luisito a la terminal 2, hem deixat el cotxe a la terminal 1 i en Daniel no ha aparegut. Ahir va arribar molt tard a l’hotel perquè la perdiu malaia va tardar dues hores a aparèixer, però també perquè Google Maps li va escollir una ruta almenys una hora més llarga.

Avui esperàvem que fes com ahir, però tot i sortir a la mateixa hora de Bukit Tinggi i no haver de deixar a ningú en una altra terminal, no ha arribat. Hem marxat cap a Miri sense saber que li ha passat.

Quan ha tingut internet en Daniel ens ho ha explicat. Ens va perdre a l’autopista quan ens vam posar a la cua per comprar la targeta al peatge. Va posar al Gps Home, pensant que el portaria a l’aeroport, on va llogar el cotxe, i el va portar al mig de kuala Lumpur. El següent vol estava ple i li van dir a Malaysia Airlines que fins el 8 de març no hi havia cap més vol a Miri. Però, si n’hi han deu diaris!

A la nit, li passo informació de llocs alternatius on pot anar a veure ocells, si no ve a Borneo. Nosaltres dormim en un centre de submarinisme, Coco House, que està prou bé.

6 de març, Miri-Ba’kelalan. Les muntanyes perdudes

Al matí, sortim amb temps cap a l’aeroport i fem bé, perquè quan passem el control de seguretat, ens fan adonar que al Dave li han donat el bitllet d’una altra persona i ha de retornar a facturació. Mentrestant, el policia s’interessa pel meu origen i em diu que la setmana passada el Barça va marcar cinc gols contra el Celta de Vigo.

Agafem una avioneta per arribar fins a Ba’kelalan. Fem una parada a mig camí, a Lawas. Al final, el nostre amic Daniel ens diu per whatsap que volarà fins a Miri. Després, no sabem què farà!

A Ba’kelalan plou totes les tardes, no hi ha aigua calenta i l’electricitat només funciona de sis a deu del matí, però la casa on estem allotjats i el paisatge són bonics.

Al vespre, ens anem a veure si tenim sort amb el dulit frogmouth, una espècie redescoberta pel Sang, l’amo de la casa on estem allotjats i professor d’escola.

Encara no l’ha vist ningú aquest any, entre altres motius perquè som els primers ornitòlegs que hem arribat.

De seguida, respon al cant i després d’una bona estona de buscar amb la llanterna i caure pel fang, el podem veure parat i el fotografiem. Quin bon començament! Seguim la nit buscant un mussol, però només sentim una òliba, a la qual no li fem gaire cas.

Contents, tornem a casa, on beneïm els aliments amb la família i dues estudiants de Kuala Lumpur que fan un voluntariat per ensenyar anglès. Suposo que deuen ser cristianes perquè aquest és un poble “moazin free“.

Avui hem vist 23 espècies d’ocells noves i he fet només dos bimbos, però un de ben especial.

7 de març, Ba’kelalan. Retrobament amb el Daniel

A dos quarts de set, ens han deixat al coll, a tres-cents metres d’on s’acaba la carretera. Hem estat tot el dia baixant fins arribar a cinc quilòmetres del poble, on ens han recollit uns militars per rebre el Daniel a temps. El dia ha estat molt productiu: hem vist 39 especies diferents i he fet 17 bimbos. Hem estat tot el dia pendent del que feia el Daniel. Al matí, no el volien deixar pujar a l’avió, fins que vint minuts abans de sortir se n’han adonat que no volia anar a Kuala Lumpur sinó a Lawas.

Després d’informar-nos que arribaria a les quatre de la tarda en un taxi compartit, no n’hem sabut res més fins que hem rebut un whatsap dient que arribava a les cinc i quart.

Quan m’ha trucat a tres quarts de sis, he pensat que ja havia arribat, i com que la trucada s’ha tallat i no em donava senyal, l’he anat a buscar. Al cap de mitja hora, ha parat en Sang dient-me que en Daniel havia baixat dos pobles abans! No s’havia equivocat, sinó que un camió havia embarrancat i el taxi no podia passar, així que els han deixat enmig de la carretera. Per sort, l’altra passatger que anava fins el final era una professora i Sangs l’ha anat a buscar.

A dos quarts de vuit, hem arribat a casa, sense temps avui per ensenyar el dulit frogmouth al Daniel.

8 de març, Ba’kelalan. Per fi, una pita!

A dos quarts de set, el Dave, en Daniel i jo agafem la carretera de Barrio a Ba’kelalan, la pitjor asfaltada que n’he vist mai. El matí ha començat boirós i després amb pluja i, per tant, amb molt poc moviment d’ocells. A partir del migdia, però, ha millorat.

Després d’haver vist ahir i avui diverses àguiles sense poder-les identificar i algunes serpent-eagle clarament, hem tingut la sort que una àguila ens ha passat relativament a prop i, com que hi havia bona llum, l’hem pogut veure l’ocre de les plomes, el cap més fosc i, sobretot, l’hem sentit cridar, podent-la identificar amb claredat.

Potser l’ocell del dia ha estat la blue-banded pitta. Al mateix lloc on ahir vam estar durant mitja hora gaudim d’una bona visió del black-throated wren-babbler, avui la pita ha respost al reclam. Hem sentit el seu xiulet màgic i l’hem vista potser deu segons entre el brancatge, com mirant-nos. Després, ha marxat caminant i cantant. Tot i que hem esperat força estona a veure si tornava, el Daniel s’ha quedat sense poder veure-la.

Cap a un quart de cinc, hem fet autoestop i he pujat al primer vehicle que ha parat – conduït per un home que portava una escopeta-, ja que el Daniel – que era qui més presa tenia per tornar al poble per què havia de veure el dulit frogmouth – ha pensat que sol es perdria i ha preferit quedar-se amb el Dave que pujar al cotxe, on no cabíem tots tres.

Quan he arribat a casa, he fet un té amb el Sang i després s’ha anat a buscar al Daniel i al Dave. He entès que vindrien a casa, però han anat directament a veure el dulit Frougmout. Al cap de dues hores, han tornat, com a polls, sense haver vist res. Així doncs, avui hem vist 39 especies diferents i he fet 7 bimbos.

Abans d’anar a dormir, arrangem el transport per demà amb el nebot del Sang un altre cop, tot i que ens cobren el que els hi sembla. Primer, ens van dir que deixar-nos al coll ens costaria 200 Ringgits i jo vaig dir que 200 em semblava massa, ja que són 15 kilòmetres i menys de 20 minuts. I tot i que 70 semblava un preu raonable, vam acordar que com a màxim pagaríem 100, i així ha estat per dos dies. Demà tenim previst fer només la meitat del camí. Quant ens costarà? Diuen que el mateix perquè anem de matinada, a dos quarts de cinc. Què hi farem!

 

 

3 d’abril, Mantanani-Kk. El viatge s’acaba

Sona el despertador a dos quarts de cinc, però els mosquits no m’han deixat dormir gaire i millorar la foto del xot no em motiva prou.

Així que m’aixeco a dos quarts de sis, encara fosc. Just a temps per veure si enganxo les fregates. Per tot arreu, canten els xots. Em distrec intentant trobar-los i quan arribo davant l’illot, les fregates ja han volat.

Els dos protectors de les llagostes tornen a terra en barqueta i jo intento arribar a l’altra part de l’illa a través d’un senderó d’un bosc menys alterat. No obstant ni rastre de mangrove whistler. L’altra part de la costa està més ben conservada, sense tantes palmeres i amb més mala mar. A la punta de l’illa, hi ha una altra població o nucli turístic.

Després de fer una última visita a les cloïsses gegants, passo la resta de temps esperant sense sort que alguna fregata es deixi veure.

A l’hora de tornar, comença a ploure. Durant el trajecte amb la barca que ens porta des de l’illa a KK, veig 5 xatracs, impossibles d’identificar a la velocitat que anem. Al cap de tres hores de sortir, encara sota la pluja, arribem a KK.

Deixo l’equipatge al Backpackers Hostel i em llenço a la compra compulsiva de mango deshidratat. Ja tinc un detall per a tothom!

Al carrer per anar a sopar em trobo un noi brasiler d’aspecte asiàtic que em vaig trobar a Danum, acompanyat d’una noia anglesa. Deien que no eren parella, sinó que s’havien trobat viatjant. Parlem una estona:
-“Hola! Què tal? On és la teva parella?”, li pregunto.
-“Treballant”, em respon.

“A les vuit de la tarda encara treballant? Quina mena de voluntariat deu fer?”, em pregunto a mi mateix. Li demano recomanació per anar a sopar. Ell també hi va. Ha quedat amb uns amics. No sap que aconsellar-me i, tot i que es mostra simpàtic, tampoc em convida a anar amb ell.

La pluja no aconsella gaires inspeccions, així que entro al primer xinés que trobo, altrament aconsellat per un canadenc de l’alberg. És un bufet i no entenc res, així que entro al següent local, on pots demanar només un plat: no saps ben bé el què, però és més simple que un bufet. “No spicy!“, insisteixo. Em serveixen sopa de porc i arròs bullit. Fa el fet. La llimonada amb glaçons que em demano de beure, està força bona. Si no em poso malalt en aquest tuguri, significa que la qualitat sanitària d’aquest país és alta.

De tornada a l’alberg, xerro una mica amb una finlandesa i un canadenc-americà. Deuen rondar la trentena: ella fa mig any que viatja. Ell, més. No tenen data de tornada. Ell té el pis llogat a Nova York i amb els diners del lloguer viatja. Ella va marxar del país amb 4.000 € i cada mes rep una ajuda de l’estat finlandès. Hi ha una pila de gent que viatja amb les ajudes que reben de l’estat. Uns viatgen i els altres simplement se’n van al seu país on les ajudes els rendeixen més.

A part de seguir el procés, llegeixo que el Parlament Europeu per fi ha votat per unanimitat la dimissió del ministre holandès per dir que els països del sud es gasten els diners en alcohol i dones i després demanen ajudes. Penso en el meu veí de Cambrils: no paga la comunitat del pis de protecció social, el té llogat il·legalment, s’esnifa els diners que guanya amb el lloguer en coca i a més se n’ha anat amb una altra dona. Potser es referia a ell el ministre holandès? Segur que també rep alguna ajuda!

2 d’abril, Mantanani. El xot, al sac.

Són les quatre de la matinada, sense pluja. Dues persones dormen tapades amb un llençol en un rafal. Equipat amb botes i pantalons llargs, surto a buscar el xot. Canta per tot arreu i aviat en trobo un que es deixa fotografiar a prop. Abans de fer una foto acceptable, el model marxa volant i fins que clareja intento buscar-ne un altre. Potser he tingut molta sort. Feliç amb l’ocell més important vist, me’n vaig a l’illot.

Passo primer per l’alberg. Comparteixo habitació amb dues persones més: un home d’uns cinquanta anys, que s’ha aixecat, i una noia, de més de vint anys, que té una ampolla d’aigua al seu costat i segueix dormint.

M’assec davant l’illa. Són les sis. Mar endins, se senten veus, però jo no veig cap persona a cap barca. De sobte, de la petita barraqueta surt un noi. Finalment, són dos. Sembla que passen la nit a sobre les llagostes que tenen sota l’aigua perquè ningú els hi robi. Mentre espero, llegeixo el que em diu en Dave. Ahir va volar cap a Hong Kong a les quatre del matí. Volia llogar un cotxe i visitar diversos llocs i utilitzar-lo d’hotel. No ha pogut sortir de l’aeroport, però, ja que no ha trobat cap cotxe i els avions per tornar als EUA estan plens. Haurà d’esperar vint-i-set hores més. Cada cop hi ha més llum i a les vuit me’n vaig, ja que les fregates deuen sortir encara fosc.

M’agafo el dia de descans. Després d’esmorzar, equipat amb peus d’ànec i ulleres, em submergeixo als primers metres de costa. A dos metres de fondària, hi ha un centenar de cloïsses gegants, la majoria de les quals fan uns cinquanta centímetres. Unes blaves, altres grogues, vermelles… de tots colors! És un plaer observar-les, tot i que és evident que les han portat de fora.

A les onze, culmino les meves minivacancetes de mirar ocells i me’n vaig a dormir. A les dues, m’aixeco i, després de menjar alguna cosa, torno a fer una visita a les cloïsses. Quatre peixos pallasso s’amaguen dins d’una anemone: el més gran de la família resulta bastant agressiu amb tots els peixos que s’acosten. Al seu costat, una cinquantena de peixets viuen dins de la protecció que els ofereixen les punxes de pam de tres eriçons.

A les quatre, torno a l’illot: una cinquantena de fregates volen en formació. Mai les havia vist d’aquesta manera! Semblen un esquadró d’avions de la segona guerra mundial a punt d’iniciar un atac. De tant en tant, una part del grup se separa, passen pel damunt i les puc identificar: fregata ariel i andrewsi. Bimbo!

Quan es pon el sol, un centenar de fregates es concentra per ajocar-se. No les espero. De tornada, se senten 4 xots, però no en puc veure cap. Obtinc el mateix resultat després de sopar amb la parella americana que, com jo, també se sorprenen de la deficient manera com gestionen les deixalles en aquesta illa.

1 d’abril, KK-Mantanani. L’illa del mussol

Fa deu anys se’m va escapar el mantanani scops-owl a Palawan. Immediatament després, vaig trobar on tornaria a buscar algun dia aquest mussol: al nord de Borneo, a l’illa de Mantanani.

A un quart de vuit, quedem amb la gent del centre de submarinisme Mari Mari de Mantanani. S’hi ajunta una parella americana, vinguts des de la Xina per estar-hi una setmana. Ella és professora i ell, artista.

Després d’una hora i mitja de cotxe, arribem a l’embarcador, on ens espera una barca i altres passatgers per fer una travessia de més d’una hora, on la majoria va a bussejar i alguns a veure el mussol. És d’aquells llocs que dubtes entre buscar ocells o posar el cap sota l’aigua.

La gent de l’allotjament té prou informació sobre l’avifauna local. Un noi i una noia m’informen: el colom de nicobar fa dècades que no es veu; el mussol és prou comú; el grey imperial pigeon, també; la noia mai ha vist la black-naped fruit-dove, però el noi diu que es pot veure dins del bosc, i del whistler no en saben res.

L’illa fa uns quatre quilòmetres de llargada per un d’amplada. L’intento travessar pel mig, seguint una pista. Al cap de cinc quilòmetres de caminar, però, tot i que penso que per fi he arribat a l’altra banda, resulta que he fet una volta i estic a 350 metres al sud d’on he sortit.

Estic allotjat en un lodge sense cap submarinista, amb un discjòquei i ple de xineses que es fan fotos i sembla que diguin: “que guapa que sóc i en quin lloc més bonic estic!”.

No he travessat l’illa, però he vist dos grey imperial-pigeon, un ocell amb una taxonomia diferent per cada autor. Mentre per Clements es distribueix des de Filipines a Borneo i Sulawesi, pel HBW – que és el que segueixo jo – és una espècie restringida a molt pocs illots. Sigui com sigui: bimbo! L’illa és plena de collared kingfisher cridaners.

L’objectiu de la tarda és christmas island frigatebird, que s’ajoca amb la lesser frigatebird a l’illa de Linggisan.

Ressegueixo la costa NW de l’illa passant diversos allotjaments, cadascú amb la seva visual manera de gestionar les deixalles, especialment les ampolles d’aigua.

A les dues arribo al Probiscis Lodge, on acaba la sorra i comença la roca impracticable amb xancles. M’estiro en una gandula i espero que arribin les fregates. Un martinet dels esculls s’atipa amb els peixets que pesca. Una àguila marina passa de tant en tant. Al cap de tres hores, començo a pensar si no és l’època per veure-les, així que vaig a veure a qui suposo que és un treballador del lodge, tot i que fa tres hores que dorm en una hamaca. No sap a quina hora venen, però diu que sempre arriben tard. A les 5.57 h, 3 fregates em sobrevolen. Plou i només en puc identificar 2 com a menors. Però, no van cap a l’illa sinó mar endins. Unes 50 més arriben pel nord, tot i que també van mar endins. No en puc identificar cap. Finalment en són unes 600 volant mar endins, donant voltes com guanyant alçada per saltar l’estret. On deuen anar?

A dos quarts de set, s’acosten a l’illa i segueixen donant voltes fins que comença a enfosquir. Un quart d’hora més tard, canta el primer xot de Mantanani, però de seguida els mosquits em recorden que xancles i pantalons curts no és la millor vestimenta per entrar a la selva. Pràcticament ja no s’hi veu. Les fregates segueixen volant i torno cap a Mari Mari completament de nit.

Com que no hi ha carrers, no acabes de saber si estàs caminant per dins de les cases dels allotjats, però sembla que no molesto a ningú. Dos xots més canten prop del poble, al sud de Mari Mari.

Després de sopar, plou amb més força. Demà serà un altre dia: em poso el despertador a les quatre.

31 de març, Danum Valley-Kota Kinabalu (KK). Els ulls mengen més que la boca

A dos quarts de nou tenim el transport que ens espera, així que hem fet una petita caminada repetint una part del nature trail buscant l’straw-headed bulbul. Teníem assumit que avui no faríem cap bimbo, però per sorpresa nostra en Dave n’ha fet dos: el red-naped trogon i el ferrogineus babbler.

A la ciutat, m’esperava un peix a l’aquari del mateix restaurant on divendres passat vam dinar. Molt bo, però quasi que m’ha costat més que el vol que agafem per arribar a KK.

Entre un mar de palmeres plantades per produir oli de palma per una població creixent, des de l’avió encara es veu algun retall de selva baixa. A KK ens recull una conductora d’Uber amb el cap tapat i música moderna.

El trajecte costa només onze ringgits, però la fem esperar al Sensi hostel i després de deixar les coses ens porta a stephen’s park, on esperem veure el sunda frogmouth. Xerrem per si la truquem quan acabem, però se’n va a dormir.

L’entrada del parc és plena de restaurants i una pista envolta el llac. Crec que el sentim un cop, però no n’estic segur.

Com a premí de consolació, trobem una família de xots alertats per l’insistent reclam del jove volander: tsss….tsss. Els dos adults els veiem poca estona, però el jove es deixa fotografiar a gust. L’identifiquem, provisionalment, com a sunda scops-owl. És el meu bimbo del dia.

De tornada a l’alberg amb un altre Uber, que ens costa vuit ringgits, anem al night marquet, on en Dave no sopa i jo torno a cometre l’error de demanar més del que em puc menjar.

En Dave fa sis anys que no treballa i l’he suggerit que quan el deixi la seva parella podria llogar una habitació i viure amb menys penalitats. Bé, de moment tira de targeta de crèdit. “Veus perquè no m’agrada compartir pis? M’agrada la meva intimitat!”, em diu en Dave quan arribem a l’habitació, que crec que compartim – perquè no ho puc assegurar, ja que algú dorm i no podem obrir el llum – amb quatre nois i una noia.

30 de març, Danum Valley. Crested partridge, la perdiu inesperada

Avui hem anat a la graella. Seguim la paral·lela N0, començant a W0. Amb totes les espècies endèmiques de terra baixa tenim una llista de 40 espècies probables, de les quals la giant pitta i el great argus estant dalt de tot.

Sentim la pita, però ens envolta i mai s’apropa. Sentim l’argus, una mena de faisà gegant, però el seu cant se sent a quilòmetres, així que tampoc ens hi apropem. Una parella de papamosques que canten com grey-breasted jungle flycatcher, però que no l’arribem a identificar com a tals per una visió massa curta, i un bornean wren-babler són les poques espècies a destacar del matí. De sobte, però, prop de W12, sentim unes perdius crestades. Passa un mascle i una femella. Després, un altre mascle ens passa pel damunt corrent. Finalment, en passen dues més, de les quals només en puc enfocar una. La única del grup. També corrent. Un ocell ben curiós. Un bimbo inesperat que no estava ni a la llista.

El camí finalment es perd. Llavors, tornem a W10N0 i girem en direcció W10S5, però finalment perdem el camí i acabem seguint pel riu perquè la resta d’opcions són pitjors.

Per primer cop, veig en Dave contrariat i nerviós. Finalment, enllacem un camí i a les dues som a casa. Set hores i un bimbo. És la primera vegada en tot el viatge que fem una migdiada.

Avui les sangoneres s’hi han lluït. A en Dave, els mitjons li han quedat inservibles de la sang que li han tret. I a mi, m’han travessat els pantalons i els mitjons contra sangoneres, però amb dues barreres com aquestes la taca que han fet ha estat sensiblement menor.

29 de març, Danum Valley. Bristlehead!

Fins ara, les converses que hem mantingut amb els investigadors del màster d’ecologia tropical han estat pràcticament zero, exceptuant amb un portuguès. Són anglesos i secs com ells sols, però silenciosos. A les cinc del matí estan aixecats, però no et desperten.

Ahir, però, van arribar cinc malaisis, que estan al nostre barracó. Molt més simpàtics i conversadors, però això té un preu. Tothom dormint i ells a fora xerrant com si estiguessin a les rambles i pel matí, et trobes els plats bruts per netejar, a la taula i a la pica. De fet, no queda cap cullera ni bol net pels meus cereals.

Passades les sis, comencem a caminar per la pista que va a la ciutat. Sembla la millor estratègia per veure el bristlehead. Un soroll estrany ens el fa imaginar, però és un red-bearded bee-eater. De totes maneres, un dia amb un bimbo com aquest no és un mal dia.

Un altre cop ens recullen i ens deixen al trencall que va a la torre d’observació des d’on es veu la sortida de sol. Cansats i amb el sol que cau, ens hi refugiem unes hores i fins i tot intentem dormir.

Passat el migdia i ja més ennuvolat, tornem els vuit quilòmetres a peu. Mentre caminem, anem pensant que farem demà. Decidim que com que ja hem dedicat massa hores al bristelhead, passarem el dia a la graella. Aquest ocell ja ha tingut massa oportunitats de ser vist i les ha desaprofitat totes.

Al cap de dues hores de caminar, a uns quatre quilòmetres de l’alberg, uns xiscles ens envolten. Tensió, excitació i ansietat. Un grup de set a deu bristelheads apareix per tots els costats fent una gran cridòria. Negres amb el cap vermell. S’estan un quart d’hora donant l’espectacle.
Seguim caminant, encara no ens ho podem creure.

“Encara penses que hem estat massa temps a Danum?”, li pregunto al Dave. “Sí, és un lloc molt dolent”, em contesta amb un somriure.

28 de març, Danum Valley. S’esgoten les forces

Avui la idea era anar a la xarxa de transsectes de la graella, però mentre esperem el bristelbird sense sort, un guia ens comenta que el bornean blue-flycatcher (BBF) el podem trobar al nature trail, bastant al començament.

Fem el nature trail i després anem al rhino pool trail. Veiem tres horsfiel’s babbler, que tres dies abans havia vist només jo. “Perquè es diu horsfield’s? Qui era el tal horsfield?”, diu en Dave. Respondre aquesta pregunta és la nostra missió a partir d’ara. A falta d’ocells sempre se li ocorren idees curioses.

Sentim alguns BBF i, finalment, veig un mascle cantant. En Dave només el veu volant. De camí, observem per primer cop com les sangoneres salten de les branques. Al riu és hora de fer revisió general. Jo me’n trec 25: 10 pel damunt, 10 dins de les botes i 5 que ja han entrat dins el mitjó antisangoneres. Cap ha arribat a la sang. Dos mitjons, més mitjó antisangoneres, més botes d’aigua sembla poder aguantar 100 sangoneres per hora si vas revisant. En Dave només porta dos mitjons i l’han foradat per quatre cops, incidència per ell acceptable tenint en compte la quantitat que n’hi ha.

A les dues tornem a l’alberg i, com que plou i estem cansats, decidim fer una migdiada. No dormim, però descansem. Tot i que a la tarda en Dave bimba el malaysian blue-flycatcher, que jo vaig veure a Kinabatangan, opina que set dies són massa aquí, ja que ja ho tenim pràcticament tot vist. Jo penso diferent: si estigués una setmana més segur que no em sobrava cap dia, ja que podria anar cap les muntanyes a provar el bulwer’s phessant.

Pel night drive, només queda una plaça i en Dave prefereix dormir. Durant una hora i mitja, foquegem tot el que hi ha als arbres i camins. Trobem 20 sambar deer, 2 barkig deer, 2 esquirols voladors i 1 binturong, 1 serpent eagle dormint i, de tornada, el millor de tot: 1 mascle de crested fireback, dormint a quatre metres d’alçada sobre la pista.


27 de març, Danum Valley. La quarta pita

Ens aixequem a les cinc del matí, però ja som els últims. La resta de gent està fora amb els cotxes engegats. Com cada matí, tinc picades al voltant del coll.

Abans d’entrar a la graella de transsectes que els investigadors tenen dins la selva, anem a la zona d’acampada on ahir l’Emma ens va dir haver vist el bristelbird. L’Emma és la persona dins del grup d’estudiants d’ecologia tropical més interessada en ocells. De fet, no forma part del màster, però s’hi ha afegit per tenir una mena de vacances. Dormir cinc hores i acabar el dia plena de sangoneres, fang i picades, són per ella unes vacances!

Anem a la zona d’acampada, que més aviat és un dormitori més simple que el nostre, ocupat per una mena d’escoltes que han vingut aquí a fer un pont de fusta. Sota una teulada sense parets, hi ha una estructura quadriculada de fusta on unes teles lligades fan d’hamaca. No veiem cap bristelbird i tornem per l’orchid trail.

En Dave avisa que hi ha un tord. Un tord cuacurt, rabassut i amb cua blava? És una pita! Pita gegant! No, no, és una femella de blue-headed pitta. L’última pita endèmica que ens quedava! No és gaire amagadissa i tot i que intentem atreure al mascle, ens quedem amb la femella que és prou bonica.

Aquesta troballa ens deixa una mica fora de joc. Amb l’ocell més important de dins el bosc ja vist, passem la resta del matí al Nature Discovery Centre esperant que un bristelbird faci acte de presència passant volant. En Dave dorm una estona i una sangonera en treu partit.

A la tarda, entrem a la graella i veiem una black-crowned pitta, ja vista a Sepilock, i diversos ocells, entre ells l’endèmic bornean ground-babbler.

Ja només ens queden dos endèmics de les terres baixes de Borneo i acabem el dia esperant, sense sort, el bristelbird.

A la nit, fem una part diferent de la graella i trobem una black magpie dormint i, al mateix lloc d’ahir, la hooded pitta.

26 de març, Danum Valley. BORNEAN GROUND-CUCKOO!

La parella de francesos que vam trobar a Sepilok i que no van veure cap ocell a Kinabatangan, tot i pagar el birder’s tour ens havien aconsellat caminar per la carretera entre el quilòmetre 4 i el 6. I així ho hem fet avui. Després de caminar més de dos quilòmetres i haver fet 3 bimbos, una família que anava a la ciutat ens ha deixat al quilòmetre 6.

Hem tornat caminant fins que un cant profund i conegut ha ressonat dins del bosc: wu-koo……wu-koo. A un quart d’onze, ens hem quedat glaçats: el bornean ground-cuckoo ens contestava a una sola estrofa que li havíem reproduït cinc minuts abans. Un ocell que George Wagner – el pare de l’observador d’ocells independent, segons Yann Muzika – no ha pogut veure després de tres viatges a Borneo.”L’anem a buscar?”, pregunta en Dave. La pregunta sembla estúpida.

Entrem al bosc i anem seguint el cant del cucut, que se’n riu de nosaltres i ens envolta. Al cap de tres quarts d’hora, la tensió és tant alta, que ni un segon aparto la mirada des d’on ve el cant ni per treure’m la sangonera que em mossega el melic. Amb una ma l’arranco i amb l’altra aguanto els prismàtics. Finalment, veig un moviment, una ombra, un ocell gros que marxa cap a l’esquerra. Podria ser qualsevol ocell gran, però ha de ser ground-cuckoo. Seguim el seu cant, ens va marejant cap amunt i cap avall. Al cap de mitja hora més, el Dave el troba. “És dalt de l’arbre movent la cua! El veus?” em diu emocionat. No veig res. Finalment estirats al terra, mig enfangats, li acabo veient la cua. La va movent mentre canta. Està a vint metres d’alçada! Així jo també donaria voltes. No caminava: volava al nostre voltant. El dors tornassolat, el ventre barrat. És un adult. En Dave intenta buscar un millor angle. Jo segueixo estirat sense perdre’l de vista. Veig com vola cap al terra. Em trec la sangonera que em mossega el coll. No ens podem creure que l’haguem vist. “Bé, ben bé el lloc no és tant dolent”, sentència el Dave amb un somriure.

El cucut segueix cantant quan de sobte apareix un striped wren-babbler. Va movent-se al nostre voltant. Un ocell molt bonic que també buscàvem. “Aquest lloc és meravellós”, afirma ara el Dave.

Tornem caminant cap a casa. “Per aquesta tarda, tenim una feina: esbrinar on treballa la noia”, diu el Dave. Es refereix a la filla de la família que ens ha recollit al matí.

Passem la tarda esperant si passa el bristelbird, sense èxit.

A la nit, ens endinsem al bosc on trobem una hooded pita dormint. També veiem una serp de metre i mig negra barrada de groc, anomenada boiga dendrophila, movent-se per les rames. Ens recorda que cal mirar bé abans de tocar una branca.

25 de març, Danum Valley. La selva més alta del mon

Avui es podria aplicar aquell refrany que diu que els arbres no et deixen veure el bosc, però aquí seria que els ocells no et deixen veure el bosc. Quan vam organitzar la ruta, en Dave era reaci a passar set dies en aquest indret, però el vaig convèncer que era el millor lloc de Borneo. Entre això, que és una mica de la broma i que als boscos madurs és molt difícil veure ocells, ja el tenim tot el dia dient que aquest és el pitjor lloc de tot el viatge, que millor que marxem demà i tornem a Mount Kinabalu.

Hem anat als únics camins que en teoria es poden fer sense guia, recorrent el nature trail, el river trail i finalment el waterfall trail, el més llarg de tots. És cert que dins del bosc hem vist molt pocs ocells, però passejar per la selva més antiga del mon, amb els arbres de selva més alts del mon, alguns de més de vuitanta metres, té un encant especial, tot i que no veiéssim cap ocell. Però n’hem vist dos. El cant fantasmagòric del helmed hornbill ens ha ajudat a trobar un mascle dalt d’un arbre, a uns seixanta metres del terra. Pel seu bec d’ivori és perseguit i està en perill d’extinció.

El camí està infestat de sangoneres de marronesci atrigades. Ens n’hem tret un centenar: unes pujant per les botes, altres ja dins, moltes que et saltaven al braç, a la ma o al coll. A falta d’ocells, les hem investigat una mica. Les del terra et van seguint, les de les rames salten o s’enganxen quan passes.

El camí a la cascada és llarg i costerut i en Dave amb el seu humor intenta afegir interès a falta d’ocells. Potser les estudiants que ens han passat estan banyant-se a la cascada i ens criden: “Us estàvem esperant!” Somriu durant tres segons i es respon resignat: “tan se val, estic massa cansat i no podria fer res”.

Finalment, arribem a la cascada, on veiem un parell de chestnut-naped forktail. Tornem esgotats a través d’un bosc majestuós. Amb tots els hornbils de Borneo vistos i també totes les fortail.

“Qui va dir que un mal dia de mirar ocells era millor que un bon dia treballant, no havia visitat Danum Valley”, diu el Dave i Somriu sabent que menteix, ja que bimbant un hornbil sempre és un bon dia. Arribem a les tres amb un bat de sol i, com ja va succeir ahir, a les cinc passen tres ocells negres cuacurts emetent sons rasposos per sobre de l’alberg. Només poden ser bristelbirds, però ens tornen a agafar a contrapeu i no els arribem a enfocar.

24 de març, Danum Valley. Primer dia sense bimbos

Avui havia de ser un dia per despertar-se al migdia i anar descansats a la jungla, però abans de les set ja estava despert. Aquesta ciutat és el primer lloc que veig pobres, nens demanant, homes dormint al carrer.

Després de comprar provisions, anem a les oficines del Danum Valley Field Centre, un lloc on en principi només hi poden anar investigadors. Al final, però, sempre hi ha la manera que t’acceptin. Evidentment, pagant més diners.

Arribem a quarts de dotze, però avui és divendres i ja han tancat fins a les dues. Així que anem a un restaurant on poder passar una hora i mitja.

Sense presa per menjar, combinat amb que el menú està en xinès i no sé ben be què demano, acabo amb una plàtera amb dos crancs gegants que acaben de treure de l’aquari, una de vegetals fregits, un bol d’arrós i mig quilo de papaia. En Dave s’impresiona del què puc menjar quan no tinc res a fer.

A dos quarts de tres, un taxi ens recull i en dues hores ens porta dins la jungla. Pel camí, creua una cobra, de la qual només veiem els últims dos metres.

Cau la tarda i els investigadors comencen a tornar de la jungla. No riuen de cansats com estan, enfangats i amb fundes contra les sangoneres. Ens avisen que res serà fàcil.

Un guia ens informa que el brown-wood owl es veu sovint al fanal del camp de bamington. Hi anem i per uns segons penso que faré el bimbo del dia. Però no, el mussol que veiem és un buffy fish-owl, altrament molt bonic.

La majoria d’investigadors se’n van a la jungla a revisar les trampes de rat-penats i tornaran en quatre hores. L’únic que no hi ha anat és un portugués amb qui xerrem una bona estona.

23 de març, Kinabatangan-Gomantong-Lahad Datu. Abandonem la parsimonia

Ahir al vespre en Dave es va trobar malament i s’ha passat la nit amb vòmits i diarrees, així que no ve amb la barca i em menjo el seu esmorzar, ja que per primer dia no és bufet.

Torno a anar amb el nostre guia i la parelleta d’anglesos. Ens seguim parant per veure cocodrils, monos nassuts i altres espècies ja vistes. Trobem una novetat: un orangutan menjant tranquil·lament dalt d’un arbre ¿Com pot competir un ocell que ningú troba amb un simi gegant que menja parsimoniosament amb una mirada entre profunda i perduda? De cap manera! Realment si volíem tenir alguna opció de veure el ground-cuckoo havíem d’haver contractat un paquet específic per ornitòlegs. Però, la parella de francesos amb qui ens vam trobar amb anterioritat ho van fer i tampoc el van veure.

De sobte, un papamosques blau marí amb un carpó blau cel llampant creua un canal. He d’insistir uns quants cops per què giri cua i, finalment, el veiem. Perdut el cucut, almenys a veure si faig un bimbo. Contesta el reclam i al final torna a creuar el canal sense deixar-se veure bé. Seguim pel canal i trobem una parella de malaysian blue-flycatcher, que es deixa fotografiar.

La Linda – que és la persona que porta el lodge sobre el terreny-, entre somriures i rialles, ja em va dir que estava boig, però com que insistim en la nostra estratègia, ens fa signar un document en què assumim que ens deixin a les coves i que ja ens farem responsables de com tornem. No podem contractar el servei perquè hi volem estar tot el dia i no tan sols dues hores.

Després d’acomiadar-nos de tothom, en Kevin ens espera a l’embarcador i ens deixa a les coves de Gomantong. Deixem les motxilles a les oficines i les anem a visitar.

Trobem un red leaf monkey amb la seva cria, però tothom que ens creuem ens diuen que han vist un orangutan. Finalment, el trobem, acompanyat de la seva cria. Et diuen alguna cosa amb la mirada, però no saps ben bé què. Em sembla una mirada trista pel mon que se’ls encongeix. Fa servir els peus com les mans. Et pots passar hores contemplant-lo.

Finalment, anem a les coves. Primer, sentim com una tour leader dona explicacions amb el megàfon. Penso: “Quina vergonya! Com poden trencar el silenci d’una manera tan destralera”. Però, vaig errat: no és cap megàfon, és la ràdio de l’assentament dels recol·lectors de nius de falciots. Per una estúpida raó, els xinesos pensen que els nius fets amb saliva de falciot tenen poders medicinals per allargar la joventut i paguen grans quantitats de diners per un potet amb la seva saliva. Això fa que quan el noranta per cent de polls han volat, es juguin la vida pujant desenes de metres per treure els nius i els polls que encara no han volat.

El lloc està entre els cinc més fastigosos en què he mirat ocells fins ara. Els incomptables milers de ratpenats i falciots que hi crien defequen contínuament, motiu pel qual has d’anar amb paraigües. La merda s’acumula no sé si per metres, però només pensar que si rellisques de la passera pots acabar ofegat sota una immensitat de residus orgànics et fan venir basques. Per sobre de la merda, una immensitat de paneroles i altres insectes en treuen profit i, evidentment, alguna sargantana que no s’atreveix a entrar al munt de restes i que es deu alimentar d’insectes. Els pixats i lixiviats formen un rierol, que quan van per la superfície és l’hàbitat d’uns crancs.

Jo havia suggerit uns dies abans de dormir a Gomantong, si no obtenim transport, però en Dave opina que amb l’estat amb que té l’estomac seria el pitjor lloc on passar la nit. Però, n’hi ha un de pitjor. Dins la cova, damunt la merda, s’alcen dues casetes de fusta: en una i dorm algú i en l’altra, juguen una partida de cartes. Suposadament fan nit a la cova per què ningú els robi el seu tresor. Em pregunto: “¿Amb un assentament a trenta metres de la porta situada a la carretera principal, que es tanca al vespre, qui pot venir a la nit a robar uns nius que estan a quaranta metres d’alçada?” Misteris de la vida!

Bé, el que venim a veure són tres falciots, el de niu negre, el de niu blanc i el de niu de molsa. Tots tres són iguals i només els pots identificar si estan al niu. Un telescopi aquí ens seria molt útil. Pràcticament, tot el que podem identificar són nius negres.

Acabada una primera ronda, anem a les oficines a investigar com sortirem d’aquí. De tornada, trobem un black-throated babbler molt cooperatiu i bonic que es deixa fotografiar. Prop del pàrquing, una aparella de bat falcon esperen al niu per sopar ratpenats al vespre.

Cap treballador torna a la carretera principal i no hi ha cap turista a les coves, així que sembla que haurem de caminar els sis quilòmetres fins a la carretera, ja que tampoc hi ha taxis que puguem trucar, si no venen de Sandakan.

Finalment, arriba una furgoneta d’una escola cristiana i ens fan el favor de treure’ns d’aquell forat. Abans, però, fem una segona visita amb ells. Trobem ara dos nius ocupats de falciots de niu de molsa. Es fan moltes fotos amb nosaltres i ens deixen a la carretera.

Passa una hora i cap cotxe s’atura, tampoc passa cap mena de mitjà de transport. Decidim fer uns metres fins a una casa per si hem de fer nit. No tenen ni idea de quan passa un bus. De sobte, un cotxe potrós s’atura amb dos homes. Va a la mateixa ciutat que nosaltres i ens hi embotim. El més perillós del viatge, sens dubte, ha estat anar amb aquest cotxe.

Fem parada en una caseta de fusta, on ens posen una garrafa de gasolina, i al cap de dues hores som a Lahad Datu, des d’on demà anirem a Danum Valley, paradís de sangoneres i mosquits, fangar impracticable, el millor bosc de terra baixa de Borneo. Juntament amb Taman Negara, una de les selves més antigues del planeta. El cotxe ens deixa davant del Bay Hotel. M’ofereixo a compartir la gasolina amb el conductor. Ens demana 50 ringgits per persona. Un autobús hagués costat 20 per persona. Però ja som a port segur. «De quina religió sou?», els hi pregunto. I em responen: «musulmans» ! «I a què ve aquesta pregunta?», em diu el Dave. “Simple curiositat”, li contesto.

A Bay Hotel a diferència de Riverside Hotel l’habitació doble amb llit separat és més cara que la de llit de matrimoni. No podem negociar-ho i paguem la diferència. Sopem al cafè-bar del restaurant, un lloc d’il·luminació tènue amb llums blavoses que a Catalunya seria un bar de copes. En Dave demana una hamburguesa i un hazelnut float per veure. Jo peix i honey lemonade. Un lloc estrany per demanar gelat d’avellana, ves a saber que li portaran. Li porten una bola de xocolata amb un batut de cafè. El retorna perquè ni a mi agrada el cafè ni és el que ha demanat. L’acaba pagant perquè aquí això és avellana.

22 de març, Kinabatangan. Sense rastre del ground-cuckoo.

Ahir en Robert Chong, qui va guanyar fama com a guia per trobar el ground-cuckoo, ens va dir que hi ha dues estratègies: trobar el cucut o tornar-se un cucut, que significa tornar-se boig.

També ens van dir que al matí aniríem sols per trobar el cucut, però ens han acompanyat una parelleta d’anglesos no obsessionats pels reptes difícils. Tot i així, hem fet 3 bimbos, cap trobat pel guia, que s’equivoca més que una escopeta de fira.

Després d’esmorzar, fem una caminada per la selva, sense cap novetat. I per la tarda , fem l’excursió en barca, retardada per un xàfec, que no aporta tampoc res de nou. Així doncs, cancel·lem la caminada nocturna, ja que pensem que el guia no ens aporta res. I així és: ahir van trobar un ocell dormint. I avui nosaltres, en dues hores, en trobem 4: 2 blauets, l’òliba d’ahir, i un altre bola de plomes que marxa volant.

Decidim marxar un dia abans perquè aquests guies no fan cara de poder trobar el cucut.

21 març, Sepilok-Kinabatangan. El paradís dels naturalistes amants de la comoditat

Avui canviem la rutina i enlloc d’esmorzar abans, ho fem després de visitar les passeres de Sepilok. El fet d’estar una hora abans ens permet veure més pas de coloms, però cap cinnamon-headed pigeon. Tampoc cap bristelbird. El jove de l’àguila de Wallace molesta tots els ocells i esquirols que veu, des dels petits lesser leafbirds fins als gegantins white-crowned hornbill. Potser, el fet d’haver criat tan a prop de la torre fa que els bristelbirds se n’hagin anat.

Després d’esmorzar, ens recull, al Dave i a mi, un taxi cap a Kinabatangan. Abans d’arribar-hi, parem a l’únic caixer automàtic que hi ha en tres hores de camí, doncs al lloc que anem els preus es multipliquen per 10, o per 25 si agafem l’opció birdwatcher.

El Daniel es queda fent fotos a Sepilok i després agafarà un autobús per acabar la tarda a Mount Kinabulu. L’opció més lògica seria agafar un avió des de Sandakan a Kota Kinabalu, però ara en lloc dels 11 € que costava un bitllet fa setmanes, costa 100 €, i a més hi ha el problema que t’envien el codi de confirmació al mòbil europeu que no té actiu. Així que optarà per l’autobús de sis hores amb parada a mig camí a Mount Kinabulu.

Pel camí, ens assabentem que anem a les coves de Gomantong, tan sols una hora al migdia per arribar a dinar a temps. Les coves allotgen potser milions de ratpenats i falciots i al capvespre diversos rapinyaires van a caçar-hi quan surten els ratpenats. No sembla que anar-hi una hora al migdia sigui una bona opció. Decidim anar a dinar primer i fer la visita a la tarda amb altres cinc persones. El taxi ens deixa a l’embarcador i, en vint minuts, som al suposat paradís del bornean ground-cuckoo.

Al lodge, però, ens recorden que si anem a les coves ens costarà un plus de 130 ringgits més impostos, cosa que ja sabíem. El que no teníem tan clar era que perdríem una excursió en barca. Decidim, per tant, fer l’excursió en barca.

Durant les tres hores que passem al voltant del lodge, enmig de la selva, som incapaços de trobar un sol ocell. Cap lloc com aquest a Malàisia. Només quan pugem a la barqueta, després d’un dinar suculent, veien una oreneta al riu.

Kinabatangan és el riu més llarg de Borneo. Envoltat de selva, els turistes venen aquí per viure una mica de paradís. Un paradís a voltes depriment, perquè, tant aquí com a Sepilok, ens trobem en retalls de selva envoltats per una omnipresent plantació de palmeres per produir l’oli de palma. És el que té viure en un mon en què, tot i les guerres i epidèmies, el número d’humans no para de créixer.

Pel naturalista dropo o amant de les comoditats, aquest és un lloc ideal pet tastar la selva, sense haver de cansar-se ni ser xuclat per mosquits i sangoneres. Un continu de barquetes de diferents lodges s’acosten a les espècies diverses de mones, llangardaixos i ocells que es veuen des del riu: silvered langur, proboscis monkey, long-tailed macaque, pig-tailed macaque, prevost squirrel, bearded pig i cocodrils de fins a set metres de llargada.

Fem el recorregut pel riu amb una parella d’anglesos que s’han oblidat els prismàtics i la càmera de fotos a casa dels pares a Londres. Veiem molts mamífers, 26 espècies d’ocells i faig 2 bimbos: el blue-eared kingfisher i el wrinkled hornbill.

Després de sopar, fem una excursió nocturna amb barca. Això ja és una altra cosa: estem sols al riu sota un cel estelat. La sensació és de molta amplitud, excepte quan el motor es para i tardem deu minuts a engegar-lo. Veiem 3 buffy fish-owl i un large frogmouth. Després, el guia ja no vol seguir. Així que sortim de la tanca electrificada que protegeix el campament dels elefants i ràpidament veiem una òliba molt rara: oriental bay-owl. Seguim fins que ens perdem. Les piles de les llanternes s’esgoten i, quan canta un altre mussol, estem més preocupats de com tornar abans que se’ns acabi la llum que de res més. Amb algunes esgarrinxades i després de trobar una serp de coral – verinosa? – tornem al lodge i llavors ens preguntem quin mussol devia ser.

A la nit, rebem un whatsap del Daniel dient que l’autobús s’ha avariat i llavors ha perdut el matí i fins a la nit no ha arribat a Mount Kinabulu.


20 de març, Sepilok. Slow Birding

Avui potser ha estat el dia més relaxat del viatge, tot i així he fet 6 bimbos i he vist 50 espècies. Per començar, mentre esperava l’esmorzar han passat ben a prop 3 cotorres de cua llarga. Ha estat el primer bimbo.

Després, hem anat a les torres, on des del banc hem esperat tranquil.lament si apareixia el bristelbird. Assegut i a l’ombra, he bimbat dos barbuts, el blue-eared barbet i el bornean brown barbet. I a la segona torre, he fet un altre bimbo: una parella de lesser leafbird.

Llavors, hem anat a passejar pel kingfisher trail, on entre altres hem tret dos kingfisher (blauets), el nan o rufous-back kingfisher i el rufous-collared kingfisher.

Després de prendre el gelat del dia, hem tornat a les torres fins que s’ha fet de nit. Allà, en Dave ha bimbat el white-crowned hornbill, que nosaltres vam veure a Fraser’s hill, i a la nit ens ha aparegut un barred eagle owl a cinc metres de nosaltres. Aquest és el mussol que vam buscar sense sort a un resort al sud de Malàisia. Sens dubte, l’ocell del dia.

Hem vist forces ocellets, però encara més mamífers, especialment esquirols, un dels quals ha acabat sent menjat per una wallace hawk-eagle. Avui, els macacos han estat menys abundants i en lloc d’una serp, hem trobat un llangardaix gegant de més d’un metre.


20 de març, Sepilok. Slow Birding

Avui potser ha estat el dia més relaxat del viatge, tot i així he fet 6 bimbos i he vist 50 espècies. Per començar, mentre esperava l’esmorzar han passat ben a prop 3 cotorres de cua llarga. Ha estat el primer bimbo.

Després, hem anat a les torres, on des del banc hem esperat tranquil·lament si apareixia el bristelbird. Assegut i a l’ombra, he bimbat dos barbuts, el blue-eared barbet i el bornean brown barbet. I a la segona torre, he fet un altre bimbo: una parella de lesser leafbird.

Llavors, hem anat a passejar pel kingfisher trail, on entre altres hem tret dos kingfisher (blauets), el nan o rufous-backed kingfisher i el rufous-collared kingfisher.

Després de prendre el gelat del dia, hem tornat a les torres fins que s’ha fet de nit. Allà, en Dave ha bimbat el white-crowned hornbill, que la Diana i jo vam veure a Fraser’s hill, i a la nit ens ha aparegut un barred eagle owl a cinc metres de nosaltres. Aquest és el mussol que vam buscar sense sort a un resort al sud de Malàisia. Sens dubte, l’ocell del dia.

Hem vist forces ocellets, però encara més mamífers, especialment esquirols, un dels quals ha acabat sent menjat per una wallace hawk-eagle. Avui, els macacos han estat menys abundants i en lloc d’una serp, hem trobat un llangardaix gegant de més d’un metre.

19 de març, Sepilok. La tercera pita

Vam deixar una mica a contracor la muntanya sabent els ocells que ens deixàvem, però la parella de francesos ens van influenciar en marxar un dia abans, ja que ens van dir que Sepilok era el millor lloc que havien visitat. A Kinabatangan – el proper lloc on anirem – els va ploure setze hores seguides i, tot i pagar 500 € per persona, no van veure cap ocell. I Danum Valley era un fangar ple de sangoneres amb els camins impracticables.

Amb tantes meravelles que ens van explicar de Sepilok, ens vam oblidar de preguntar si havien vist el bristelbird, l’única espècie d’una família endèmica de Borneo, motiu principal pel qual fem parada en aquest indret.

No obstant, a l’entrada del Parc ens van dir que aquest any no n’han vist cap i, evidentment, ningú amb qui vam parlar ahir l’havia vist. Sembla que venen d’abril a setembre. Amb aquestes notícies desesperançadores, vam començar el dia amb males perspectives.

Al migdia, anem a comprar un gelat just a l’entrada de les passeres i a un arbre proper al restaurant veient una serp blau turquesa i la fotografiem.

Al final, però, la jornada ha estat molt productiva: al vespre, hem trobat l’endèmica black-crowned pitta, molt ben vista i durant molta estona, i hem fet 6 bimbos més. En total, avui hem vist 39 espècies en la millor selecció de torres i passeres sobre un bosc que he conegut fins ara.

Sense haver de portar botes d’aigua, que al final t’obren el peus, caminant amb xancles i pantalons curts per primer cop, aquest lloc és molt relaxant. Fàcilment, algú que no hagi visitat el sud-est asiàtic, s’hi pot passar una setmana. Barat, bon menjar, sense sangoneres, sense haver-t’he de trencar el coll per mirar ocells seixanta metres amunt, amb aixopluc pel sol i la pluja i bancs per esperar que els ocells pugin a dalt de l’arbre, no es pot dir que aquest lloc sigui gaire difícil. Tot i això, el camí de la pita ja és una altra cosa: un caminet normal, avui sense sangoneres, però que amb xancles has d’anar mirant a veure que trepitges.

18 de març, Mount Kinabalu-Sepilok. Deixem la muntanya

De matinada plou, així que truquem al taxista que ja l’avisarem quan pari de ploure.

El tornem a trucar al cap d’una hora perquè vingui en vint-i-cinc minuts, però el taxista no apareix i aprofitem per mirar ocells des de la terrassa. En poca estona veiem els tres laughingthrush del parc, incloent el calb d’ahir! Un ocell que no veu ningú i el veiem des d’on dormim!

Finalment, apareix el taxista, que ens diu que s’ha dormit. Torna a ploure i decidim anar a esmorzar al restaurant de davant del parc.

Ens sap greu abandonar el trogon, però sé que tornaré, ja que és un lloc on puc anar amb la Diana.

L’autobús surt a dos quarts de nou. Tres locals l’esperen, així que me’n despreocupo. Passa i no para perquè ningú l’avisa amb temps. Al cap d’una hora estem més atents i en quatre hores som a Sepilok. Ens aposentem al Sepilok B&B i passem la tarda-vespre al Rainforest Discovery Centre. Té passeres i torres elevades molt interessants des d’on veus la selva a vint metres d’alçada. Un jove i un adult de wallace’s hawk-eagle no paren de volar i posar-se d’un arbre a un altre.

Al vespre, diversos esquirols gegants voladors planegen, de vegades més de cent metres, d’arbre a arbre. Impressionant!

17 de març, Mount Kinabalu. Tercer dia a la recerca del trogon

Que encara no haguem vist un dels trogons més bonics del mon, resulta una mica frustrant. Més tenint en compte que tothom el veu i que nosaltres veiem espècies que la majoria de gent no veu.

Igual que ahir, arribem de nit a la Timophon Gate (TG) amb l’esperança de veure algun ocell de més alçada, normalment més amunt de TG. No tenim sort: baixem per la carretera i fem l’entrada del Silau-Silau dos cops, però el trogonno apareix. Sentim, en canvi, el whitehead’s spiderhunter, tot i que no el localitzem.

Avui, fem un camí que cap dels ornitòlegs que ens hem trobat ha fet: el Kiaw View Trail, perquè un investigador local ens ha dit que potser podríem trobar el bare-headed laughingthrush (BHL), un ocell que ningú a qui hem preguntat ha vist.

Al primer mirador, ens trobem a la noia alemanya del nostre lodge. Camina descalça perquè li agrada el contacte amb la natura. Si ahir dues sangoneres gegants – pròpies d’aquesta muntanya – van ensangonar les sandàlies d’en Dave, no sé com li anirà a ella. Potser només camina quan no plou i segurament no surt de la pista.

Mentre seguim el camí, en Dave reflexiona en veu alta: “em convindria una noia com aquesta, que vagi descalça pel bosc. També li deu agradar caminar nua?” Somriu i continua parlant: “És massa jove per mi, només té 24 anys. Bé, per mi no és massa jove, però jo potser sóc massa gran – 48 anys – per ella”. Torna a somriure, mentre hi pensa. La falta d’ocells ens distreu.

De sobte, un cant estrany al fons del bosc ens desvetlla. Posem el reclam del BHL i, evidentment, és aquesta espècie. En poca estona n’apareixen tres, d’aspecte i comportament estrafolari, ja que es queden calbs quan es fan adults.

Contents, baixem cap a la part final del Silau-Silau, on un noi ens va dir que en va veure un a la tarda i en va sentir dos més. Fem el mateix tram vuit cops, però només trobem la bornean forktail, que ja hem bimbat al matí. Després, un white-browed shortwing canta prop del riu i l’atraiem amb el cant. És un mascle amb poca cella. No és cap bimbo, però és una subespècie endèmica susceptible de ser esplitada, és a dir, que s’acabi convertint en una espècie diferent.

Pel camí, ens trobem una parella francesa amb la qual intercanviem informació sobre el riu. De sobte, una travessa cedeix i en Dave s’enfonsa un metre fins l’entrecuix. Clavat enmig del pont, veiem que el pont aguanta i el traiem.

En Daniel tampoc ha pogut filmar el broadbill. Així que una mica decebuts anem a sopar. Decidim marxar demà després de fer un últim intent pel trogon.

En Brian, amb qui havia d’anar a l’Índia, m’envia un correu electrònic dient que han descobert dues espècies d’ocells a Borneo. Queda lluny d’on sóc, així que ho hauré de deixar per un altre viatge.

16 de març, Mount Kinabalu. Descartem el risc

Un taxi ens ve a buscar al KML a dos quarts de sis per trobar el everett’s thrush a la Power Station Road. No el trobem. Revisem de nit i després de dia com podríem traspassar la barrera que ens separa de dos ocells que queden més amunt: el friendly bush-warbler i el mountain black-eye. Valorem diferents opcions, però totes tenen el risc d’acabar a la presó. Després hem baixat un quilòmetre i hem fet la major part del Bukit Ular Trail, on hem trobat les dues perdius i l’stubtail. Hem tornat a pujar la PSR i a 100 metres hem trobat un everett’s thrush i més amunt ja no hem trobat el falciot al niu.

Finalment, hem baixat pel Silau-Silau trail, on cent metres després hem trobat l’eyebroad jungle flycatcher, on una investigadora ens ha indicat. Hem trobat tres investigadors i, de moment, tots són europeus. Per segon dia, no hem trobat el whitehead’s trogon, un dels trogons més bonics i que tothom diu haver vist. Tenim mala sort.

L’ocell més impressionant del dia ha estat l’àguila de blith, no és un endemisme, però l’hem vist molt a prop.

Hem fet 8 bimbos i hem vist 31 espècies diferents, així que tornem al lodge a sopar. Donat que no podem esmorzar, ni dinar, ni comprar res perquè quan anem i tornem tot està tancat, em demano dos plats per compensar.

Al lodge, trobem una noia alemanya que fa més d’un any que viatja. Al Dave li interessa més xerrar amb ella que venir a buscar amb nosaltres el mountain scops-owl, que finalment només veiem volar.

15 de març, Mount Kinabalu. La muntanya del dragó

Avui no hem matinat gaire. Tot i així, sortint a les sis, no es pot esmorzar al lodge, on evidentment tothom dorm. Hem anat caminant fins al parc, i abans d’entrar hem fet un bon esmorzar. El Dave i el Daniel han menjat un bol d’arròs amb pollastre i verdura i jo, sopa de noodles. Al costat de nosaltres, esmorzen diversos excursionistes que s’han fet una samarreta per commemorar la gesta que pensen fer en dos dies. Dins del parc, hem vist un taxista amb una guia d’ocells i uns prismàtics. Evidentment, l’hem escollit com a taxista oficial. Ens ha pujat fins a Timpohon gate, on comença el camí cap el pic, i hem baixat caminant per la carretera fins agafar Mempening trail fins Liwagu trail i Silau-S trail fins a les oficines. Aquest és el primer lloc turístic que visitem a Borneo, els primers turistes els vam trobar a KK esperant omplir la furgoneta i aquí n’està ple. Hi ha quatre tipus de turistes: els que volen escalar la muntanya, que de bon matí fan estiraments; els observadors d’ocells – els més matiners -; el turista normal, i el de motxilla.

Ens hem trobat bastants observadors d’ocells, incloent un grup de Field Guides que fa quatre dies que volten pel parc.

Ningú ha vist ni el whitehead’s broadbill ni el w. spiderhunter, o sigui que imagineu la il·lusió que ens ha fet trobar una parella de whitehead’s broadbill a la tarda, segurament a la seva zona de nidificació. Després d’aquesta troballa, 37 ocells i 5 bimbos, sopem fora del parc i continuem mitja hora fins al lodge.

14 de març, Mount Kinabalu. El cim del SE asiàtic

No recordo si durant el viatge m’he despertat cap dia abans que soni el despertador, però avui ha estat així: a les sis del matí. En certa manera hem trencat una dinàmica que ens esgotava.

Després d’esmorzar, arribem a l’estació d’autobusos, tocant a la de tren. A l’hotel ens han dit que a les vuit o nou surt un autobús cap a Kota Kinabalu, que aquí pronuncien “que que” (KK), però no n’estan segurs. A l’estació preguntem a un home que porta una furgoneta turística i ens desencoratja dient que que ja ha sortit i que el proper surt al migdia. Ens ofereix portar-nos on surten els taxis. L’ignorem, sol ser una estratègia per captar clients. El bus surt a un quart de nou i en dues hores arribem a KK.

Després de visitar tres bancs per treure diners, caminem 200 metres fins a Padang Merdeka, d’on surten les furgonetes a Mount Kinabalu quan estan plenes. Tardem una hora a que s’ompli. El meu cinturó no tanca i el conductor avança de forma imprudent, tot i així arribem sans i estalvis al cap de dues hores al Kinabalu Mountain Lodge (KML).

Tota la pujada ha estat presidida per aquesta impressionant muntanya, el cim de la qual només és accessible pels més previsors, ja que s’ha de reservar l’ascensió amb mig any d’antelació i pagar 400 € pels permisos, guies i dormir un dia en un refugi a mig camí.

Tarda de relax a la miranda del lodge, des d’on hem fet 3 bimbos.

13 de març, Klias. Les forces s’esgoten

L’hotel està força bé i és curiós. Les tres recepcionistes van ben tapades i només se’ls veu la cara. En canvi, al costat hi ha una pintura d’una bonica noia sensual d’esquena mig nua.

Ens hem aixecat a dos quarts de quatre per anar a buscar el sunda frogmout de nit, però plovia a bots i barrals, així que hem trucat al taxista que vingués a les sis. He aprofitat per parlar amb la Diana que m’està comprant el tiquet de Borneo a Singapur, ja que m’envien un codi al telèfon espanyol que no tinc i les targetes amb que puc evitar aquest entrebanc me les vaig deixar a casa de la Cherlin, juntament amb el meu DNI.

Així doncs, ja no em torno a dormir, fins que ens hem d’aixecar per anar a Klias, on el taxista s’equivoca i no ens porta, ja que pensa que anem a un altre lloc. Per sort, detectem el contratemps amb el GPS.

El bosc inundat de Klias és l’espai natural més ben adaptat que hem vist fins ara, amb una passera quilomètrica de fusta amb fanals inclosos. No obstant no trobem ningú que ens cobri l’entrada.

El taxista se’n va i diu que ja ens cobrarà quan ens reculli.

Jo i el Daniel ens hem oblidat portar aigua, així que no podem menjar les galetes que portem. Sense dormir, sense aigua ni menjar, la jornada té bastant de sofriment i poc de plaer.

Els principals ocells son el hook-bill bumbul i el grey-breasted babbler, cap d’ell endèmic de Borneo, però menys vistos que els endèmics. El bulbul només es pot trobar aquí i a un altre lloc de Sumatra.

També veiem dos flowerpeckers rars i fem molts bimbos. Després de fer una volta per la passera, uns quatre quilòmetres, en Daniel prefereix reposar en una pèrgola, mentre nosaltres fem una segon volta. La falta de dormir es fa notar amb forma de mal de cap, suposo que la manca d’aigua també hi ajuda. Trobem un mascle d’scarlet-breasted flowerpecker, no l’ocell més important, però si el més bonic dels que bimbem. Vaig a buscar en Daniel, per tal que el pugui fotografiar, però, com era d’esperar, ja no re-localitzem l’ocell.

Per segon cop, el Dave i el Daniel no volen pujar a la torre d’observació. En un primer moment he pensat que preferien buscar ocells terrestres, però finalment confessen que és pel cansament. Finalment, pugem tots tres i deixem en Daniel a dalt mentre fem la segona volta.

A la pèrgola dubtem d’on és el Daniel: encara estarà a la torre? És una bona excusa per fer un últim intent de veure el babler. Deixem coses a la pèrgola per si el Daniel passa per aquí, vegi que ara venim. Llavors, fem la tercera volta, com ànimes en pena, i no el trobem. Desconnectem el mode avio i veiem una perduda seva i un missatge dient que se n’anava a l’hotel per què ja no aguantava més. Com trucarem al taxista si no tenim saldo?

Fem el quilòmetre que ens separa fins a l’entrada, on descobrim una nevera plena de begudes i un pot on posar dos Ringgits per cada una. En Dave en prenc tres i jo en prenc dues.

Ens cobren els 15 Ringgits de l’entrada i descobrim que ens podíem haver allotjar aquí per 20 Ringgits, havent pogut estar a primera hora i fer dos intents pel frogmouth.

L’Adrian, l’home que gestiona les casetes, va a Beaufort i s’ofereix a portar-nos fins a l’hotel. Es el primer musulmà amb qui intercanviem més de dues paraules, la qual cosa no deixa de ser estranya,ja que estem en un país de majoria musulmana.

El seu germà s’ofereix a portar-nos a Kota Kinabulu a les nou i se’ns obren un munt d’oportunitats. Anar amb ell seria allargar el sofriment i arribar a mitja nit per buscar allotjament. Podríem abans provar de trobar el frogmouth a Klias, esgotant les últimes forces del cos. També podríem dormir a Klias i intentar el frogmouth avui i demà de matinada i fer un ultim intent matinal pel bulbul, però llavors no arribaríem demà a Mount Kinabulu.

Què fem? Deixem dues espècies que segurament tampoc trobarem demà o recuperem forces? El recepcionista ens ajuda a prendre la decisió, quan ens diu que hem de pagar una segona nit per què hem deixat tot el dia les motxilles a l’habitació.

12 de març, Paga Maia. Per fi, el bornean frogmouth!

De matinada, he tingut l’ensurt del reflex de dos ulls que em miraven a la foscor. Un mamífer mitjà, ves a saber quin. Potser el tapir del que ahir var trobar petjades? Hem trobat el bornean frogmouth i la resta del matí, hem aprofitat la última ocasió de trobar el hose’s broadbill , sense èxit. A dos quarts de deu, hem començat a baixar. El Dave i jo hem arribat a la carretera a la una. Al cap de mitja hora, ens ha recollit un cotxe sense que el Daniel hagués arribat. A dos quarts de tres ha arribat a la cantina on havíem quedat, una hora més tard. Estava molt cansat i, fins i tot, ha caigut per la calor. Ens havíem avançat per recollir i re-empaquetar tot el que havíem deixat a la cantina per si quan arribés el Daniel venia algun taxi, però ens diuen que fins demà no n’hi haurà cap.

Al cap de deu minuts, ens para un cotxe que ens porta a Lawas per una pista que fins i tot podria recórrer un cotxe normal. A Lawas, sí que no hi ha autobusos fins demà, així que agafem un taxi fins a Beaufort. Normalment ens cobrarien 150 Ringgits, però com que ja són les cinc de la tarda, ens cobren 200. En Dave regateja per vici i en Daniel ho troba ridícul. Finalment, pagarem 180 i farem canvi de taxis després de la frontera. Perquè entre Sarawak i Saba has d’estampar el passaport.

A Beaufort, ens allotgem a l’hotel Riverside, on, com a curiositat, costa més diners l’habitació individual que la doble. Així que en Daniel accepta la proposta que li faig: en lloc d’una individual, agafa una doble i només utilitza un llit.

11 de març, Paga Maia. Una segona pita al sac

Al matí, ens aixequem amb dues sorpreses: la primera, les rates s’han passejat entre nosaltres i com a prova han deixat tot de cagarades. La segona, les rates han obert el pot d’arròs i només ens queda arròs per una menjada. Proposo que bullim l’arròs del pot i llavors no passava res, però en George fa cara de fàstic i diu que no. I el Dave diu que si el portador no en menja, evidentment ell, tampoc. Així que hem decidit no dinar i guardar l’arròs per sopar.

El dia ha estat bastant productiu, tot i que per segon cop ens ha fallat el frogmouth. Hem vist diversos black oriol, l’ocell pel qual el poble ha decidit protegir el bosc, ja que és l’únic lloc del món on es pot veure. Tot i això, potser l’ocell que ens ha fet més il·lusió ha estat la bornean banded pitta. Primer l’he vist jo, però no l’hem pogut re-localitzar, al cap de mitja hora en Dave ha trobat un mascle i, finalment, en Daniel l’ha pogut filmar a tres metres!

Després de tornar a fallar el frogmouth, hem anat a dormir. Aquesta segona nit, més intranquil, sobretot quan sentia els xiscles de les rates. He obert dos cops la llanterna, però no he vist res.

10 de març, Ba’kelalan-Paga Maia. La pitjor carretera de la meva vida

El dia ha començat imprecís. A les set del matí en Daniel encara roncava, de la mateixa manera que ho feia a la nit, quan vaig tancar la porta de la seva habitació i vaig veure que s’havia quedat dormit amb les botes posades i les cames fora del llit.

Ahir, vam rebre la mala notícia que el nebot de Sang, que ens portava cada dia, no ho podria fer perquè tenia una averia. Malgrat tot, un altre home ens podria portar a partir de les nou, quan recull la seva filla a l’escola.

Al matí, però, ens informa la Júlia que a causa de la pluja l’home tampoc ens podrà portar. Resignats, després d’esmorzar, anem amb la Júlia a comprar el menjar per Paga Maia i botes d’aigua per tothom. La Júlia segueix investigant, la carretera està tallada i, en un primer moment, sembla que un taxista ens portarà fins el bloqueig i un altre cotxe ens portarà fins a Long Tuyo. Finalment, el segon cotxe tampoc podrà venir pel mal estat de la carretera.

Llavors, li demanem al conductor del primer cotxe si ens pot portar fins el final. “Uix, això és molt lluny i no tinc prou gasolina!”, ens diu. Acordem pagar-li 350 ringgits, però després de posar gasolina ens en demana 400 perquè diu que haurà de tornar. Des de quan un taxista no torna quan porta algú?

No tenim alternativa, així que pugem al seu cotxe, que té molts adhesius dels rallis 4×4 que ha participat. No hi ha cap cotxe a Ba’kelalan que no sigui 4×4, però aquest és d’un nivell superior. Al cap de mitja hora, trobem el problema, al mateix lloc que va embarrancar el taxi que portava el Daniel fins al poble per primer dia. Vist en perspectiva, el millor és entrar i sortir de Ba’kelalan en avió i visitar Paga Maia des de Lawas. Un 4×4 està clavat al fang i una moto rellisca i cau. Així que lliguem el cotxe amb un cable i després l’estirem amb el motor. Passem a l’estil Camel Trophy i el 4×4 que ens seguia ens pita perquè ha quedat embarrancat. Com se li acut passar veient com ha quedat l’altre cotxe? Seguim la carretera caminant, mentre el nostre cotxe repeteix la mateixa operació. Mentre caminem, veiem una altra Mountain serpent eagle.

Continuem el trajecte per la pitjor carretera que he vist mai, fent una parada a 20 km de Ba’kelalan per veure el Hose’s broadbill. No tenim sort i passada la una arribem a Long Tuyo. Tardem una hora a trobar un portador i mentre el Daniel el busca, mengem plàtans fregits a la cantina regentada pel Daniel Rugn, que ofereix allotjament luxós pels que no volen acampar i dormir amb rates.

Finalment, apareix el Daniel amb el portador i ens explica que li han cobrat 100 ringgits més per acostar-nos 3 km cap a Paga Maia! 400 ringgits per 65 km i 100 per 3? Sense comentaris. Ho empaquetem tot i el portador passa al davant. No entenc perquè el Dave i el Daniel s’han comprat unes botes d’aigua i no les porten. I encara entenc menys que el portador no els hi hagi advertit, ja que pràcticament tot el camí t’enfonses quatre dits. Encara pitjor, em comenten que li han preguntat al portador i els ha dit que el camí estava bé i podien anar amb sabates.

Després de perdre durant dues hores al nostre guia, arribem al primer refugi, on el nostre portador, el George Salomon, ens prepara el sopar mentre es fa fosc. El lloc és millor del que ens havíem imaginat. Havia llegit als reports que es dormia amb rates i sense matalassos, però hi ha un petits matalassos prou còmodes. Després d’intentar sense èxit el frogmouth, sopem. Però, com també fan els portadors en altres països, en George refusa sopar amb nosaltres i dorm en una habitació a part.

9 de març, Ba’kelalan. A bad day birding is better than a good day working

Dia una mica fracassat. Abans de les cinc del matí el nebot de Sang ens ha deixat en un lloc per veure el bornean frogmouth.

Un exemplar, atret amb el cant, ha cantat a banda i banda de la carretera, potser a prop, però mai l’hem vist. Hem estat una hora i mitja de nit amb boira pixanera.

Després el dia ha estat extremadament fluix, en part perquè a dalt potser hi ha més espècies i potser perquè cada cop en queden menys per veure.

Un dia molt avorrit, que Dave intentava arreglar-ho afirmant que un mal dia observant ocells és millor que un bon dia treballant, afirmació que té mèrit tenint en compte que fa sis anys que no treballa.

El bimbo del matí ha estat el temminck’s babbler. Ens ha costat bastant tenir bones vistes, però primer l’he vist parat un segon i després durant una bona estona.

La intenció era dinar a casa i fer una becaina, però finalment en Daniel ha preferit no dinar, i nosaltres hem tingut mala sort, ja que ningú ens ha recollit i hem arribat a casa a les tres, just per dinar i descansar una hora abans d’anar a buscar en Daniel per la tercera nit del dulit frogmouth. Abans, però, hem parat on ahir potser van veure una família de faisà de bulwer. Això si que seria l’ocell del viatge!

No hi ha hagut sort i hem anat a veure el nostre amic dulit, que de seguida ha baixat i l’hem vist volar abans d’enfosquir. Després de dues hores sense poder veure l’ocell parat, hem intentat un altre lloc, on no hem fet cas a una òliba que cantava ni a un ninox. Una hora després de sentir sense veure el dulit frogmouth, hem anat cap a casa.

Demà ens espera una jornada imprevisible: anem a Paga Maia, on sabem que ens hauran d’acompanyar portadors que no parlen anglès i que dormirem en un lloc sobre fustes i possiblement amb rates. No sabem quantes hores tenim de pujada ni si veurem el nostre objectiu: el black oriol.

 

2 pensaments a “SINGAPUR, MALÀISIA i la illa de BORNEO 2017

  1. Diana! Crec que t’encantarà! Sobretot el jardí botànic! Amb el teu escrit m’has despertat el desig de visitar Àsia! Un petó!

    • Gràcies, Contxi per llegir el blog! Ja t’aniré explicant. El jardí botànic, xulíssim!!!! Mil petons asiàtics!!!

Els comentaris estan tancats.