Per què la “consulta” va ser un èxit espaterrant?

Alguns han tractat de qualificar el procés participatiu de diumenge d’autèntic fracàs (Camacho, Rivera et al.). Diuen que les xifres de participació treuen tot tipus de validesa als resultats (2’3 milions de votants i 1’8 milions de sí-sí). Aquest discurs, però, topa amb dos grans problemes.

1. Les xifres de participació són semblants a d’altres referèndums fets darrerament, com ara el de l’Estatut del 2006, en què van votar 2’5 milions de persones (en una votació totalment legal, en què cap partit cridava a quedar-se a casa, etc.).

2. Camacho i companyia parteixen de la premissa que TOTS els que no han anat a votar són partidaris de la unitat d’Espanya. Simplement es creuen amb el dret d’apropiar-se el pensament d’uns quants milions de persones, sense que hi hagi cap dada que els pugui empènyer a fer-ho. Gent que no és ni d’un cantó ni de l’altre. Per veure que això no funciona ben bé així estaria bé fer un referèndum a la inversa: “Vol que Catalunya segueixi sent part d’Espanya?”. Caldria veure llavors quins són els resultats i qui parla de majoria silenciosa (un exercici semblant a la comparació de les manifestacions de l’11-S i el 12-O).

Més enllà d’això, per veure que les dades d’aquest passat diumenge són dades excel·lents, proposo recrear un escenari de ficció però que crec que pot ajudar força a entendre la realitat. Recordem que partim d’un 1’86 de sí-sí, un 0,23 de sí-no i un 0’10 de no. Respecte les enquestes que s’havien anat fent, sobta la poca representació del no, mentre que el sí-no (10%) encaixa en les perspectives. Hem de suposar, doncs, que bona part dels votants que normalment confien en partits d’òrbita espanyola es van quedar a casa, en comptes de votar no. Comencem l’experiment i agafem tots els votants d’aquests partits a les últimes eleccions al Parlament (PSC, PP, Cs, PxC i UPyD) i comptem que voten no. (Aquest, de fet, és un escenari força advers, perquè probablement alguns d’aquests votants, com ara els del PSC, podrien votar de manera diferent, però assumim-ho). El resultat total són 1,34 milions de persones. I les sumem a les que ja havien votat que no, de manera que el resultat queda de la següent manera: 1,86 sí-sí, 0,23 sí-no i 1,44 no. Aquesta aproximació, fictícia però en consonància amb la realitat, proporciona dues dades molt positives.

1. El sí-sí seguiria guanyant (53%), amb un 7% de sí-no i un 40% de no. Un avantatge de 13 punts que no deixa de ser, com a mínim, significatiu.

2. La participació seria de 3,5 milions de persones, molt a prop de les últimes eleccions al Parlament de Catalunya (3,6 milions).

Provant de dibuixar un escenari molt favorable per a aquells que diuen que el 9N va ser un fracàs, doncs, ens trobem que tant les dades de participació com el percentatge de sí-sí conviden a donar uns resultats favorables a l’independentisme. Perquè, de fet, no hi ha manera de d’obviar la realitat, per més que alguns s’hi entestin i vulguin crear-ne una de seva.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *